El manifest de la cinquena o sisena –ja n’hem perdut el compte– internacional

A hores d’ara les eleccions del 28 de maig són aigua passada, per més que els partits facin bullir l’olla amb el sainet de qui s’embolica amb qui als recambrons de les cases consistorials. D’ençà del desacomplexament de les cohabitacions impúdiques, les cases de la vila recorden les de barrets. Amb els polítics passa com amb els antics autòmats de fira quan hom hi introduïa una moneda i es posaven a ballar. Tot just el ciutadà ha dipositat la papereta a l’urna que els partits, com si es deixondissin de l’ensopiment de la campanya, posen en dansa els reflexos ideològics i en lloc de treure les conseqüències dels resultats, reprenen la brega de paraules. Eslògans com “han triat el procés abans que el progrés” són pensats per a intel·ligències de perfil molt baix, d’aquelles que es commouen amb rodolins i dicotomies falses.

L’enrenou que a Espanya provoquen les eleccions municipals és anòmal. A cap país una mica endreçat, és a dir, en cap estat dintre de la franja mundial de la democràcia, que els petulants anomenen el nord global, genera tant de dramatisme l’elecció d’alcalde. A banda dels veïns afectats per l’augment dels sense-sostre, els estralls de la drogoaddicció, el tancament de comerços per la inseguretat ciutadana, és a dir, a banda dels afectats per problemes de civisme i de qualitat de vida, la majoria de nord-americans són força indiferents al color del partit que governa les ciutats. És així perquè, malgrat una certa correlació entre conservadorisme i fermesa policial, l’eficàcia de les polítiques urbanes es relaciona més amb disposicions i capacitats individuals que no pas ideològiques. I en virtut de la tendència a anar als fets més que no pas a les idees, els problemes solen atacar-se pragmàticament, per exemple revisant les polítiques fallides i substituint-ne els responsables.

Curiosament, aquest pragmatisme se suspèn en el cas de Barcelona, com més va més tractada com un no-lloc en el sentit que Marc Augé donava a aquest terme. En el territori comanxe, desestructurat, que sempre ha estat Barcelona a l’època moderna, no hi val res que sigui preceptiu en altres ciutats. Això els forans ho perceben de seguida. Explica, per exemple, les galtes amb què un estranger a principi dels anys 80 va etzibar-me que Barcelona no és dels catalans sinó del món. Passats dos anys vaig tornar-lo a veure a casa seva, a San Francisco, i llavors no em va pas dir que aquesta ciutat no fos americana, malgrat haver-la fundat un frare mallorquí i haver tingut un governador lleidatà a l’origen de la seva història. A començament dels anys vuitanta, aquell “ciutadà del món” era un pioner. D’ençà de llavors expropiar Barcelona ha estat la tònica, no sols entre els estrangers. En la tasca els ha animats una part no negligible de la intel·ligència local. Deu anys més tard, una historiadora alemanya beneficiada d’una beca Icrea –és a dir, aprofitada del diner públic català– considerava provincià que a la seva casa de l’Eixample hi visquessin famílies catalanes.

Un primer reflex de racionalitat seria preguntar-se quin complex d’inferioritat empeny els catalans a festejar personatges hostils a la catalanitat, a atreure’ls, adular-los i ficar-se’ls dintre de casa. Quina desconfiança en la pròpia creativitat els duu a esmerçar en truculentes operacions de màrqueting recursos indispensables al conreu del planter? A abocar-los en persones que, en el millor dels casos, cobren el xec sense fixar-se en l’emissor, i que tot sovint professen greuges idiosincràtics contra els benefactors, com l’ínclit Mario Vargas Llosa o alguns professors universitaris de nacionalitat estrangera, que s’immisceixen en la política local amb notòria malvolença envers el patriotisme català.

Aquestes actituds no són exclusives dels universitaris estrangers, sinó patrimoni genèric dels intel·lectuals, acostumats per formació i per vocació a projectar idees abstractes sobre el món. Com que el món ha de correspondre a la visió utòpica que ells en tenen, fan tabula rasa de la història i substitueixen l’equilibri aconseguit a còpia d’esforços seculars per una idea de perfecció que hauria de capgirar-ho tot en nom d’una moral superior dispensada per l’elit visionària. Però l’idealisme necessita laboratoris i Barcelona més d’una vegada ha servit de terreny de proves de les idees més ultrades. Allà s’hi pot experimentar irresponsablement, sense mirar-ne les conseqüències. Però aquests mateixos cosmopolites, que en sortir dels seus països es pensen d’entrar al món, mai no es fan qüestió que a San Francisco, Berlín, París o Roma la cultura nacional hi sigui preceptiva. En realitat gairebé mai no acostumen a perdre de vista que els països tenen lleis i costums específics, però no ho apliquen a Catalunya, perquè no la consideren una nació de debò, així com tampoc consideren Barcelona cap ciutat seriosa, com argumentaven uns brètols francesos enxampats llançant bosses d’aigua als vianants des d’un balcó de l’Eixample.

No fa estrany sinó que fa riure que Ada Colau anés a demanar firmes d’intel·lectuals estrangers per a estintolar la seva campanya electoral. El gest era una franca declaració d’impotència, de desesperació i tot, però tant o més que l’alcaldessa fan riure els intel·lectuals de l’esquerra radical que van signar al reclam de quatre llocs comuns –mai més ben dit– “progressistes” sense preocupar-se de contrastar la pretensió verbal amb els resultats tangibles de dues legislatures.

Esperar que els ungits de la saviesa i bondat còsmiques facin les comprovacions de rigor és somniar truites. Confonent principis morals ecumènics amb les causes eficients d’efectes constatables en societats reals, les forces vives de la justícia social intervenen urbi et orbi sense tenir en compte una cosa tan insignificant com les opinions a peu de carrer. Sobretot sense tenir en compte què en pensa la majoria de la gent, perquè la gent és la matriu del populisme, una cosa molt perillosa quan es mostra repatània a l’idealisme de l’intel·lectual d’esquerra, que és la filiació més corrent de l’intel·lectual. Per a la popular autora i pèssima escriptora de Bodies That Matter, el 70% de barcelonins que rebutgen la gestió d’Ada Colau don’t matter, mentre que a l’eminent lingüista Noam Chomsky no el preocupa gens ni mica la política lingüicida dels comuns. Ni preocupa a Thomas Piketty la política extractiva de l’estat espanyol a Catalunya, secundada pels comuns i els seus aliats a Madrid. Ignorant de la història del país, Piketty ja fa temps que s’oposa a la independència dels catalans, recolzant-se en la casposa ideologia espanyolista que confon interessadament etnicitat amb classe social. I així és com l’extrema esquerra va de bracet amb la dreta de tota la vida, fent miques el sentit de la dicotomia i la seva utilitat.

És dubtós que els signants del manifest sobre les meravelles de la Barcelona de Colau disposin de prou referents per a apreciar el deteriorament de la ciutat durant els anys en què aquest personatge maquiavèl·lic ha explotat les argúcies de l’extrema dreta per a usurpar la vara d’alcalde. Tampoc no crec que els importi gaire. Allò que sí que els importa, no tant com a persones reconegudes en el seu espai professional sinó com a figures públiques, és promoure’s com a capdavanters de l’ordre moral mundial posant-se al davant de les causes que els han permès d’afaiçonar una personalitat enllà de l’àmbit de la seva competència estricta –la filosofia en el cas de Butler, la lingüística en el de Chomsky, l’economia en el de Piketty–; causes que ells pretenen de liderar tot i que en realitat s’hi posicionen per enlairar-se, deixant-se endur per la força màgica de la ideologia com Aladí per la catifa voladora.