Què podem dir per no dir “pringar”?

El castellanisme pringar ja fa anys que es va començar a escampar, sobretot en la parla juvenil. Com que té significats diversos, per a suplir-lo no hi ha una sola solució, sinó unes quantes.

1. Empastifar, enllardar, enllefiscar, enfangar, emmerdar…

Amb el significat literal de ‘embrutar o tacar amb una substància pastosa, viscosa o grassa’, tenim unes quantes alternatives, com ara empastifar: Tens la cara ben empastifada de tomàquet; enllardar: Veig que t’has enllardat les mans; i enllefiscar: Amb què us l’heu enllefiscada, la camisa? Tots aquests verbs, juntament amb enfangar i emmerdar, també es poden fer servir figuradament, amb el significat de ‘ficar-se un assumpte tèrbol i perjudicial’: El van embolicar en aquell negoci i ara està ben emmerdat; La notícia és certa: està enfangat fins al capdamunt i pot acabar a la presó.

2. Fotre’s, fer-se fotre, fer-se retratar

Amb el significat de ‘suportar una experiència desagradable’, podem fer servir vulgarismes com ara fotre’s: No vas dir que hi volies anar? Doncs ara et fots! (en compte de: Doncs ara a pringar!) També el podem reforçar amb el verb fer, és a dir, fer-se fotre: Ha anat a dormir tard i no s’aguanta dret: que es faci fotre (i no pas: …ara que pringui). Hi ha sinònims, no tan malsonants, com ara fer-se fúmer o fer-se retratar.

3. Pencar, sirgar

Un altre significat que es dóna a pringar, derivat de l’anterior, és ‘treballar’. Amb aquest valor, el mot col·loquial més estès és pencar: M’empipa fer guàrdia, perquè quan tothom surt a voltar a mi em toca pencar. En alguns indrets es fa servir un sinònim, del mateix registre, que és sirgar: Si no ve a treballar, haurem de sirgar doblement.

4. Rebre, tocar el rebre, llepar

Col·loquialment, amb el significat de ‘ésser objecte de violència física o verbal, o d’un mal’, el verb adequat és rebre: No el feu emprenyar, que rebrem. De vegades, es reforça amb el verb tocar, és a dir, tocar el rebre (o tocar rebre): Si no ho acabes abans de migdia, et tocarà el rebre. També, en alguns indrets, es fa servir el verb llepar: Val més que callis, que encara lleparàs. Aquest ús del verb llepar no és acceptat pels diccionaris normatius, com tampoc carregar-se-la, que, en canvi, sí que consta en el diccionari Alcover-Moll: Vés alerta, que te la carregaràs!

5. Estar fotut, estar cardat, haver rebut, haver begut oli

Amb un significat ampli –‘trobar-se en mal estat’–, tenim l’expressió estar fotut, que ens pot servir per a evitar estar pringat: Volíem anar a caminar, però plou: estem ben fotuts. També hi ha l’expressió sinònima estar cardat (que fa poc que va entrar al DIEC): Si guanya la Le Pen, estem cardats! N’hi ha una de molt genuïna, que és haver rebut: I compte, que si ho fas malament, ja has rebut! I encara haver begut oli: No facis cap pas en fals, que si t’enxampa ja has begut oli. Amb aquest significat, també ens podem servir d’alguns recursos que ja hem esmentat: estar fumut, haver llepat, haver tocat el rebre…

6. Ésser un passerell, fer el préssec, fer el paperina, fer el ridícul…

Quan parlem d’algú que ‘té una actitud molt innocent’, que ‘es deixa ensarronar’, o bé que ‘es troba en una situació ridícula’, no cal que diguem que és un pringat: podem emprar construccions ben  populars, com ara ésser un passerell (o fer el passerell): I t’ho has cregut? Ets un passerell; també fer el préssec: Ei, hem de protestar com tots: no fem el préssec (i no pas …no siguem pringats); fer el paperina: Diu que ja està tip de fer el paperina i que plegarà (i no: Diu que ja està tip de ser un pringat…); fer el ridícul… Segons el context i segons la intensitat de la innocència de l’individu, també podem fer servir adjectius com ara beneit, janot, bonàs, pau, pobre d’esperit, taujà… i frases fetes com no papar-ne ni una, beure a galet, tenir llana al clatell…

7. Desgraciat, marginat, fracassat, ruc, beneit, tros de quòniam…

Fent una extensió del significat anterior, pringat també es fa servir, despectivament, com un insult per a referir-se a algú que és exclòs o discriminat en un grup. En aquest cas, hi ha una bona diversitat de matisos, de manera que ens podem servir de mots com ara desgraciat (‘que es troba en una situació lamentable’ o bé ‘mancat de gràcia’): Explica acudits i no riu ningú, pobre desgraciat…; marginat (‘apartat, que ningú no té en compte’): És el marginat de la classe; fracassat (‘que no ha reeixit en alguna cosa’): Va deixar el partit perquè no el votava ningú: quin fracassat. Hi podríem afegir, com a insults en compte de pringat, ruc, beneit, ximple, tros de quòniam, tros d’ase…

8. Llardós, greixós, untós, llefardós, llefiscós…

Tornant al començament, al sentit originari, l’adjectiu pringós l’hem de substituir per llardós: Se’m va acostar amb aquelles mans llardoses i jo volia desaparèixer; o bé sinònims com ara greixós: Vaig haver de dormir amb uns llençols greixosos i esparracats; untós: Tenia uns cabells untosos, devia fer dies que no es rentava el cap; llefardós: Vam entrar en un bar llefardós i rònec; llefiscós: Era una bèstia tota grassa i llefiscosa…

Com veieu, doncs, no hi ha cap necessitat de dir pringar ni derivats. El català col·loquial té recursos de sobres per a sortir-se’n tot sol. La nostra llengua és prou rica i versàtil perquè ens puguem expressar en qualsevol situació sense haver de demanar permís.