Manel Risques: ‘Jo no els netejaria, els ous que tiren a l’estàtua de Franco’

Manel Risques (1952) és el comissari de l’exposició que ha fet forrolla aquests dies: ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà‘, que pretén fer reflexionar sobre per què hi ha tants monuments franquistes encara als nostres carrers. La impunitat del franquisme, encara. Quina mena de societat permet això. Manel Risques és un expert en aquest àmbit: és qui va fer la primera exposició sobre Franco, allà l’any 1985, i també va coordinar ‘Les presons de Franco’. De jove fou detingut i empresonat uns quants dies a les presons franquistes, quan militava a Bandera Roja. Ara rep VilaWeb davant el Born, Centre de Cultura i Memòria, per parlar de l’exposició, les reaccions i la polèmica que han mogut les tres estàtues exhibides.

—Primera estàtua que exhibiu. L’estàtua eqüestre de Francisco Franco, que ha estat quaranta-cinc anys a l’espai públic.
—Exacte. Des del 1963 al 2008.

—Això són setze anys sota el franquisme i vint-i-nou sota el PSC.
—Bé, sí, sota els governs democràtics. És un dels elements sobre els quals volem reflexionar a l’exposició. L’estàtua de Franco s’instal·la el 1963 al pati d’armes del castell de Montjuïc. A la vista de tothom. Franco es mor el 1975, però no es retira del tot fins el 2008. Primer, el 1985 hi ha una petita impugnació a l’estàtua: la tenyeixen de rosa. No sé qui ho fa, però el patronat del museu militar agafa una certa por i el 1986 la retiren del pati d’armes i la posen dins el museu militar. L’any 2001-2002, no em voldria equivocar, la posen en un apartat ‘no expositivo’ del museu. I finalment el 2008 es retira perquè hi ha la llei de la memòria històrica. Acaba en un magatzem municipal i el 2013 s’adonen que ha estat decapitada.

—He llegit que va ser un professional que tenia claus, perquè el pany no havia estat forçat.
—Sí, pot ser. Però professional, no. El tall es va fer de manera molt destralera. No se sap qui va fer-lo. És curiós que el primer que dóna la notícia de la decapitació és l’ABC. I és també l’ABC qui publica la notícia que els mossos busquen entre col·leccionistes. Aquí hi ha un misteri. És un fet ben insòlit.

—Segona estàtua. L’estàtua de la victòria franquista. Situada a passeig de Gràcia – Diagonal del 1939 al 2011. Setanta-dos anys al carrer!
—Cert. També és veritat que del 1976 al 1982 moltes manifestacions, quan arribaven a la Victòria, hi posaven la senyera, la careta de la llibertat d’expressió, uns estudiants hi van arrencar l’escut franquista, uns altres l’embolcallaven amb un llençol blanc. És gent que en aquells moments creuen que la construcció d’una societat democràtica és antitètica amb l’estàtua. I creuen que no pot estar-hi, allà. Què vull dir? Que la ciutadania ja ha parlat. A qui tocava moure fitxa? A les autoritats. Quina és l’única resposta? Que l’alcalde Narcís Serra (PSC-PSOE) canvia el nom de plaça de la Victòria per Plaça Joan Carles I, en homenatge pel 23-F. I aquí no es mou cap més peça. I tampoc no hi ha més impugnació. És a dir, la mateixa cultura de la ciutat accepta que hi hagi l’estàtua de la Victòria. Això és el que ens ha de fer pensar. No tots som tants bonics ni tothom impugnava l’estàtua.

—El regidor de Cultura, Jaume Collboni (PSC), va venir a la inauguració de la exposició?
—No.

—Per què?
—Ho hauries de preguntar a ell, per què.

—Potser Collboni ens podria dir per què els socialistes Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i, en part, Jordi Hereu, no van moure ni un dit per retirar estàtues franquistes.
—Això, li ho hauries de preguntar a ell.

—Tercera estàtua. L’estàtua de la República.
—L’estàtua que va fer Josep Viladomat el 1932 i que es va posar el 1936 al passeig de Gràcia – Diagonal. El 1990 es restableix aquesta estàtua, però no per recuperar la memòria, sinó com a urbanització de la perifèria. I no la porten al lloc original, sinó a Nou Barris. Com és que en una mateixa ciutat poden conviure una estàtua feta per homenatjar la victòria franquista, i una altra a la República? No ens pensem que som tan bonics. Hi ha una tolerància molt gran. Diríem que hi ha un buit ètic. Com és possible, que es toleri i que s’accepti? D’això vol parlar l’exposició.

—Parlem d’un dels escultors de les estàtues: Frederic Marès. Quin cas, també.
—Frederic Marès, l’any 1939, és un republicà que es converteix al franquisme immediatament. Durant la República, havia fet l’estàtua de l’advocat dels treballadors, en Layret, i també tenia feta una estàtua sobre la República. Doncs l’home transforma la seva estàtua de la República en estàtua de la Victòria franquista. Va aprofitar-ne el material! Un cas també per a reflexionar.

—I Josep Viladomat, també.
—Un cas semblant, però diferent. Marès es va convertir en l’escultor del règim. Josep Viladomat, no. Viladomat és l’autor de l’estàtua de la República, l’any 1936. Doncs també és ell qui fa l’estàtua de Franco dalt del cavall de l’any 1963. La persona que fa el monument emblemàtic de la República, també fa el monument emblemàtic del franquisme.

—Déu n’hi do.
—Déu n’hi do. Viladomat era un republicà militant que va al Front, que fa estàtues de suport al republicanisme, i una per al cònsol de Mèxic pel seu suport als republicans. Viladomat ha d’anar a l’exili. Fins que s’estableix a Andorra, on fa una estàtua d’un Sant Jordi que esclafa el feixisme l’any 1945. És un home de militància forta. Però arriba l’any 1963 i fa aquest gir. De sobte fa l’estàtua per als franquistes.

—Se sap per què?
—No ho sabem. Però sí que sabem que Viladomat té un cotxe Mercedes, matrícula andorrana, i per a poder-lo conduir havia d’estar un mínim de mesos a Andorra. Transgredeix aquesta norma, perquè passava molt temps a Barcelona. Per això la guàrdia civil li decomissa el cotxe i hi ha qui diu que Viladomat demana la intervenció de Porcioles, alcalde de Barcelona, que li diu d’acord, però a canvi em fas una estàtua per a Franco. Hi ha qui diu que és iniciativa del capità general. Hi ha qui diu que és iniciativa de Porcioles, que coneixia Viladomat perquè era síndic d’Andorra. Sigui com sigui, Viladomat fa aquesta estàtua a desgrat, malament, tan lletja com pot. Fa que el cap es pugui desenroscar, que el genet pugui ser separat i també hi ha qui diu que és posada amb uns claus, per tal que quan caigués el dictador es pogués usar per a una altra cosa. En qualsevol cas, hi insisteixo: no ens pensem que tots som tan bonics.

—Això ens defineix, cert, però també ens defineix la gent tirant tomàquets, aquests dies, a l’estàtua de Franco.
—Sí. I ho entenc perfectament. És un personatge que suscita animadversió per tot el que ha significat de destrucció i dolor. I per tant és un personatge ignominiós que et suscita rebuig innat. L’any 1985 la gent va tirar pintura rosa a aquesta mateixa estàtua, quan era a Montjuïc. Ara li han tirat ous i tomàquets. Entenc l’instint.

—La netejaríeu, l’estàtua?
—Jo no els netejaria, els ous que tiren a l’estàtua de Franco, no. La gent la tornarà a embrutar.

—El poble embruta l’estàtua de Franco i els polítics la netegen. Metàfora dels temps viscuts.
—Jo ho deixaria. No netejaria l’estàtua, no. Mentre no es faci malbé el patrimoni. Aquí hi ha una ratlla que no es pot traspassar. No es pot fer malbé. Hem d’intentar que no desaparegui, perquè és patrimoni. Hi ha un límit que no s’hauria de passar. I hem de procurar, entre tots, calmar els ànims.

—Hi ha gent que diu: fem l’exposició, però no al Born. En un altre lloc. Hauria vist bé fer-la a Via Laietana, al Camp de la Bóta, etc.?
—Però on vols fer-ho? A la Via Laietana? On exactament? I al Camp de la Bóta no hi ha res. On ho fem? No hi ha cap espai. A Barcelona tenim molt pocs espais expositius. Compta’ls: Museu d’Història de Catalunya. S’hi podria fer? Sí. Cap problema. Museu d’Història de la Ciutat. S’hi podria fer? Cap problema. El CCCB. Cap problema. He fet exposicions a tots aquells llocs. I hauria fet aquesta allà sense cap problema. Perquè jo no vaig a confrontar la memòria del 1714 i la del 1939, només faltaria. Al revés: jo dic que 1939 té un impacte semblant al 1714, però amb la diferència que les conseqüències d’impunitat són visibles a l’espai públic encara ara.

—Si ho haguéssiu fet en aquests  museus, diria que la polèmica hauria desaparegut en un 50%.
—És possible. Però la iniciativa ve del Born, no de ningú més. Del comissionat del Born, que pensa no únicament aquesta exposició, sinó tot un cicle.

—Perquè els franquistes ni s’han queixat, i la polèmica ha estat entre antifranquistes?
—El franquisme militant és residual. I no m’amoïna. Que hi hagi una colla de nostàlgics que es vulguin manifestar… Ara, sóc dels que creu que hauria d’haver-hi una política contundent de les autoritats i prohibir que es manifestessin els feixistes. No entenc com els ho permeten. Això és com les misses de Franco al castell de Montjuïc. Es fan fins l’any 2015! I en Xavier Trias es queixa que les treguin. Però què fem?

—Trias es queixa… i el PSC permet les misses a Franco trenta-dos anys seguits. És Ada Colau qui les frena.
—Sí, sí. I el PSC les permet trenta-dos anys. I quan Colau frena les misses, hi ha queixes de Trias. En lloc de dir ‘ja era hora’. Perquè moltes vegades aquestes decisions queden enterbolides per la política d’anar a desgastar el contrari. I tot s’hi val. Si ho fa aquell, hi vaig en contra. Immaduresa política total. Em rebenta, que les coses vagin així.

—N’esteu content, de l’exposició?
—N’estic molt content, del contingut i del debat públic. Però no m’ha agradat la polèmica i els orígens. En ple agost surt la notícia a La Vanguardia i immediatament després surt un tweet d’un polític: aquesta exposició no es pot fer perquè és una ofensa a les víctimes del franquisme. Joan Tardà. Persona amb una militància antifranquista claríssima. Ningú no li ho discuteix. Però no entenc com podia dir això. No havia vist ni el contingut de l’exposició! Aquí hi ha la gana i les ganes de menjar. Tothom té la seva memòria antifranquista. ERC en té, el PSUC en té una altra, els socialistes una altra. I no són incompatibles, són diferents. I no podem pretendre que siguin iguals. Tenen un punt d’unió. Aquí hi ha una batalla per l’hegemonia cultural entre els comuns i Junts per Sí. Entre els comuns i els independentistes. L’exposició ha estat interferida per aquesta polèmica. Però això no és culpa de l’exposició. I em sap greu.

—Per cert, sou independentista?
—En quin sentit?

—Si en un referèndum d’independència votaríeu que sí a la independència.
—Segurament sí. No diria que sóc un militant independentista, perquè crec que hi ha moltes altres coses, però tal com està la cosa, previsiblement votaria que sí a la independència. Fa temps que ho he anat dient. No és d’ara. No comparteixo el full de ruta ni moltes coses i me’n sento distanciat, però això ho veig clar.

—El comissari de l’exposició votaria sí a la independència? Això acabarà de descol·locar el personal.
—Perquè estem acostumats al debat maniqueu. Però diria que no sóc pas un raresa. Hi ha força gent com jo. Per sort. Ara, també hi ha gent que no té res a veure amb mi. Per sort, també!