Manel López Esteve: “El Sis d’Octubre també és República Catalana i revolució social”

Avui fa noranta anys dels fets del Sis d’Octubre de 1934, quan Lluís Companys (1882-1940) fa la proclamació de l’estat català dins la república federal espanyola. Però sota aquesta declaració, un munt de moviments revolucionaris, obrers, comunistes i independentistes van sortir a defensar la República Catalana i la revolució social. L’octubre català, finalment fallit, no solament va ser cosa de polítics. Ho explica l’historiador Manel López Esteve (1981), professor a la Universitat de Lleida, deixeble de Josep Fontana, autor d’Els fets del 6 d’octubre de 1934 (Editorial Base, 2013), basat en la seva tesi doctoral, i comissari de l’exposició “Sis Octubre Trenta-quatre”, que es va inaugurar ahir a Girona. López Esteve va atendre VilaWeb dijous per parlar-ne.

—Sobre els fets del Sis d’Octubre de 1934, dieu que hi ha uns altres actors tan importants o més que Companys: obrers, rabassaires i pagesos.
—Aquesta és una mica la tesi, sí. El 6 d’octubre, des del Palau de la Generalitat, Lluís Companys fa la proclamació de l’estat català dins la república federal espanyola. Una bona part de la societat catalana pensa que és el moment d’anar més enllà del que s’havia aconseguit fins aquell moment. Trobem una mobilització obrera de fons que, per primer cop, aconsegueix fer una vaga general revolucionària sense la CNT. Per ells, el Sis d’Octubre també és República Catalana i  revolució social. Trobem també una mobilització de pagesos pobres i rabassaires, que diuen, ara és el nostre moment per a anar a fons contra aquells que ens han sabotejat la reforma agrària, la llei de contractes de conreu. I també trobem una mobilització de totes les bases republicanes catalanistes d’Esquerra Republicana i del separatisme català que diuen, ara podem anar més enllà, podem proclamar la República Catalana, podem assaltar el poder local i podem avançar amb les institucions d’autogovern.

—Mirem de posar-hi xifres. Aquells dies, en teoria, van sortir 400 mossos d’esquadra, 3.200 guàrdies d’assalt, 3.400 militants d’Estat Català i 1.000 obrers de l’Aliança Obrera a defensar la República Catalana. Són bones, aquestes xifres?
—Són totes bones en part, però la insurrecció pròpiament obrera és més difícil de quantificar. Nosaltres posem molt el focus a la ciutat de Barcelona, però en un lloc com Sabadell, el 5 d’octubre es declara una vaga general, s’assalta el poder, es proclama una República Catalana, es penja una bandera roja al balcó, hi ha una mobilització gairebé fins el 10 d’octubre, i el volum de gent és important. La situació de Sabadell passa a Vilanova i la Geltrú, Granollers, Mataró, Badalona. Per tant, els efectius de l’Aliança Obrera segur que són més de mil. Només a la ciutat de Barcelona hi ha 400 obrers de l’Aliança Obrera que decideixen d’anar cap a Gràcia, recollir tot l’armament que han deixat els escamots d’Estat Català, i continuar la lluita armada per unir-se als revolucionaris de Sabadell. Les xifres en termes generals sí que s’hi aproximarien, però en el cas obrer requeririen aquestes matisacions.

—Posem noms als fets del Sis d’Octubre al món obrer.
—Víctor Colomer, Joaquim Maurín, Hèlios Gómez, el mateix Andreu Nin. Tota la plana major de l’Aliança Obrera de Catalunya, els caps pensants del Bloc Obrer i Camperol, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la minoria separatista i comunista que s’havia organitzat dins el CADCI, amb els noms més recurrents del martirologi de l’octubre, Jaume Compte, Manuel González Alba, Amadeu Bardina i més gent.

—Que són comunistes i separatistes alhora.
—Que són separatistes i comunistes. El seu programa és el de la proclamació de la República Catalana i l’activació de les revolucions. És un programa una mica diferent del de Companys.

—Quan a les manifestacions del 1934 els obrers criden “República Catalana”, hem de veure-hi una república federal amb Espanya o una d’independent?
—Els del Partit Català Proletari pensen en una separació, en una ruptura amb l’estat espanyol. En el cas de les altres forces de l’Aliança Obrera, això no és tan clar. El BOC, per exemple, ho veien com un exercici d’autodeterminació i com a primer pas per a l’activació d’una revolució d’àmbit estatal. Companys pensa en un horitzó federal estatal, però els separatistes de les JEREC pensen en una República Catalana, però sense acabar de definir. Pot ser independent, dins un estat confederal, dins un estat federal. És una certa ambigüitat que tot el separatisme (jo diria que el conjunt de forces polítiques de la Catalunya d’entreguerres) manté sobre la qüestió.

—A Barcelona, els obrers cridaven a favor de tenir armes i la República Catalana. Totes dues coses.
—Sí, és això. La Rambla és un amunt i avall de manifestacions de l’Aliança Obrera que fonamentalment demanen República Catalana i revolució social. Però el seu programa immediat és la proclamació de la República Catalana. Què passa? Que les forces policials, dependents de la Generalitat, reprimeixen una bona part de les manifestacions. Les mobilitzacions de l’Aliança Obrera, que criden a la República Catalana, que criden mori Lerroux i mori Gil Robles, són reprimides per les forces policials de la Generalitat. Companys pensa que la direcció del moviment polític ha d’estar únicament a les nostres mans. Ningú ens pot qüestionar aquesta direcció.

—Una vegada acabat l’intent fallit de República Catalana, quina repressió reben aquests caps obrers?
—Això va ser una part de recerca fonamental de la meva tesi. Entre l’octubre del 1934 i el gener del 1935, a Catalunya s’empresonen almenys 5.000 persones. El primer consell de guerra, sumaríssim, jutja 17 militants obrers que han format part d’aquesta columna de Gràcia, que han agafat les armes dels escamots i han intentat d’anar cap a Sabadell. Són condemnats a cadena perpètua i enviats al fortí de Sant Cristóbal de Pamplona, amb tota la llegenda negra repressiva que l’acompanya. Després tenim la repressió militar contra els dirigents del govern, d’Esquerra Republicana, dels militants separatistes. Aquí hi ha una qüestió que és fonamental. A partir del 7 d’octubre la repressió exercida pels militars, però amb col·laboració civil, especialment de la dreta social i política catalana, afecta totes les esferes de la vida social i política catalana.

—Què voleu dir?
—Que es militaritzen les institucions catalanes, que hi ha un procés de castellanització, que hi ha un procés de depuració. Almenys 900 treballadors públics de la Generalitat són destituïts o depurats, es deroguen les lleis de reforma social del govern català, s’exerceix una repressió contra el moviment rabassaire, el moviment camperol, que és el que preocupava l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Lliga, els homes de la CEDA de Catalunya. Al camp, hi ha una onada de desnonaments de cultivadors que afecta tota la geografia catalana. Expulsen pagesos pobres que cultiven les seves terres o per fer-los pagar més renda que la que legalment havien aconseguit amb les mesures de la Generalitat. En el cas del moviment obrer, abans de l’octubre del 1934 s’havien aconseguit la jornada de quaranta-quatre hores laborals. Amb la repressió de l’octubre es torna a implantar la jornada de quaranta-vuit. I això va acompanyat d’un desmantellament de les organitzacions obreres.

—Un altre element que poseu damunt la taula és el context europeu. Hitler mana.
—Aquest és un factor fonamental sense el qual no es pot explicar històricament l’octubre català. L’any 1934, any de la involució, han dit historiadors europeus. L’avenç del feixisme i del nazisme. No és que sigui una fabulació, és una constatació que la dreta antidemocràtica que es feixistitza a Europa arriba al poder de l’estat, i engega un procés d’eliminació de tots aquells adversaris polítics per construir un model de societat i un model polític a l’estil feixista. Hitler ha arribat al poder el 1933, el 1934 es produeix la temptativa de l’extrema dreta francesa d’assaltar el parlament; a Àustria, cop militar feixista que anorrea una de les socialdemocràcies més importants d’Europa i a Portugal el 1934 es produeix la institucionalització de l’Estado Novo. La lectura que fa una bona part de la societat catalana és que aquí pot passar igual. I aquest és una mica el marc amb què s’ha de situar l’acció de Companys i el conjunt de l’octubre del 1934. Si no, no s’entendria.

—I dins el context europeu, l’espanyol.
—El punt seria el novembre del 1933, amb la victòria electoral de la CEDA a les Corts de la República espanyola. Allà comença una autèntica revolució antirepublicana per eliminar la reforma agrària, la reforma social i la qüestió nacional catalana. A veure, tu pensa, un tipus com Gil Robles ha anat al congrés del partit nazi. Torna absolutament admirat de la modernitat i del projecte que construeixen els nazis a Alemanya. La qüestió nacional catalana serà el seu cavall de batalla predilecte perquè concentra tots els vicis i defectes de l’anti-Espanya.

—Rojos i separatistes.
—Sí, hi ha una cosa molt interessant de la repressió a partir del 6 d’octubre: reforça la idea de la catalanitat i la bandera social. La repressió és tan indiscriminada i tan general, que al final no hi ha gaire distinció entre si es reprimeix un republicà catalanista per ser republicà catalanista o simplement per ser català. S’acaben clausurant l’Ateneu Popular de Lleida, el Centre Excursionista de Gràcia, uns quants centres d’esports, fins i tot cafès. Detenen Pompeu Fabra.

—Gairebé cent anys després, per què les esquerres no independentistes no reivindiquen els fets del Sis d’Octubre quan és tot ple de comunistes? No solament ells, tots nosaltres pensem en el 1934 i veiem Companys i no els comunistes.
—No conec amb detall l’espai social i polític dels Comuns, però ens hauríem de plantejar quina vinculació té aquest espai amb la tradició del comunisme revolucionari en l’àmbit català, en l’àmbit espanyol i en l’àmbit europeu, perquè em sembla que és un lligam més aviat molt diluït. La segona és que bona part d’aquests militants comunistes de la Catalunya republicana tenen una posició conseqüent al voltant de l’exercici d’autodeterminació, si vols tàctica, però una posició conseqüent que incorpora i té en compte la possibilitat de la separació. I em sembla que aquest no és el plantejament d’uns determinats espais d’esquerres avui dia. Al final, l’octubre del 1934 és una acció de força que pretén, a través d’una mobilització amb un suport armat relatiu, mantenir i aprofundir les institucions catalanes, l’autogovern i el programa de reforma social.

—Fins i tot la CUP tampoc en fa gaire bandera, de l’any 1934.
—La veritat és que segurament ningú, cap espai social i polític, en fa gaire bandera. La idea de la política com una mena de confrontació permanent, més enllà del que succeeix dins el parlament, em sembla que no és del tot a l’agenda política. Potser per aquesta qüestió els polítics ho han intentat passar de puntetes o no han acabat d’analitzar políticament i històricament què va ser l’octubre del 1934.

—La repressió als ajuntaments és brutal.
—Entre el 7 d’octubre del 1934 i l’abril del 1935, gairebé 500 ajuntaments arreu del Principat són suspesos per l’autoritat militar. La meitat dels ajuntaments del país. 3.000 regidors, 3.000 consellers municipals que han estat destituïts i que algú els ha substituït per homes del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, de la Lliga Catalana, de l’Acció Popular Catalana de la CEDA. Tota aquesta repressió és important. La majoria d’ajuntaments governats per Esquerra Republicana o per coalicions republicana-catalanistes hi participen o proclamen l’estat català o fan una mobilització. L’autoritat militar i la dreta social i política té una cosa claríssima: aquesta Catalunya republicana, autònoma, d’esquerres, s’ha construït per moltes vies, però sobretot a través del poder municipal.

—Voleu dir res que no us hagi demanat?
—És important veure que l’acció de Companys i del govern de la Generalitat és una mena de paraigua sota el qual hi ha molts projectes revolucionaris que són poc coincidents. No hi ha una direcció única ni un punt de trobada únic, i aquest és un element fonamental que explica la fallida de l’octubre del 1934. L’altre element que explica la fallida de l’octubre del 1934, i això serveix per a Dencàs, per a Companys, per a l’Aliança Obrera, és que pensen que serà simultani a un moviment de revolució arreu de l’estat. No es produeix. Únicament a Astúries.