Manel Ollé: “Allà on primer hem de lliurar la batalla és en la cultura”

Fa pocs dies, Manel Ollé (Barcelona, 1962) recollia el premi Jocs Florals de Barcelona 2021 per l’obra Un grapat de pedres d’aigua, que publicarà l’editorial Labreu a la tardor. El discurs va tenir diferents parts, va donar valor de present a la idea de la tradició, va fer una crítica a la política cultural que exerceixen les institucions públiques, per acabar endinsant-se en els poemes premiats i en els referents que tenia a l’hora d’escriure’ls: Italo Calvino i René Char. I és a partir d’aquest discurs que hem articulat una entrevista, que ha pres diferents camins. A més, com a professor d’estudis xinesos a la UPF, Manel Ollé té una visió privilegiada de l’Orient i de la Xina i també n’hem volgut parlar.

Un grapat de pedres d’aigua és el quart llibre de poemes de Manel Ollé. En la seva trajectòria també trobem De bandera liberiana (Columna, 1994), Mirall negre (Proa, 2002) i Bratislava o Bucarest (Edicions 62, 2014).

—En el discurs dels Jocs Florals, vau negar que un certamen com aquest fos un esdeveniment tronat i anacrònic, i vau dir: “Cada present refà, actualitza i es fa seves les tradicions. Que és sempre el present que influeix i construeix el passat, qui se’n fa digne.” Per què vau començar el discurs amb la idea de tradició?
—Perquè el premi té aquesta connexió. Hi va haver un moment que l’Albert Roig i altres poetes es van moure per sacsejar-lo i avui el premi té una trajectòria impecable (l’edició del llibre premiat va canviant d’editorial; el premi es troba vinculat al festival Barcelona Poesia…). I també ho vaig posar, segurament, perquè aquests dies escric un llibre sobre aquests temes. Treballo la idea de plagi com a reescriptura de la tradició; la tradició no entesa com una llosa imposada, sinó com una cosa que hem d’activar des del present, i tradició entesa en sentit molt ampli. Un escriptor ha de fer-se la seva tradició, actualitzar-la, generant un diàleg amb els seus coetanis i amb els que han escrit abans, fins i tot fent present autors i revaloritzant-los. No únicament en el pla teòric sinó també en la manera d’escriure. Quan Proust va agafar coses que venien de Flaubert, d’alguna manera va fer que ara llegim Flaubert diferent. O sigui, que avui és Proust qui influeix Flaubert.

—Per què aquest interès ara pel plagi, entès com a reescriptura i revisió de la tradició?
—L’origen d’aquest interès ve de lluny, de quan donava classes d’escriptura als anys vuitanta. En l’origen hi ha Gianni Rodari, que havia publicat el llibre La gramàtica de la fantasia, i a partir del llibre jo feia cursos de com ensenyar a escriure a mestres de català. Rodari ja parlava de com fer un plagi a partir d’un altre text, agafar-ne l’estructura i inventar una altra història. En aquell moment això tenia un component de joc que vaig trobar molt interessant. Després, a la Pompeu Fabra vaig fer classes a un màster de creació literària, on treballàvem com activar l’escriptura a través del llegir en l’escriure. I ara, a l’Escola Bloom, faig un seminari d’escriptura literària.

—Posada la tradició sobre la taula, el vostre discurs va entrar en una fase de crítica sobre les polítiques culturals que exerceixen les institucions. Vau dir: “Ara només falta que tots plegats, amb les institucions de la ciutat i del país al davant, prenguem consciència, recordem que la poesia, i en general la literatura en català, no és una quota ni una murga sectorial ni un decorat, i al marge dels jocs on podem posar-nos medalles, no hi pensem en termes de gran indústria editorial, cultural, que ja es defensa sola, i més en termes de suport a escriptors i espais emergents, febles i creatius, petites llibreries, editorials independents, fires i festivals, sobretot aquells on es couen les coses que s’ho valen, en els diferents racons del país.”
—Ara hi ha hagut l’aturada de la fira LiberisLiber i hi ha altres propostes que s’aguanten amb una sabata i una espardenya. Recordo que fa uns anys hi havia qui deia que s’havia de fer una editorial nacional com tenen els francesos. Això no va enlloc. El que s’ha de fer és que les editorials s’aguantin i puguin editar.

—La cultura ha perdut centralitat i prestigi en la nostra societat actual. Una opció per a recuperar-la és el suport a la creació de qualitat al marge de la mida del projecte?
—Sí, jo veig que la batalla és aquí. Per això m’agrada col·laborar amb l’Escola Bloom i fer coses a la revista la Lectora, de crítica literària… Són projectes petits i és on em ve de gust col·laborar.

—D’un temps ençà heu recuperat la crítica literària. La vau deixar de fer i ara hi heu tornat. Hi ha alguna raó especial per a tornar-hi ara, més enllà que se us brindi l’opció en algun mitjà?
—Amb la crítica vaig i torno, perquè em saturo molt. La crítica en general és un territori molt complicat. Però de fa uns quants anys, hi ha autors que han anat sorgint i es viu un clima de creació dels espais propis, les editorials pròpies, i hi ha una conversa literària interessant. En una altra època tenia la sensació que escrivia per a ningú i no tenia gaire sentit continuar. Però fa un temps vaig tornar a entrar en el tema del conte, anava llegint allò que sortia, he anat fent cursets i he descobert molts noms i tendències i això em crida l’atenció. No tinc una posició programàtica, perquè no m’interessa la crítica com a posició d’autoritat, del dir “això està bé i això malament”; la crítica m’interessa com a conversa, també com a interpretació, perquè un llibre és el llibre i les seves lectures. I penso que, en general, avui en la literatura catalana hi ha molta diversitat de propostes i tendències. El problema és més de recepció que no de creació. Falten espais de recepció. Hi ha factors (la universitat n’és un, les institucions un altre) que fan que la recepció sigui un espai esquifit amb relació a la qualitat i quantitat d’obra que es produeix.

—Però, en conjunt, diríeu que és un bon moment per al món literari català?
—Jo vaig estudiar filologia catalana, però vaig acabar estudiant xinès, perquè m’havia dedicat a la crítica i en aquell moment en l’àmbit universitari parlar d’autors vius era un demèrit. Hi havia uns criteris més historicistes. I vaig veure que per aquí no tindria gaire sortida si volia continuar a la universitat. Però, de fet, el que ha canviat és que ara hi ha una sèrie de professors joves i revistes que també parlen del que es va fent. Són persones de l’acadèmia, però parlen dels autors d’ara. Aquest fet enriqueix i és un canvi en positiu.

—També cal sumar nous lectors. La feina dels traductors en aquest sentit és clau.
—És una feina molt important. Ara hi ha molts traductors que aporten un nivell de prosa molt alt: en Mallafré, la Dolors Udina… han pujat molt el llistó de com escriure el català en prosa.

—Tornant al vostre discurs el dia del premi, també vau dir: “En aquest país passen coses molt grosses i no ens podem despistar. I no parlo principalment de la pandèmia on som ara. En general, el que passa és molt gros per totes bandes i no ens podem despistar. Tot això ens podria fer pensar ara que la poesia és un luxe innecessari, una mania privada, críptica d’evasió, però no.” Sobre què cal que no ens despistem?
—Hi ha una crisi econòmica en la qual la gent jove es troba mancada d’expectatives. I hi ha tota una sèrie d’indicadors (per exemple, tota la manera com s’afronten els ajuts europeus), que ens diuen que tot plegat no va enlloc. I des de l’àmbit global, de com i cap a on es mou el món, tampoc no es va enlloc. I després hi ha la situació del país pel que fa a l’evolució de la independència, ens trobem en una situació de desconcert i de decepció de la classe política. En aquest context, penso que allà on primer hem de lliurar la batalla és en la cultura, i no per renunciar a res, sinó perquè si no hi ha cultura, no hi ha res. Fins i tot, perquè la sensació que sempre hi ha hagut en l’àmbit de la literatura catalana és que hi ha la tendència a ser utilitzada amb una connotació afegida, i no, això hem de girar-ho, no és utilitzada sinó que la llengua i la cultura són fonamentals.

—El fet que tingueu la vista posada en un país tan autoritari com la Xina, fa pensar que podeu aportar-nos una mirada també més complexa sobre l’autoritarisme creixent a l’estat espanyol, l’increment del feixisme, la consolidació de Vox…
—El tema és local, però globalment també hi ha la normalització d’unes pautes més autoritàries, de control. Això fa que des del punt de vista de la cultura, la literatura, els intel·lectuals, cada cop sigui més important no deixar-se endur per falses imatges i continuar endavant amb la tasca cultural i literària. Per exemple, que la decepció de la classe política i els errors no es magnifiquin i ens faci oblidar que hi ha un enemic que no actua com el govern britànic. No ens despistem, perquè si ho fem entrarem a assumir uns discursos que no… Cal tenir el cap clar.

—Com a poeta no heu estat gaire prolífic, però els vostres llibres de poemes han anat apareixent, des dels anys noranta, un cada dècada. Heu dit alguna vegada que “la poesia és aquest lloc de saturació on conflueixen la bellesa, la sorpresa, també una forma de coneixement, que no és de respostes sinó de preguntes, i també d’emocions”. Per què vau triar la poesia com a forma d’expressió d’aquest moment?
—La meva dedicació a la poesia no és constant. No escric sempre poesia, però quan m’hi poso no la puc deixar. En aquest cas, havent fet un poema llarg de més de sis-cents versos amb Bratislava o Bucarest, vaig decidir de fer tot el contrari i em vaig posar a escriure haikus. Però a mi la poesia sempre m’ha agradat que sigui transitable, compartible, sense que sigui òbvia. Que tingui interrogants, enigmes, que es van enfocant. El problema del haiku és que ha de ser molt condensat i trobava que escrivia d’una manera molt encriptada. I se’m va ocórrer fer l’estructura del poeta japonès Matsuo Basho, amb unes proses que són com un viatge i acabades amb un haiku. Jo vaig triar el poema en prosa. Com a lector m’agrada molt el poema en prosa (Rimbaud, el Diari 1918 de Foix…). La idea és que la prosa poètica gairebé t’explica el haiku. I m’estimulava la idea de trobar la història del haiku. Els haikus són anteriors a les proses i aquestes proses sí que les vaig fer sobretot durant l’any passat.

—El conjunt de proses poètiques tenen com a mínim dos elements en comú. Per una banda, són marcadament barcelonines i, per altra banda, són texts en certa manera desesperançats.
—Perquè un dels temes que hi ha és el de la mort de persones properes. Però la idea és jugar, perquè les proses són com narracions de ficció. A mi m’agrada barrejar territoris: aspectes molt quotidians amb un món imaginari. L’entorn és molt hostil i dur, i el personatge surt i es passeja. I vaig voler donar-li unes localitzacions molt concretes, imaginàries, però que són les que conec. Si vas mirant: Sant Andreu, la Sagrera, la Verneda (on vaig estudiar)…

—És un mapa personal de la vostra Barcelona.
—I potser també va influir el fet que aleshores feia una antologia de contes sobre Barcelona, que sortirà en anglès. I l’apropiació simbòlica de la ciutat, que a vegades sembla que, si no escrius en castellà, no la puguis fer… Un dels temes era el de l’encapsulament, el de tancar-se en un mateix i sortir cap enfora, cap als altres. També apareix la ciutat d’Enric Casasses, el Do’m.

—Sembla una ciutat que no és còmoda, però és tan personal que es fa propera i estimada.
—El primer poema parla d’algú que s’està al llit. A fora, la lluna, però ell no es vol deixar imaginar pel món. Es troba encapsulat, tancat a casa. I en l’últim poema veiem aquest personatge baixant a la plaça a prendre una beguda a la terrassa del bar i llegir un llibre. Aquest és el recorregut d’Un grapat de pedres d’aigua. Però entremig hi ha molts records, com l’essència de joventut, quan quedaves amb els amics; també hi ha una sèrie de personatges femenins que són figures de saviesa, una de les quals pot ser la meva mare.

—Potser la idea de desolació té a veure amb les dues reflexions germinals, la d’Italo Calvino i la de René Char, que vau explicar en el discurs?
—De fet, la imatge de fons de René Char és aquesta idea que quan les pedres reboten damunt l’aigua són moments màgics, especials, de bellesa, però també és important el pas entre toc i toc, quan la pedra es troba saltant. Vull dir que hi ha moments especials, però també moments banals. En aquest punt hi ha una crítica: l’encapsulament també et pot donar una superioritat vital o moral i això ho tracto com una metàfora d’Europa: Europa com una illa que se sent superior, més culta, tot i que al Mediterrani la gent no para de morir-se. La sensació que en la nostra cultura, en la nostra tradició il·lustrada hi ha un punt de desconnexió dels altres, de rebuig cap als altres. Per això parlo de l’illa d’Europa, l’illa de la puresa.

—Parlant d’Europa, no teniu la sensació que des que va aparèixer el vaccí contra la covid-19, Europa s’ha tornat a encapsular, a replegar-se en si mateixa, perdent la perspectiva de l’altre?
—Un dels problemes que tenim en la percepció contemporània és que no tenim una percepció i un marc mental adients sobre allò que passa. I això té efectes secundaris. Perquè si realment estiguéssim informats i tinguéssim present que la Xina, l’Àfrica o l’Índia no són d’una altra galàxia llunyana, sinó que els tenim aquí, segurament hauríem reaccionat diferent des del principi amb la covid. Recordo que a començament de març vam tenir una taula rodona amb en Trilla i altres, sobre com estava la Xina, i aleshores encara deien que s’havien de protegir només les mans. Jo des de començament de març ja evitava contactes, perquè estava molt amb xinesos i ells ja tenien els establiments tancats, aquí. I quan veies que la ciutat on hi havia més contagis era on s’acumulava tota la immigració xinesa a Europa i a més era l’Any Nou xinès, quan els xinesos van a la Xina i tornen a Europa, era clar que l’epidèmia arribaria. Però aquí, explica’ls-ho, això. I va començar més fort al nord d’Itàlia perquè és la zona on hi ha més xinesos d’Europa, concentrats pel tèxtil. Vull dir que, en general, no tenim una visió de context global. I els llocs que han aguantat millor –Taiwan, Nova Zelanda– és perquè tenien més present que era una qüestió de connectivitat i han vigilat qui entrava i com entrava, per evitar el contagi. O sigui, tenim un problema de manca de perspectiva global i ara mateix, amb el tema dels vaccins, el no aixecament de les patents… Realment ens tanquem en una mena de càpsula i per uns interessos immediats.

—Parleu-me una mica de Taiwan, país del qual heu dit: “Taiwan, una altra Xina, que ha sabut gestionar molt bé la covid-19, sense violentar les llibertats. Cal mirar-lo.”
—És un cas interessant, també des del punt de vista de Catalunya. Taiwan és l’altra Xina. Hi ha dues Xines, la República de la Xina i la República Popular Xina, així com hi havia dues Alemanyes i hi ha dues Corees. La peculiaritat que té Taiwan és que a partir dels anys vuitanta, després d’una dictadura, fa una evolució cap a la democràcia i desmenteix el tòpic que els xinesos genèticament estan condicionats a ser governats de manera autoritària. És una societat molt dinàmica, diversa, i un dels actius que té actualment, molt necessari per a la comunitat internacional, cosa que la pot fer aguantar els pròxims anys, és el desenvolupament tecnològic: els microxips més petits del món es desenvolupen a Taiwan i només a Taiwan. Això, de moment, els protegeix davant l’increment d’autoritarisme de la Xina i la imposició d’una manera normativa de ser xinès (per això ja no es permet que Hong Kong sigui un país democràtic com se’ls prometia). A Taiwan hi ha dues tendències, actualment: uns que volen la reunificació, que són xinesos, i la plantegen a llarg termini, quan la Xina deixi de ser autoritària; i els que veuen que han desenvolupat una experiència històrica prou diferenciada per a tenir bones relacions amb la Xina, però continuar essent taiwanesos. Els partits que governen actualment Taiwan són d’aquesta darrera tendència. És una societat molt oberta. Per exemple, el ministre de Tecnologia del govern actual és trans i era un hacker. És una societat que trenca molts esquemes i alhora és capaç de no trencar amb la tradició, sense imposar-la des del poder.