Manel Esteller: “Superarem els 130 anys, sí”

Manel Esteller i Badosa (Sant Boi de Llobregat, 1968) és una de les autoritats mundials en epigenètica i en la recerca sobre càncer, tan relacionat amb l’envelliment. Actualment, és el director de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras a Barcelona. Ha estat distingit amb el premi de recerca Severo Ochoa, el Premi Nacional de Genètica, el premi Rei Jaume I, el Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya i el Premi Internacional Catalunya. És autor dels llibres No sóc el meu ADN, Parlem de càncer i Cartes a un jove investigador, tots tres publicats per la Magrana. I ara és coautor del llibre Secret de la vida eterna (Penguin). Juntament amb Salvador Macip, ha escrit un volum per a explicar com envellim i quines maneres s’estudien per fer que els humans superem l’actual límit de 125 anys o 130, una edat que, de moment, ningú no ha aconseguit superar. Ell creu que l’acabarem superant. I que els fàrmacs antienvelliment arribaran. Esteller rep VilaWeb en el lluminós despatx de l’Institut de Recerca que dirigeix, a tocar de Can Ruti, a Badalona. Tímid els primers instants, acaba desplegant una saviesa humil que captiva.

—Llegint el vostre llibre, una cosa que m’ha impactat és que l’eternitat ja existeix. Hi ha meduses que són eternes.
—Sí. Aquí, novament, la qüestió és com definim l’eternitat. Però un organisme que té mil cèl·lules i és capaç de reproduir les mil cèl·lules contínuament, per definició és etern, en aquest sentit. Hi ha meduses, petits animals de mar, que són eterns o immortals. I uns altres que s’hi aproximen. Sabem d’arbres que tenen milers d’anys. Són abans de Crist, aquests arbres ho han vist tot.

—Al llibre citeu un avet suec de 9.500 anys.
—Sí. Hi ha molts exemples d’aquests. També s’han vist tortugues de centenars d’anys. Taurons de centenars d’anys. I això té molt a veure amb l’absència de depredadors. I a una baixa activitat metabòlica. Té a veure amb aquest fenomen que ara és tan de moda: restringir una mica el que es menja, quedar-se amb una miqueta de gana. Baixar el metabolisme s’associa a viure més temps.

—No menjar ens allarga la vida?
—No, l’escurça. La desnutrició és causa de mort. Ha matat milions de persones, la desnutrició. Però el menjar excessiu ha matat gairebé igual. Les patates fregides i la gana han matat igual. El problema és el punt mitjà. Això és molt difícil de mantenir. Perquè si et passes, pots caure en l’anorèxia i en la pèrdua de massa muscular. Però es creu que una miqueta de gana ajudaria a viure més temps. Això passa amb ratolins i ara molts humans ho proven.

—Cap humà no ha superat mai els 125 anys de vida. Això és un límit, o el superarem?
—La literatura no demostra de manera certa que ningú hagi superat aquesta edat de cent vint-i-cinc anys. Nosaltres aquí tenim la persona més vella del món, Maria Branyas, que en té 116 i mig. Sembla que si vols superar els 125-130 anys, has de tocar més coses, has de fer coses més agressives. Una espècie de cirurgia cel·lular. Has d’introduir trossets d’ADN a les teves cèl·lules, has de tocar coses de manera més directa, com trossets de cromosoma, canviar un gen per un altre, has de fer una cosa una mica més agressiva. Superarem els 125 anys, els 130 anys, sí. Si toquem això, efectivament. I sempre que les condicions ambientals ho permetin. A la nostra societat, ara hi ha molta gent que és nonagenària. I com més va hi ha més centenaris. I m’escriuen. Hi ha una persona de 103 anys, vols estudiar-la? En té 104, vols estudiar-la? I per primera vegada, comencem a veure els supercentenaris, que són els qui tenen més de 110 anys. Abans no n’havíem vist. 110, 111, 113. Ho anirem veient més.

—Però jo què m’he d’imaginar? Que arribarem a 180 anys o que arribarem a 300?
—És molt difícil de predir, això. I també té a veure molt amb la definició de què és una persona. Es parla molt de transhumanisme, en aquest sentit. Si tu portes peces de recanvi… L’òrgan més complex continua essent el cervell. L’òrgan dels òrgans. Com podem reproduir aquest òrgan? No sabem encara com fer-ho bé. Però, eventualment, serem capaços de fer-ho.

—Ara estudieu la persona més vella del món, Maria Branyas, d’Olot. Quin és l’objectiu de l’estudi?
—Jo sempre he cregut que les excepcions expliquen les regles. Més que escapar-se de la regla, expliquen les regles. Hi ha dos tipus d’excepcions en l’envelliment. Tenim aquests nens que tenen vuit anys i sembla que en tinguin vuitanta, perquè tenen progèria d’envelliment prematur. Són nens calbs, que tenen totes les arrugues, i moren a quinze anys, perquè per a ells quinze anys són cent cinquanta. I després tenim la gent que estadísticament hauria de ser morta i és viva. La gent que té més de cent anys, estadísticament, hauria de ser morta, perquè la mitjana és d’uns vuitanta-cinc, a tot estirar. Per això estudiem tot allò que podem d’ella.

—I què heu descobert?
—Per exemple, sabem que hi ha una dissonància entre l’edat que marca el seu DNI i l’edat que tenen les seves cèl·lules. Les cèl·lules són una mica més joves del temps que ha viscut. No han envellit tant. Per això és viva. Perquè encara que el seu passaport posi 116 anys, les seves cèl·lules creuen que en tenen 106. Que Déu n’hi do, també, 106. Per què són més joves? No ho sabem. Sabem que genèticament ha heretat bons gens. A la seva família hi ha bastants nonagenaris, gent de noranta anys. Sabem que ha tingut una absència d’hàbits tòxics. És una dona que no ha fumat mai ni ha begut mai alcohol. I que ha tingut un cercle familiar i social molt actiu, que l’estimava. Curiosament, de petita, a San Francisco, on va néixer, hi va haver un gran incendi, un gran trauma. I aquí va patir la guerra civil espanyola. Es creu que gent que ha sobreviscut a una d’aquestes situacions complexes, que a vegades tenen a veure amb la falta d’aliment, tenen un avantatge adaptatiu. Són supervivents. L’alimentació és important. I ha fet una alimentació molt equilibrada. Ha menjat molt poc menjar ultraprocessat, molt poc sucre ultrarefinat. I és una fanàtica del iogurt. I el iogurt, es veu molt a l’Europa de l’est, permetia de viure més temps.

—I de cap està bé?
—Parlem d’envelliment, però en realitat és envelliment de cada teixit. Cada teixit pot envellir a una velocitat diferent. Una persona pot tenir un envelliment ràpid del cervell, però no del cor. Un envelliment ràpid del budell, però no del ronyó. La Maria ha envellit ràpidament de l’oïda i ràpidament de les articulacions dels genolls. No hi sent i no pot caminar. Però el cervell el té perfectament. No ha envellit, del cervell. Hi ha gent que a 50 anys o 60 ja ha envellit completament el cervell. Ella recorda perfectament què feia a quatre anys quan era a Nova Orleans.

—Doctor Esteller, per què us interessa l’envelliment, la vida eterna?
—Nosaltres som investigadors del càncer, i el càncer i l’envelliment són dos processos oposats però similars. Les vies són compartides. En càncer, hi ha alteració de com es repara l’ADN, el material genètic. L’envelliment, també. O la cèl·lula tumoral, que és una cèl·lula que es divideix molt ràpidament, creix molt de pressa. Les cèl·lules envellides a vegades no es divideixen. És el mateix procés però al revés. Estudiant el càncer podem aprendre de l’envelliment, però estudiant l’envelliment podem aprendre molt del càncer.

—Si ho he entès bé, ara arribem a la tercera fase, en això d’allargar els anys de vida. La primera fase, el gran salt endavant per a guanyar anys, va ser amb la higiene i els antibiòtics. La segona, curar malalties. Ara, en la tercera, medicaments antienvelliment.
—Sí, però avui en dia no hi ha cap fàrmac antienvelliment aprovat per la comunitat, encara. Tots els aprovats ho són perquè disminueixen la diabetis, la malaltia cardiovascular, el càncer, l’Alzheimer, entre més, que són associats a l’envelliment, però no contra l’envelliment i prou. I aquesta serà la següent fase. Els fàrmacs antienvelliment, els veurem els pròxims cinc anys o deu. Un exemple: als Estats Units s’ha aprovat el primer fàrmac antienvelliment específic, però amb gossos. I s’ha de pensar que hi haurà fàrmacs molt similars que s’aprovaran per a humans.

—Parlàveu dels dotze mètodes en què es treballa per allargar la vida. De tots aquests, en quin poseu més l’esperança?
—Aquesta pregunta és complexa. Jo crec que tot suma. Per a l’antienvelliment, segurament, ens donaran tres pastilles. Una pot ser a escala hormonal. L’altre pot ser a escala metabòlica, és a dir, una pastilla que farà que tinguis menys gana. Una pastilla que et fa perdre la gana. Aquesta és la que es ven més a tot el món. Es va introduir per a la diabetis, però la fa servir la gent que vol aprimar-se. Aquestes dues vies, l’hormonal i la metabòlica, segurament, aviat estaran disponibles.

—Em va impactar molt entrevistar Josep Maria Mainat, de Gestmusic, ex-membre de la Trinca. Està obsessionat amb viure eternament. Va dir que es prenia dotze pastilles.
—Nosaltres hem col·laborat amb ell. Hem començat a mirar-lo atentament, i hi fem projectes comuns, com a mínim, per a saber coses. El problema d’això és que sempre s’han de fer intervencions reglades. I en casos individuals sempre és més complex. Però avui en dia hi ha pocs tractaments que es puguin trobar a la farmàcia. No n’hi ha cap d’aprovat clínicament, cap ni un. I els altres són de parafarmàcia. A vegades no fan mal, però tampoc bé.

—És potser la cosa que m’ha impressionat més del llibre. No està demostrat que aquests medicaments contra l’envelliment funcionin, i en alguns casos ni tan sols s’ha demostrat que no facin mal. I es venen igual. Europa va més amb compte i, com a mínim, es demostra que no fan mal. Però als Estats Units venen productes que no està demostrat que no siguin nocius.
—El nostre mercat és un mercat relativament controlat. El mercat dels Estats Units és un mercat capitalista ultraliberal, altament obert. Els productes de parafarmàcia, i aquests ho són, acostumen a tenir un efecte limitat, però la majoria, diguem-ne, no fan un perjudici. Passa igual amb el càncer. Si l’oncòleg intercepta un protocol de teràpia, segueix-lo, però, si hi ha vitamina C, pren-la. No farà cap mal. Però no abandonem els tractaments que sabem que funcionen contra l’envelliment: una dieta bona, equilibrada, sense excessos, exercici físic moderat i una vida plena.

—Com ha aconseguit, la indústria, de col·locar medicaments, i que no siguin medicaments sinó de parafarmàcia?
—Són substàncies que comencen en parafarmàcia. No han passat l’aprovació de l’Agència de Medicaments, espanyola, o l’FDA, que és americana. Ells preferirien tenir una etiqueta oficial. Però és molt complicat. Posar un fàrmac al mercat val milions de milions.

—Per viure més anys, la genètica pesa un 25%? La resta depèn de mi?
—Els gens són un 45%-50%. I l’altre 45%-50% és què fas. Què menges, què respires. Però un altre punt també molt important és saber què passarà amb la crisi climàtica. És a dir, si tenim un període més calorós, això farà canviar l’esperança de vida? Augmentaran els infarts, per exemple? O els accidents vasculars cerebrals? No ho sabem. Sabem que els Homo neanderthalensis van desaparèixer per una gran glaciació que hi va haver. Els únics homínids que quedem són nosaltres, ara. Homo sapiens (més o menys, Homo sapiens). Potser el canvi climàtic també reduirà l’esperança de vida.

—Un punt de psicologia. Per què la gent vol viure tres-cents anys? Els Mainat del món com són? Psicològicament es poden agrupar d’alguna manera? Quin és el seu motor?
—A la nostra societat hi ha una discriminació en funció de l’edat. Hi ha un edatisme manifest. La societat de consum és dirigida als més joves. La gent més gran es vol sentir jove. No vol perdre aquesta pistonada. Avui, per exemple, les persones tenen dues o tres parelles. I la nova parella pot aparèixer a setanta anys. I aquesta persona vol ser activa. Vol anar de viatge, vol tenir sexe. Per tant, com més va més es busca això. Ara és una de les medicines en què més s’inverteix, la de l’antienvelliment. Perquè és un segment de població que té 65-75 anys, té diners i vol viure més temps, però en bones condicions. Volen anar a córrer, volen fer ciclisme, volen tenir una parella aquí, viatjar a l’altra banda.

—El doctor Esteller voldria viure cent cinquanta anys?
—Si pogués viure cent cinquanta anys físicament bé, i amb un cercle social, amb un amic potser de cent vint anys, i pogués veure el meu fill, o els meus néts, no hi hauria cap problema. També hem de ser conscients que si fem un món amb gent molt gran, hem d’estar segurs de donar espais a les següents generacions. Recordem que la gent gran encara no es pot reproduir.

—Encara? Què voleu dir amb encara?
—Encara. Perquè les dones cada vegada tenen fills més tard. No sabem quin és el límit de tot això. Abans tenies els fills a setze anys. Ara, a trenta-sis anys. D’aquí a poc, una persona de cinquanta anys serà considerada superjove. Serà un jovenet de cinquanta anys.

—Ens podem trobar que el cervell funcioni diferent amb cent deu anys? Descobrirem una nova faceta humana?
—Totalment. Per exemple, l’Alzheimer, i d’altres malalties neurodegeneratives, d’altres demències, no existien, abans. Són malalties d’envelliment. Es creu que el nostre cervell no s’ha adaptat encara a viure tant de temps. Són malalties causades perquè el cervell no s’ha adaptat a viure tant de temps. El nostre cervell és el cervell d’un primat que va baixar fa poc d’un arbre i corria davant els depredadors per escapar-se’n. Què passarà més enllà? No sabem com s’anirà adaptant aquest cervell. Veiem que el món canvia molt. La gent més jove, el seu cervell funciona de manera molt diferent dels altres. Més interconnectada amb el món. I les diferències es van eixamplant. Sempre es parla del relleu generacional i la batalla entre generacions. La meva música era millor, la teva és dolenta. Això es va eixamplant cada vegada més. La gent gran ja no sap seguir la tecnologia. No hi ha comunicació de cap manera. És un món diferent. I estaria bé que aquesta gent gran encara tingués accés a aquesta tecnologia.

—Voldríeu dir res que no hagi preguntat?
—Que nosaltres no volem fer rècords d’una persona que visqui dos-cents anys, dos-cents cinquanta anys, perquè seria com un dopatge. Seria com córrer els cent metres en set segons, però morts a la meta. I dopats tot el camí. Hem de fer vides més llargues, però amb bones condicions de salut. Això és clau. No podem permetre que hi hagi persones de vuitanta anys que passin deu anys hibernats en una residència, sense cap contacte social i sense entrar al món. Això no ho podem permetre, ni com a societat ni com a científics. Hauríem d’aconseguir un envelliment millor, més saludable.