Manel: ‘Ens ha interessat molt la nova manera d’entendre la cultura urbana i el hip-hop’

El grup Manel acaba de publicar el seu cinquè disc, Per la bona gent, que des de divendres ja es pot trobar a les botigues. És el seu primer disc amb discogràfica pròpia, Ceràmiques Guzmán. Els barcelonins començaran la ronda musical a València el pròxim 9 de novembre i ara són en plena promoció. Dijous van rebre VilaWeb per parlar d’aquesta obra, dels canvis al llarg dels seus onze anys de carrera, de Miquel Bauçà, o de la manera com componen les lletres que, en aquest disc, giren molt al voltant del fet artístic, de què significa pujar a un escenari, i que inclou petits homenatges a artistes que els han precedit, com Sisa o Maria del Mar Bonet.

—De què parleu al disc Per la bona gent?
—Guillem [G.]: No ens hem caracteritzat mai perquè tinguem discs que siguin molt conceptuals. Ho entenem com una col·lecció de cançons. Però sí que penso que aquesta vegada ens n’ha sortit un que insinua algun concepte. D’una manera natural i sense buscar-ho gaire ens han sortit bastants cançons, frases o idees que tenen a veure amb l’ofici d’escriure cançons. I hem fet ‘sampleigs’ de més cantants com ara Sisa o Maria del Mar Bonet. Vulguis o no parles de gent que s’hi ha dedicat. Fas com un fil invisible de tradició. ‘Boy band’ és una cançó divertida sobre gent que està en un grup. La cançó ‘El vell músic’, de Sisa al final. O ‘Les estrelles’, versió de ‘Stars’ de Janis Ian, que parla de la gent que d’una manera o una altra puja a un escenari, i que parla de què et dóna l’escenari i de què et treu.

—Gran lletra: ‘Mai sabreu el mal que fa que el propi nom se’t faci estrany’.
—G.: És la relació que un té amb el seu personatge públic, sí.

—Ser famosos, una mica, us ha d’agradar. Si no, no pujaríeu a l’escenari.
—Roger [R.]: Com a molt tenim l’experiència d’estar davant el públic quan fem concerts i la setmana de promoció. Però al dia a dia, la gent no ens para pel carrer, no.
—Arnau [A.]: Nosaltres ens diem Manel. I a mi moltes vegades em diuen Manel. [Riu.] En aquest cas t’ho dic: se’m fa estrany aquest nom. Per a persones com Nina Simone és molt més forta. El seu nom agafa un significat per a la gent, però ells són d’una manera que la gent no coneix.
—G.: Ens feia cert respecte de posar aquesta cançó, perquè assumeixes certa fama. I això és una mica ridícul. Una cosa és la petita llambregada de fama que hàgim pogut tenir. I una altra cosa és Nina Simone. Et recomano que escoltis ‘Estrelles’, però no de Janis Ian, sinó de Nina Simone, que en va fer una versió en directe molt bonica a Suïssa, Montreux (vídeo). Molt improvisada, i amb sentiment.

—Fins a quin punt la fama i el públic us marca i limita? Fins a quin punt us sentiu còmodes si us exigeixen de ser representants d’una generació? O prendre partit en una causa política?
—G.: Ets esclau de l’audiència en la mesura que articula un missatge que et condicioni a tu. Essent lliures, no tenim gens d’interès a ser un grup de minories. Volem arribar a com més gent millor. Ara, encara que volguéssim arribar a més gent que no voldríem, tampoc no sabríem quin és el mecanisme mitjançant el qual tens més clics.

—Fa deu anys que sou a l’escenari. La pregunta no és com heu canviat vosaltres, sinó com ha canviat la gent, el públic, la indústria?
—G.: Sobretot la música ha canviat aquests darrers deu anys. Especialment aquests darrers tres.

—Aquests darrers tres?
—G.: Ens ha interessat molt la nova manera d’entendre la cultura urbana i el hip-hop. Un desembarcament que ha passat a escala mainstream a Catalunya, però que ja hi era en alguns altres llocs. La nostra generació venia molt d’escoltar música indie. Això d’ara a nosaltres ens ha interessat moltíssim. Hem après coses noves. I aprens la disciplina de diferent. En el procés creatiu. A mi m’interessa la part sonora, d’estructures, i com entenen una cançó, que és molt diferent.

—Dubtes sobre lletres. A ‘Per la bona gent’ llegeixo: ‘Tres portes tinc a ca meva, obertes a tots els vents. La que està oberta per tu, l’altra per la bona gent’. I la tercera?
—G.: La tercera apareix al final de la cançó. ‘I la tercera per la mort que la tancarà al meu temps.’ Passa que nosaltres hem jugat a retallar, a treure aquesta porta i posar-la només al final.
—R.: Són tres tornades, però l’única que hem deixat completa és l’última. És una manera de jugar, sí.

—A ‘Els entusiasmats’ simuleu una guerra de barris de Barcelona. Parleu dels ‘tristos del Putxet’. Quin problema hi ha amb els del Putxet?
—G.: Perdona, i els sarcàstics de Badal? No sé fins a quin punt una cosa és pitjor que l’altra. O els vençuts de la Creueta. Construïm aquesta idea d’una sèrie de bandes que van al parc de l’Escorxador i van a hòsties defensant la seva opció de vida. I arriba la furgoneta dels Entusiasmats que els intenta contaminar de la seva fe. Però al final lligar tristos i el Putxet és que trobes una cosa que funciona fonèticament.

—A ‘L’Adela i el marge’ surt aquesta idea: ‘Ets idiota, t’hauries divertit.’ Què es vol dir amb això?
—En el fons, és la història més romàntica que tenim en aquest disc. Reprodueix, si vols, que una de les dues parts de la parella és més valenta creant un idea i dient: ‘No t’has atrevit a fer això. I et conec prou per a comprendre que t’hauria acabat agradant.’

—A la cançó ‘Formigues’ versioneu Verdaguer. I Miquel Bauçà? Heu versionat mai Bauçà?
—Doncs mira, això que passa amb els fans i la fama, una vegada una noia a Irlanda em va regalar El canvi, de Miquel Bauçà. I l’he utilitzat bastant, en aquest disc. I no d’inspiració total, però com que és escrit en forma de diccionari, el feia servir per a escalfar. Havia d’escriure, no me’n sortia, i llegia El canvi, que m’ajudava a posar-m’hi. O també he anat a buscar la definició de ‘entusiasme’. I de fet, espero que ningú no se n’adoni, que potser vaig fuetejar-lo a sac.

—Sabeu llegir notes?
—A.: El Martí i jo vam estudiar música i podem llegir partitures, però no és l’eina que fen servir. A vegades sí, quan ha vingut un quartet de corda els n’escrius.
—G.: Nosaltres no llegim partitures, no. Nosaltres treballem amb ordinador. Però ho fem amb teclat i MIDI. Al teclat hi associem un so digital que sona, per exemple, com una trompeta. O una bateria. I anem escrivint amb el teclat. Després també ho poses en una pantalla i ho pots corregir amb el cursor, ja fora del teclat. I no és fins després que fem tocar la trompeta bé.

—Teniu 34, 36, 38 anys. Fills?
—A.: No. Segurament no hem tingut sort.
—Martí: Potser ens morim sense.
—R.: No és una decisió de no tenir-ne, no
—G.: Exacte. No som militants de no tenir-ne, no. Va com va.

—Heu estrenat discogràfica. Ara, Ceràmiques Guzmán, és vostra. Guanyeu més diners i llibertat artística tenint  discogràfica pròpia?
—G.: La llibertat artística ja la teníem, perquè nosaltres teníem contractes de llicència. No discogràfics. Mai la discogràfica no ens havia recomanat de treure, posar una cançó, o canviar-la. Sempre hem fet com bàsicament ens ha donat la gana. Primer amb Disc Medi i després amb Warner. Però ara, com que els contractes han anat vencent, hem dit: ‘Saps què, total, com que ho fèiem tot nosaltres, excepte coses burocràtiques, eliminem un intermediari.’ Amb discogràfica pròpia eliminem un intermediari.

—Viviu de la música, o teniu cap altra feina?
—G.: Vivim de la música. Nosaltres en aquest sentit hem tingut sempre molta sort. Hem pogut viure de la música des del començament. Fa deu anys.
—A.: Ens guanyem la vida amb els concerts, la font d’ingressos de la gran majoria de grup de música. Sí que deu haver-hi músics internacionals que guanyen diners amb els discs, però no és el nostre cas.
—M.: En general, allò dels Beatles de ‘decidim que els concerts són un infern i ens volem dedicar a fer discs i prou’, és inviable.