Manel Cervantes: “La covid no desapareixerà, es quedarà amb nosaltres durant anys, com un virus habitual”

“Molts pacients, però menys greus que unes altres vegades.” Així defineix la situació actual als hospitals el cap de malalties infeccioses de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, el doctor Manel Cervantes. Diu que malgrat que com més va ingressa gent més gran, és poca la que ingressa a l’UCI, i que la major part són immunodeprimits que no generen anticossos per lluitar contra la covid-19. “La gran majoria de pacients ingressats a l’UCI amb covid, hi eren per un altre motiu.” Malgrat tot, Cervantes alerta que la pandèmia no s’ha acabat, sinó que ha canviat. “La major part de gent que s’infecta, no necessita cap metge. No té sentit dedicar-hi gaire atenció. Això no vol dir que no hàgim de dedicar-ne a la gent especialment vulnerable, perquè a ells sí que els pot afectar.”

—Hem arribat el pic d’infeccions. Quina és la situació als hospitals?
—Sempre hi ha un decalatge de vuit dies o catorze entre la pujada de casos i allò que notem als hospitals. I al revés, quan comencen a baixar els casos, els hospitals encara tenim els malalts ingressats unes quantes setmanes. Per tant, a l’hospital encara tenim la tònica de tot aquest estiu: molts pacients, però menys greus que unes altres vegades.

—Aquesta onada ha estat més lleu? Les UCI han estat més buides?
—Absolutament, a l’UCI hi ha hagut algun moment que no hem tingut cap malalt. Com que hi tenim pocs pacients, podem analitzar bé què passa. Hi ha gent que té covid, però que és ingressada per una altra cosa. Hi ha qui té covid greu. O uns altres que hi són perquè tenen una malaltia crònica greu que els té molt fumuts, i que la covid ha empitjorat. Saber aquesta diferència amb tots els pacients ingressats als hospitals és complicat, però amb els de l’UCI és més fàcil, perquè són pocs. I la gran majoria de pacients ingressats a l’UCI amb covid, hi eren per un altre motiu. Les pneumònies greus per covid han estat una raresa en aquesta setena onada. Ho hem vist en algú no vacunat i en algun immunodeprimit, però molt poc. Ara hi ha molts menys malalts greus, malgrat que la mitjana d’edat dels qui ingressen a l’UCI és molt alta.

—I aquests malalts greus per covid-19 tenen algun perfil concret?
—A l’UCI predomina el pacient immunodeprimit, que no desenvolupa defenses amb les vacunes ni havent passat la malaltia abans. Gent que pot tornar a emmalaltir amb la mateixa gravetat que la primera vegada. Però això és molt estrany, són malalts molt immunodeprimits. És gent amb malalties relacionades amb la sang que necessita uns tractaments especials d’immunodepressors. Per això ho veiem poc. Malgrat tot, són uns pacients que ens preocupen, perquè continuaran vivint-ho. La covid no desapareixerà, es quedarà amb nosaltres durant anys, com un virus habitual. A la major part de la gent no li farà res, perquè estarà molt protegida per les vacunes i la immunitat natural, però hi haurà gent que no crearà una resposta.

—Què passarà, amb aquesta gent?
—Ara estem força esperançats, perquè veiem que hi ha alguns tractaments que funcionen. Sembla que els anticossos monoclonals els poden donar la immunitat que no tenen de manera natural. Els podríem donar aquest medicament cada sis mesos, i així protegir-los. Tot plegat ja ho tenim, la qüestió és que hi ha poca evidència científica. Però pinta molt bé.

—Malgrat tot, continuen havent-hi morts.
—Sí, és clar. Pensa que cada setmana a Catalunya es moren, de mitjana, 1.200 persones. 60.000 l’any. Ara estem preocupats, perquè aquests darrers dos mesos hem tingut entre cinquanta morts i cent per covid cada setmana. És normal, volem aconseguir de no tenir cap mort, però és molt complicat. La gent es mor cada setmana i continuarà passant. Per a la gent amb malalties cròniques i que està fotuda, la grip o un refredat ja podien canviar el seu destí. Ara passa igual amb la covid. Però no vol dir que la covid causi aquesta mortalitat.

—És a dir, ara afecta sobretot la gent amb la vida a punt d’arribar a la seva fi, sigui per edat o per malaltia?
—Sí, i això no canviarà fàcilment. Cal que entenguem que no podem parlar tant de mortalitat, com d’excés de mortalitat. És evident que la covid ha causat un excés de mortalitat, però cada vegada menys. Aquesta reducció és la que ens permet de dir que hem de conviure-hi. La pandèmia no s’ha acabat, però, en el punt que som, hem d’enfocar-ho d’una altra manera. La majoria de gent que s’infecta ara, no necessita cap metge. No té sentit dedicar-hi gaire atenció. Això no vol dir que no hàgim de dedicar aquesta atenció a la gent especialment vulnerable, perquè a ells sí que els pot afectar. I, per desgràcia, la gent de risc no ha de tenir cap malaltia especial, tan sols més de vuitanta anys. I això afecta molta gent del nostre entorn. Encara que hem de dir que, en aquest moment de la pandèmia, també ha millorat l’esperança de vida per a la gent de més de vuitanta anys que s’infecta. Ara arriben als hospitals i en surten vius. Però el risc d’aquesta gent no és zero.

—Dieu que estan millor. És per què les variants són més lleus, per què hi ha vaccins o per què tenim tractaments més bons?
—Són totes tres coses, i hi afegiria una quarta: no fem coses innecessàriament. Ja no tenim la gent tancada quinze dies sense sortir de l’habitació. Abans, ens semblava obligatori per a posar fi a la pandèmia, però resulta que, quan tens vuitanta anys, no poder-te moure et fa morir, independentment de la malaltia que tinguis. És una cosa que hem après que no s’ha de fer. Els hem de posar la màscara, i vinga, a caminar. Es pot sortir al carrer i tot. Amb molta cura, però es pot.

—I dels altres factors que dèiem, quin és el més important?
—La immunitat, la immunitat barrejada. És a dir, tenir vacunes i que hi hagi gent que ja ha passat la malaltia i té immunitat natural; és la millor protecció que hi ha de cara a la malaltia greu. Per desgràcia, no és la millor protecció per no tornar-ho a agafar. Veiem que la gent es reinfecta. Però així és com aconseguirem de posar fi a la pandèmia. La gent anirà fent reaccions cada vegada més lleus, i així s’acabarà. L’única cosa que pot fer variar aquesta tendència és que arribi una variant pitjor. És una possibilitat, però de moment no ha estat així. Cada nova variant ens ha donat avantatges respecte de la gravetat, però, en canvi, es transmet molt més.

—Malgrat tot, s’ha parlat d’un sistema sanitari col·lapsat
—Treballo en hospitals des del 1977, i he tingut la sort, o la desgràcia, de fer feina en llocs on viu molta gent, i les urgències han estat plenes tota la vida. Ara no crec que estiguin col·lapsades, sinó molt plenes. És la història del sistema sanitari públic del nostre país. L’avantatge? Que hi té accés tothom. L’inconvenient? S’ha quedat petit. Però ara no hi ha hagut un col·lapse sanitari. Al març i a l’abril del 2020 sí que hi va haver un col·lapse. Això d’ara no hi té res a veure, per més que hi hagi molts casos.

—Però molts metges es queixen que han de doblar torns o triplicar-los. I que aquest ritme constant no es pot mantenir. Cal un canvi, tenint en compte que la pandèmia va per llarg?
—Estic convençut que hi haurà canvis, però no poden ser de la nit al dia. Es començaran a notar d’aquí a quatre o cinc anys. És molt fàcil dir: “Doblem els metges!” Però, d’on els traiem? L’altre dia la ministra va dir que augmentaria les plantilles. I no, faran fixa a gent que fa quinze anys que treballa allà de manera indefinida. Això no és augmentar les plantilles. Si volem augmentar plantilles, cal augmentar l’oferta a les universitats. Allò que més necessitem són infermeres. I es formen durant quatre anys. Per tant, si ara augmenten les places, ho notarem d’aquí a quatre o cinc anys. Cada estiu hem de reduir l’ocupació dels hospitals perquè la gent pugui fer vacances, i pugui descansar una mica. Però aquests dos anys han estat complicats. Sembla que aquesta pandèmia no s’acaba mai. Hem d’assumir que no s’acabarà. Deixem de comptar casos innecessàriament; no té gens d’importància. I centrem els esforços en la gent que té més risc. Crec que això ho fem bé.

—Aquests dies s’ha qüestionat si calia posar-se la màscara per l’augment de casos. Fins i tot el conseller Argimon ha posat una xifra: més de 150 persones a les UCI, caldrà tornar a dur la màscara. Té sentit de posar aquestes barreres mentals?
—Crec que el conseller volia dir: “Mentre no arribem aquest límit, deixeu-nos tranquils.” Salut ha decidit de tractar la covid com un virus respiratori més, excepte per als vulnerables. Fora de la gent de risc, no fem gaire cas si s’han encomanat cent persones o cinquanta. Ara, si va pujant molt i ens ocupa molt d’espai en el sistema sanitari, aleshores potser sí que necessitarem aplicar alguna restricció. Però, per mi, la qüestió no és posar-nos la màscara.

—Quina seria?
—Hauríem de pensar què hem de fer perquè tot vagi millor. La gent no ho recorda, però la setmana que hi va haver 250.000 casos de covid a Catalunya, la màscara era obligatòria i els bars eren tancats. I, malgrat tot, les xifres es van disparar. Per mi, no és tant què hem de fer sinó quines coses sabem que van bé. Sabem que el tancament total funciona. Però s’ha de reservar per a un moment molt justificat. No podem dir: “Els metges estan molt cansats, hi ha casos, poseu-vos les màscares.” Una cosa no arreglarà l’altra. En canvi, que la gent de risc continuï fent servir la màscara em sembla molt bé.

—Sempre heu defensat que calia retirar les restriccions i emprar el sentit comú. En vista d’això que ha passat aquests mesos, la gent el fa servir com cal?
—En general, crec que sí. Hi ha gent que no porta la màscara al metro? Cert, però la majoria sí que la porta. Qui hauria de portar la màscara obligatòriament és qui té tos, febre o algun símptoma. Aquest és qui protegirà la gent si es posa la màscara. No pot ser que es trobin malament, però que pensin que si s’han fet una prova d’antígens negativa, ja està, no tenen la covid. Tal com hem explicat moltes vegades, això no va així. Els antígens són una prova diagnòstica, no serveixen per a assegurar que no t’has encomanat. Per tant, aquest sentit comú de vegades ens manca. Segurament, no tothom té la informació necessària per a actuar com toca en tot moment. Hi ha molta gent que es pensa que el coronavirus s’ha acabat.

—Parlàveu fa un moment de l’entrevista a l’Àlex Arenas. Ell deia que li preocupava què podia passar a la tardor i l’hivern…
—Sí, a tots. És una normal general dels virus respiratoris. No és especial del coronavirus. Passar un hivern sense un rebot greu seria la prova definitiva que ja no cal prendre tantes precaucions i ni tenir tanta atenció al coronavirus. Hi ha moltes altres malalties que ens afecten. Però també és cert que aquest hivern encara no ha arribat, i no sóc optimista. Crec que per Nadal tornarem a tenir molts casos. I si afecta la gent gran, tindrem més mortalitat. Ara, tot pot ser, pot passar que amb les noves vacunes fetes amb les variants més recents, millori molt la protecció i els contagis baixin. Encara que les primeres conclusions, de moment, no diuen això.

—Parlant de vaccins… Semblava que hi havia molta pressa per a posar la quarta dosi, ara amb la reducció de casos ja es diu de posar-la a partir del setembre. Què és millor?
—La major part de països europeus encara són en fase de pujada d’aquesta onada de contagis, i per això l’Agència Europea de Medicaments ha insistit aquesta setmana a començar a posar la quarta dosi. Però, en canvi, els més experts en vaccins diuen que si la posem ara, quan la necessitem de veritat, l’efecte protector potser ja ha passat. En canvi, si ara la malaltia no té tanta transcendència, ens podríem esperar al setembre o l’octubre. A més, en aquelles dates ja hi haurà alguna vacuna nova. No sóc expert en vacunes, però això que diuen em sembla lògic. A més, no és veritat que no s’hagi començat a posar la quarta dosi. Hi ha molta gent immunodeprimida que ja la porta. Per tant, la gent de molt de risc, ja està protegida. De moment, no tindria pressa. Tot el dia discutim sobre què hem de fer amb la vacuna del coronavirus, i les coses no són del tot clares. En canvi, amb la vacuna de la verola, que sabem del cert que protegeix, fa dos mesos discutim qui s’ha de vacunar. La verola no és una beneiteria, hauríem de vacunar la gent de risc. No mata gent a casa nostra, però és una malaltia greu.