Manel Alves: ‘Com pot ser que ho engeguin tot a fer punyetes?’

Manel Alves és el coordinador de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a les Terres de l’Ebre. Va estar tres anys al secretariat nacional, juntament amb Carme Forcadell. Aquest enginyer tècnic industrial de quaranta anys s’ha convertit en un fenomen viral, juntament amb Jordi Romeva, pare de Raül Romeva. Diumenge tots dos van fer un discurs contundent molt crític amb els partits polítics. Critiquen la incapacitat que han tingut a l’hora de fer efectiva la República i de fer retornar el govern legítim. VilaWeb ha parlat telefònicament amb Alves per a aprofundir aquest debat. I també per a parlar dels possibles passos que hauria de fer l’ANC.

—Hi ha reaccions al vostre discurs? Per què s’ha fet viral, realment.
—Ho vaig notar mentre el feia. I ho vaig notar quan el vaig acabar. Sobretot em va quedar aquesta frase: ‘Hem dit allò que tots pensem i no diem.’ I m’omplen de satisfacció. Diversos mitjans se n’han fet ressò. Es tracta d’això. De portar tot l’escalf a la Carme. Però aprofitar altres altaveus per a sotragar els partits, perquè així no podem continuar.

—El vostre discurs és una enorme crítica als partits polítics.
—És una denúncia a l’estat espanyol i una crítica als partits, sí. Com es diu al discurs, penso que els partits obliden el mandat de l’1-O. I també  les promeses del 21-D. Es va tornar a guanyar per majoria absoluta i aquelles promeses que ens van fer (restituir el govern legítim i fer efectiva la República Catalana) no es compleixen. A partir del 30 de gener [quan el parlament no investeix Puigdemont] alguna cosa no rutlla. La gent hem anat esperant i callant. Però la cosa és insostenible. La gent comença a estar-ne tipa, de la situació. Ha estat un any desastrós que no es compleix allò que es va prometre. Ni disposem del govern legítim, ni tenim cap senyal que s’hagi de fer efectiva la República Catalana. La gent es cansa. El malestar ha sortit primer en petits àmbits, i ara ja ha sortit a la llum en discursos polítics. És un malestar generalitzat. Potser gent més afí als partits, o amb el carnet a la butxaca, es guia més per la direcció. Però per norma general hi ha malestar. Hi és. Com pot ser que ho engeguin tot a fer punyetes? Tants anys de mobilització i feina feta. Crec que la Diada va marcar un abans i després. Vam demostrar capacitat de mobilització i sense relat. I personalment també veus de dins les tàctiques dels partits, les estratègies dels partits. I no agraden. Les estratègies dels partits són una mostra que no hi ha la intenció de fer efectiva la República.

—Els polítics, els poseu a tots al mateix sac?
—El discurs és bastant clar. L’ANC sempre hem pressionat i donat suport a tots els partits independentistes. A tots tres. I quan s’ha hagut de pressionar també ho hem fet, especialment a aquell que ha calgut perquè no estava en la línia d’anar a la unitat d’acció. Dic unitat d’acció, no llistes separades o llista unitària. Però unitat d’acció sí que la reclamem. En aquests moments és evident que no tots els partits ho fan igual. No cal anar més lluny: del 30 de gener cap aquí, com diu en Vicent Partal en l’editorial d’avui, un partit ha posat impediments clarament, però un altre partit ho ha comprat tot. I no ha estripat les cartes. Per tant, els poses tots al mateix sac, sí: uns ho han fet, i altres ho han acceptat. Cadascú ha de fer la seva autocrítica. I tornar a seure per a pensar l’estratègia conjunta.

—I faríeu autocrítica, a l’Assemblea?
—L’Assemblea va néixer per empènyer cap a la independència. I per fer un referèndum, després. I una vegada aconseguit (perquè s’ha aconseguit), ara som en una altra fase: treballar conjuntament amb partits i entitats per dur endavant el desplegament de la República. I en aquesta fase sí que l’assemblea potser bada.

—Bada?
—Potser costa de trobar el seu paper. Fem moltes festes solidàries, i pengem llaços grocs, cosa que s’ha de fer. No hem de deixar mai en l’oblit els presoners. Mai. Però s’hauria d’haver continuat pressionant, vist que els partits no fan la feina al parlament. Pressionar-los perquè facin la feina. Aquesta és punt d’autocrítica. Buscar per quins motius l’ANC no fa el mateix que havia fet durant tants anys.

—En el vostre discurs també parleu de desobediència civil. L’ANC l’encapçalarà, la desobediència civil?
—La podria encapçalar l’ANC. L’hauria d’encapçalar l’ANC, com a entitat més important de la societat civil, juntament amb Òmnium. Però la desobediència civil, pacifica i organitzada, ha de ser una acció coordinada entre tots els actors. Si els polítics finalment no fan la feina que han de fer potser haurem d’estudiar què fem i com ens organitzem. Però la manera d’anar endavant és treballar coordinadament un pla conjunt. Estratègia conjunta entre partits, institucions i societat civil. Com es va fer fins a l’1-O. La clau està a treballar conjuntament i tornar-nos a trobar en la unitat d’acció. I que la desobediència civil sigui una feina coordinada entre tots.

—Aquest debat hi és, dins l’ANC?
—Hi és. Tot just ara ha començat, com es va veure. Com dieu vosaltres en l’article ‘L’esperit del Mas Enric‘. Però si això es trasllada a més territoris i sectorials i entre tots fem una sotragada, aconseguirem que tots els actors vegin que hem de tirar endavant. I si això no passa, aleshores sí que haurem de pensar que l’ANC faci alguna altra cosa a banda de demanar als polítics que facin allò que havien promès. Si passa un temps i no ho fan, haurem de pensar què fa l’ANC.

—Parleu de desafecció cap als partits de manera perillosa.
—Perillosa perquè la gent que estem convençuts anirem a votar i no ens quedarem a casa. Però hi ha gent que dirà ‘Aneu a fer punyetes!’. Podem restar. Ens diuen que volen eixamplar la base però l’empetiteixen. I això seria una victòria per als partits unionistes.

—És molt emotiu el tros en què parleu de Carme Forcadell. De què la coneixeu?
—La relació va començar a Xerta, quan ella va fer una trobada amb l’ANC. El 17 de desembre de 2011. És ella qui m’anima a presentar-me al secretariat nacional. I recordo la frase que ens va dir: ‘Ens acabaran tancant a la presó.’

—Ui: això trenca el discurs de líders ingenus que no esperaven la reacció de l’estat. 
—Doncs ella va pronosticar la presó el 2011. Ara fa set anys.