03.11.2022 - 21:40
Vitali Xerbo, Leonid Arkàev, Aleksandra Timoixenko o Aleksandr Karelin són noms que ben pocs sabem ubicar malgrat que aniran relacionats per sempre amb els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Formaven part de la delegació de l’URSS, que aleshores ja havia fet implosió i va participar en l’esdeveniment esportiu sota el nom d’Equip Unificat. Allò que tampoc deu recordar gaire gent és que va ser la delegació que es va emportar més medalles, més que els Estats Units i la Xina.
Va ser l’última exhibició del bloc comunista, que havia fet de l’esport un dels pilars més importants per a projectar-se internacionalment. El periodista de TV3 Manel Alías recupera la història d’aquesta proesa esportiva. N’ha escrit el llibre L’última victòria de l’URSS (Ara Llibres). Parlem amb ell ara que acaba de tornar de Rússia. S’hi ha estat gairebé un mes enregistrant material per a un documentari dels referèndums sobre l’annexió de la Ucraïna ocupada per Rússia.
—És un llibre que parla d’esportistes, però que pot interessar a nostàlgics de l’URSS i a amants de la història. D’on sorgeix la idea d’escriure’l?
—M’agraden les històries curioses que em serveixen per a aprendre alguna cosa. I aquí ho tenim. Aquest llibre em ve a buscar. Perquè em vaig fer una pregunta molt simple mentre mirava els Jocs Olímpics de Tòquio del 2021 amb la meva dona. Tot xerrant, li vaig comentar que l’any següent faria trenta anys de Barcelona 92. I li vaig demanar quin país creia que havia guanyat en el medaller. Jo suposava que els Estats Units. Vaig mirar la Viquipèdia des del mòbil i vaig veure que no, que va queda primer l’Equip Unificat. Equip Unificat? I una cosa em porta a una altra.
—Quants ors?
—Malgrat les turbulències, van aconseguir quaranta-cinc ors, moltes plates i molts bronzes, per davant dels EUA, que venien amb Michael Jordan i Carl Lewis. Es deia Equip Unificat perquè l’URSS ja no existia, havia caigut a final del 1991. I aleshores em pregunto com s’ho fan amb tan pocs mesos per organitzar-se i venir amb un equip i, a sobre, guanyar. I intento trobar els esportistes que havien guanyat l’or a Barcelona 92. Una de les conclusions que dóna gairebé tothom amb qui he parlat és que no consideren que guanyessin ells aquell or, sinó el sistema que els havia preparat. Encara que l’URSS ja no existís.
—L’URSS va fer servir de bon començament la pràctica de l’esport com un dels pilars educatius. Això li va servir més per a cohesionar el bloc i les diferents repúbliques o per a projectar-se mundialment?
—Hi ha diverses fases. En la primera, es pregunten com poden aprofitar-se de l’esport. Perquè una de les primeres decisions que es prenen després de la Revolució Russa és no anar als jocs olímpics. Els consideren burgesos i elitistes. Però de seguida prenen consciència, primer Lenin i, després, Stalin, que l’esport és molt important en dues direccions: la primera, com més forta i més saludable sigui la gent, menys emmalaltirà i, per tant, més bona mà d’obra serà; i la segona, si mai hi ha una guerra i ens hem de defensar, també. I comencen a crear un sistema transversal per a mesurar si la gent està en forma. Fins que Stalin s’adona que podrien fer un molt bon paper als jocs olímpics.
—M’ha sorprès conèixer la figura de Vitali Xerbo i els sis ors a Barcelona 92. Recordem Michael Jordan, Fermín Cacho i Carl Lewis, però no Xerbo. Per què no forma part del nostre imaginari?
—Per una part, el fet de formar part de l’URSS, resta sex appeal en aquesta part del món. Si hagués estat la proesa d’un esportista nord-americà, la recordaríem més. En segon lloc, pel caràcter d’aquesta gent. Passen més desapercebuts, consideren que guanyar és el seu deure. Li treuen transcendència a moltes coses. Molts esportistes occidentals, quan guanyen, de seguida t’expliquen que ho dediquen a no sé qui per la infància tan dura que van patir. En el cas dels esportistes de l’URSS, tots han tingut una infància duríssima. Tots. I no la destaquen en cada minut. Per una altra banda, nosaltres solament recordem uns esports determinats, i la gimnàstica artística no és tan recordada.
—Samaranch hi apareix unes quantes vegades i hi expliqueu la teoria que havia estat confident de l’URSS.
—És una teoria que ha circulat poc i que em va sorprendre. Samaranch mateix ho negava. El que expliquen ex-espies del KGB és que quan Samaranch era ambaixador espanyol a Moscou, li van posar un espia a sobre, cosa que és molt possible. La teoria que defensen és que Samaranch treia unes peces d’art de l’URSS cap a Europa, cosa prohibida. Li van fer saber i va ser la manera de fer-li xantatge perquè passés a col·laborar amb ells i els passés informació. Fins i tot sostenen que a canvi d’això, se sobreentén que li facilitarien els vots, no solament de l’URSS, sinó també dels països satèl·lits, en la candidatura per a ser president del COI. El cas és que el 1980, quan hi ha uns jocs olímpics a Moscou, és quan guanya la seva candidatura.
—El mes de març us en vau anar de Rússia per la censura del Kremlin, però hi vau tornar més tard, i ara fa poc, per cobrir els referèndums en els territoris ocupats d’Ucraïna. Hi heu pogut tornar amb garantia de poder informar amb llibertat?
—La primera sortida me la van demanar els meus caps perquè ells sempre em volen protegir, i això està bé. Van considerar que tal com feia la feina i amb la nova legislació exprés, corria perill. Entre més coses perquè van veure que els grans mitjans marxaven. I hi ha mitjans que creen tendència. Després, vist fredament, vam arribar a la conclusió que s’hi podia tornar. L’única cosa que els deia, i és el que he continuat fent fins ara, és que, si hi vaig, treballo a la meva manera i parlo a la meva manera.
—Què voleu dir?
—Que no diré operació especial, no diré guerra. I diré atac i diré invasió, tant si està prohibit com si no. Si no, no hi vaig. Fins i tot vaig arribar a elaborar una manera de dir-ho per poder-me defensar si hi havia conseqüències.
—Quin era, aquest mètode?
—En algun reportatge deia: “Allò que Vladímir Putin anomena operació especial per no dir-ne guerra.” Pensava que si m’enviaven a judici, podria dir que no deia guerra, sinó que Vladímir Putin en deia operació especial per no dir-ne guerra. Però això tampoc no et salvaria. Si et volen enviar a la presó, t’hi envien, el que passa és que jo sóc molt petit perquè m’enviïn a la presó.
—Us heu sentit més observat o fiscalitzat d’ençà que ha començat la guerra?
—No. A Rússia, des del 2015, sempre he sabut que les notícies que feia, si les analitzaven bé, no els agradarien. Perquè hi parlava de temes que moltes vegades la premsa russa no podia tractar. Però sempre he procurat que si mai tenia un problema molt greu, que pogués defensar-me, que allò que deia era la veritat i poder demostrar les meves proves. Tinc una gran defensa per a mi mateix, tant allà com aquí, i és que a mi m’agrada tothom i tot el món. No tinc res en contra de ningú. Jo mateix vaig decidir d’anar a Rússia. No m’agrada gens atacar Rússia, hi vaig a explicar les coses. Ara, si Rússia fa certes accions, les diré. Sí que és cert que em costa molt més treballar a Rússia, però no per les autoritats, sinó pel clima que hi ha. Fa que em discuteixi molt més amb la gent. I no m’agrada.
—També us ha passat amb les amistats?
—No, tot i que he tingut decepcions importants. Gent que m’apreciava o que m’imaginava d’una altra manera. No m’agrada el conflicte, no m’agrada discutir. I com que parlo rus i dic que sóc de Barcelona, ràpidament em parlen com si fos l’OTAN. I acabem arribant a discussions fortes. No a les mans, ni de bon tros. Però això ja és massa constant si no sóc així. I m’adono que estic massa sensibilitzat per la situació, massa implicat en Rússia. I això m’hi complica l’existència.
—Aquesta sensibilització també us ha causat topades ací perquè considereu que no s’entén prou la realitat de Rússia?
—Aquí tinc molta més paciència perquè entenc que la gent no necessàriament està gaire ben informada. Hi ha gent que sí i gent que no. I ha arribat un punt en què tinc molt clar que hi ha gent que no vol aprendre, que no vol saber. Que pensa A vol que tot estigui dirigit a A. Simplement t’explico allò que crec i com ho he vist. Amb tota l’honestedat. No tinc gens d’interès a deixar bé Rússia ni a deixar bé Ucraïna. Gens. Ni al revés, a deixar-les malament. T’explico el que veig, com ho he vist després de treballar-ho bastant. Aleshores, almenys hauries d’escoltar-ho, i després rumies si et convenç. Però els malalts que hi ha a Twitter, ni me’ls llegeixo.
—Quan vau poder anar amb l’exèrcit és quan hi va haver més comentaris de partidisme.
—M’és ben igual. Sé per què ho faig, sé molt bé què explico i per què ho explico. Puc demostrar-ho tot, no hi ha opinió en les meves cròniques. El que passa és que hi ha gent que no vol veure la realitat. I no hi puc fer res. Sé que si utilitzo certes expressions, tindré un debat infinit amb gent que no vol escoltar-me. Per això ja les evito.
—Per exemple?
—Avui s’ha de poder dir tranquil·lament que Rússia és una dictadura. I qui es decebi per això, que es decebi amb Rússia i amb la dictadura, però no amb mi, que t’explico per què. Com que el concepte dictadura és poc clar, poc nítid, evito l’expressió per evitar discussions. Aleshores et diré que no hi ha judicis justos, que la justícia és controlada, que no hi ha eleccions, que no hi ha partits polítics independents… T’ho detallaré d’una manera molt llarga, no et diré dictadura. I aleshores, per rebatre-m’ho, sí que s’ha de ser molt crac.
—Us hauria agradat d’anar amb l’exèrcit ucraïnès?
—Sí. El 2015 vaig poder ser a totes dues bandes del front, sabia moure-m’hi més o menys. I tenia un seguit d’acreditacions per als ucraïnesos i unes altres per als russos. Quan acabava els controls militars ucraïnesos, les amagava perquè no me les trobessin i jugava amb les altres. Podia ser a banda i banda. Això és ideal. Però ara no es pot. O tries una banda o tries l’altra. I la meva lògica era treballar al front rus perquè conec més el món rus. Però treballaria més còmode al front ucraïnès.
—Per què?
—Perquè si simplifiquem molt la història i parlem d’agressors i agredits, sempre és millor fer el periodisme des d’on hi ha l’agredit que no pas dees d’on hi ha l’agressor. I això t’estalvia molts problemes. I he estat a l’altra banda.
—Com ho viu, la família, cada vegada que torneu a Rússia?
—El meu fill té tres anys i encara no entén res, però sí que ho pateix. I la meva dona pateix molt, molt més que no pas jo. Perquè ella té molta por que em pugui passar alguna cosa. Tant si vaig al front, com si em quedo per Moscou. Sap com és Rússia i sap com sóc jo. L’última vegada hi he estat un mes. Vaig tornar ara fa uns dies. Si acumulo totes les estones de perill que he viscut en aquest mes, em surten tres o quatre dies. En canvi, per ella, el patiment és cada minut de tot aquest mes. Aquest és un dels motius principals pels quals ja no m’agrada gens anar-hi. Més enllà de les meves decisions, sé que hi ha gent que pateix molt per mi. I des d’allà et sents una mica egoista.
—Què us mou per tornar a Rússia i al front?
—Tot això de l’adrenalina, que l’he vista en reporters en zones de conflicte, o la repercussió de la teva feina, perquè en té molta més si treballes en guerra, t’asseguro que no em mou pas. Gens. Simplement em tocava de cobrir una zona i en aquesta zona hi havia guerres. I per això les he cobertes. Si hi hagués hagut una altra mena de temàtiques, hauria cobert unes altres històries. El que sí que em passa, i això no ho puc evitar, és que si sóc allà, sé com ho cobriré, sé fins on arribaré, fins on m’acostaré. No m’ho puc mirar de lluny. Si hi vaig, hi vaig. No sé concebre la meva feina mirant-me-la de lluny si hi sóc tan a prop. Però és veritat que hi ha moments en què ja m’he acostat massa.
—Massa?
—Als perills. He estat molt a punt que em passessin moltes coses. I algun dia em passarà, si hi continuo anant. D’això no en tinc cap dubte.
—Recordo la crònica en què vau poder enregistrar una pluja de morters a sobre vostre. O l’atac que vau patir en un hotel de periodistes.
—Són situacions acumulatives. És tan absurd com pensar que he anat gastant la sort, i que cada cop me’n queda menys. Un dels conductors amb els quals he treballat a Donetsk, sempre pensava que era una mica kamikaze, perquè mai posava inconvenients a res, però et portava cap a la gola del llop. Doncs ja està malferit. És que no hi ha més opció. No hi ha una fórmula màgica. Si t’hi vas acostant, et passarà. Hi ha sort, mala sort i matemàtiques. No pots temptar la sort perquè et pot passar.
—Heu de fer gaire ficció en el vostre cap per imaginar-vos un final de la guerra?
—Sí, perquè normalment les guerres, quan hi ha converses de pau, s’allarguen molt. I ara no som ni en aquest punt. Som en el punt en què tothom vol guanyar la guerra. I tothom la vol guanyar per la via armada, i això vol dir que s’allargarà. A més, ve l’hivern, i això endureix la guerra i alenteix els avenços. De manera que costarà de desfer l’empat i crec que la guerra s’allargarà.
—També és ficció imaginar que l’oposició a Putin tingui prou poder per a enderrocar-lo?
—Molt difícil. Haurien de ser una quantitat de gent que no veig. No veig que hi hagi tanta gent disposada a sortir al carrer. I mentre siguin pocs, la resposta és una repressió brutal i molt bèstia. I tenim l’exemple d’allò que va passar a Bielorússia l’estiu del 2020. Allà, els manifestants van arribar a desbordar el poder, eren molts milers, i, així i tot, la repressió se’n va sortir.
—Què hauria de passar perquè Putin caigués?
—Tot pot ser, i hi ha situacions que ara no ens imaginem. Perquè Putin caigui hi hauria d’haver una combinació de factors: que molta gent protesti i que el seu entorn ho vulgui. Si no, és molt difícil, perquè la repressió és molt forta i amb molts mitjans
—Si demà us proposessin de tornar de corresponsal a Rússia, acceptaríeu?
—Ara, no. Simplement perquè ja vaig tancar l’etapa. La guerra va començar quan acabava l’etapa de corresponsal i vaig quedar-m’hi un any més. Així i tot, per casualitat, m’he trobat en situacions úniques. Per exemple, era dels pocs periodistes occidentals que era al Donbass, a Donetsk, a la part controlada per les forces pro-russes, des de l’anunci del referèndum fins que Putin firma l’annexió. M’hi va enganxar perquè la idea era fer un parell de reportatges, i, quan ja hi era, van anunciar els referèndums. Només hi havia uns companys francesos. Els de la BBC em trucaven perquè ja no podien entrar. Va ser molt bèstia.
—Vau entrar al front aquesta darrera vegada?
—No, em vaig quedar a tres quilòmetres. Per motius diversos. Per una banda, perquè era molt perillós. Els exèrcits lluitaven de manera molt dura i ningú no et deixava passar perquè no volien un periodista mort. Però tampoc no volien que enregistrés, perquè Rússia perd terreny i les passen de tots colors. I sort que no em van deixar passar, perquè si em deixen passar, passo.
