La manca de vent fa pujar l’IPC al febrer

A primera hora del matí, abans que l’INE fes públiques les dades, el Ministeri d’Economia feia una nota breu, amb un parell de frases, per a destacar allò que creu que és més important del mes. D’una banda, la confirmació de l’INE de la dada avançada d’inflació, és a dir, que la general es va situar en el 3% al febrer, la qual cosa significa un augment d’una dècima respecte del mes anterior, fonamentalment a causa de l’electricitat. I d’una altra, que la inflació subjacent (índex general sense aliments no elaborats ni productes energètics) va continuar reduint-se al febrer, dues dècimes, i es va situar en el 2,2%, la taxa més baixa d’ençà de fa més de tres anys, concretament, del desembre del 2021.

Aquesta dada fa que ens anem allunyant de la mitjana de la Unió Monetària. L’octubre passat, l’IPC de l’estat espanyol se situava dues dècimes per sota del comunitari, i al febrer, la diferència ha estat de 0,5 punts per sobre l’avanç europeu. Vol dir que aquí l’evolució cap avall és més lenta. Avui, per exemple, hem sabut els IPC d’Alemanya i França, que són, en termes interanuals, del 2,3% i 0,8%, respectivament.

Dins l’estat, també hi ha diferències molt importants entre els territoris. A Catalunya, els preus creixen d’un 3,1%, una dècima per damunt de la mitjana estatal; i a les Illes, la pujada és d’un 3,6%. En canvi, a Canàries només creixen d’un 2,2%. L’epígraf que més ha pujat a tot arreu ha estat l’habitatge, però també hi veiem fortes diferències. La taxa anual general es va incrementar gairebé dos punts, fins al 9,8%. Aquest augment responia a la pujada dels preus de l’electricitat, enfront de la baixada registrada el febrer del 2024. Doncs bé, al País Valencià i a Extremadura, l’augment és del 12,5% i 12,4%, respectivament, mentre que Canàries i Madrid, és del 8,1% i del 8,3%. A Catalunya, del 8,9%.

El mes passat, hi va haver dos factors principals que contribuïren a la pujada de la llum. El primer és que va fer menys vent. Normalment, les energies renovables ajuden a abaratir el rebut, i a l’hivern la generació eòlica sol ser molt gran que no pas la solar. No obstant això, el mes de febrer passat va ser especialment escàs en vent, la qual cosa va reduir dràsticament l’aportació de l’eòlica al mix elèctric.

Concretament, i segons la companyia Red Eléctrica, l’aportació de l’energia eòlica al mix de generació d’electricitat al febrer va ser del 17,5%, mentre que el 31 de gener era del 32,3%. És a dir, en tan sols un sol mes, ha passat de ser la primera tecnologia productora a la tercera, superada per la nuclear –responsable del 23,3% del total de l’electricitat produïda a l’Espanya peninsular al febrer– i la hidràulica, amb el 21,4%.

Evidentment, quan l’energia renovable redueix la seva aportació, el sistema elèctric ha de recórrer als cicles combinats de gas (CCG), molt més cars, per poder satisfer la demanda. Al febrer, la generació eòlica va caure d’un 45,6% respecte del mateix mes de l’any passat i va ser un 41,1% més baixa que no pas la mitjana dels darrers cinc anys.

Aquesta forta reducció de la generació eòlica va tenir un impacte enorme en l’impuls dels preus al febrer, perquè va fer que els CCG haguessin d’incrementar la producció d’un 41,2%, i la hidràulica, d’un 40%. De fet, les reserves hidràuliques es troben molt per sota de l’any passat, per la qual cosa és previsible que els mesos vinents redueixin la producció i augmenti la dels CCG, cosa que n’elevarà els preus. Tot dependrà de les pluges del març i l’abril.

El buit deixat per l’absència d’eòlica, doncs, ha estat aprofitat pels CCG i la hidràulica per elevar les ofertes al mercat, en absència d’unes altres tecnologies capaces de satisfer la demanda.

Per la seva banda, el ràpid descens de les reserves de gas a Europa ocasiona una escalada del preu del gas. La pujada de les ofertes dels CCG va ser motivada pel fort increment del preu del gas al mercat de referència a Europa, un 102% més alt que no pas el mateix mes de l’any passat. En conseqüència, també van augmentar els costs de generació dels CCG. La incertesa del mercat de gas a Europa continua creixent a mesura que els estocs de gas disminueixen. El nivell de les reserves a final de febrer es va situar al 38,5% de la seva capacitat, 24 punts menys que no pas fa un any.

De totes maneres, com destaca el ministeri espanyol, i jo també ho crec, la dada més important del febrer és la baixada de la inflació subjacent. Vol dir que el nucli dur està més controlat i les pujades a l’índex general són degudes als elements més volàtils, com l’energia i als aliments no elaborats. De fet, l’índex subjacent estatal, al 2,2%, es troba quatre dècimes per sota de la mitjana europea (2,6%), mentre el català és al 2,4%.

Al febrer, al marge dels productes energètics –electricitat–, també destaca que els aliments no elaborats pugen a un ritme del 5% anual, tant a Catalunya com a tot l’estat. És un salt important, atès que al gener pujat al 2,8%. Si examinen les subclasses que aporta l’INE per a tot l’estat espanyol, veiem quins són els preus dels productes que més creixen. La carn de vacu i oví puja per sobre del 10%, els olis comestibles (tret de l’oli d’oliva), d’un 16,7%; la xocolata, d’un 24,1%; el cafè, d’un 14,5% i el cacau, d’un 11%. Per la seva banda, l’oli d’oliva baixa d’un 32% i el sucre, d’un 15%.

Segons les dades que proporciona la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders espanyola (COAG), sembla que la pujada d’alguns aliments no ha estat perquè el productor hagi apujat els preus, sinó perquè els esglaons intermedis, abans d’arribar al consumidor, han crescut. De fet, l’índex de preus en origen i destinació (IPOD) mesura la diferència entre el preu que rep el productor i el que paguem els consumidors. Al febrer, ha passat del 3,93 al 4,40 en els productes agrícoles, mentre que la pujada ha estat mínima en els ramaders. Aquests índexs signifiquen que el consumidor paga els productes agrícoles 4,40 vegades més del que rep el productor. Hi ha casos concrets més punyents, com el de les taronges i les llimones, que les paguem 6,3 vegades, les cebes (7,2 vegades) o les patates (més de 5 vegades). Malgrat que la tendència de l’IPOD és a la baixa a llarg termini, les diferències entre ambdós preus semblen encara molt altes. Aquesta és una realitat de la qual es parla molt poc, però que té una importància molt gran.

Finalment, em sembla interessant la nota que ha publicat el think tank Funcas, després de saber l’IPC de febrer, en què considera que les mesures aranzelàries anunciades per la Comissió Europea en resposta a les restriccions comercials dels Estats Units no tindrien, de moment, un impacte significatiu en els preus. L’estimació la fa a partir del fet que el valor de les importacions de béns de consum afectats no assoleix els 3.000 milions d’euros a tot l’estat espanyol, de manera que un increment del 25% dels aranzels elevaria l’IPC total al voltant d’una dècima. Evidentment, són xifres globals. Qui li toqui el rebre no pensarà en aquesta minimització que fan els analistes…