27.02.2025 - 21:40
“Vaig estudiar filologia catalana i en moltes classes estava tot sol! Amb uns professors excel·lents…”, així explicava el traductor d’origen tunisià Tayssir Azouz la seva experiència a la universitat en una entrevista a VilaWeb. La manca de professors de català és un problema que fa anys que s’arrossega a tot el país i que té unes conseqüències nefastes per a la llengua. Hi ha pocs estudiants de filologia; d’aquests, no tots volen dedicar-se a la docència, i a les aules manquen professors d’aquesta matèria tant a secundària com als cursos fora de les escoles. A primària, a més, els experts alerten que els nous mestres no surten de la facultat amb un nivell de llengua òptim. Quin és l’abast del problema? Com s’ha originat? I, sobretot, què cal fer per redreçar-ho?
Un problema a tot arreu dels Països Catalans
Cada territori té les seves particularitats, però la manca de professors de llengua és un problema comú a tot arreu dels Països Catalans. Al Principat, segons dades de la Intersindical-CSC, el curs passat faltaven 303 professors, dels quals, 43 de català. Fa dos cursos, van quedar 23.000 substitucions sense cobrir. Fonts del departament reconeixen la manca de professors substituts d’algunes especialitats, i en alguns territoris, però no parlen d’una mancança genèrica. Dels 3.254 docents de la borsa per a llengua catalana, 1.916 són filòlegs.
Al País Valencià, segons dades de la Intersindical Valenciana, molts graduats de filologia catalana van al Principat o les Illes perquè les borses de treball s’obren periòdicament. Al País Valencià, la darrera borsa de català es va obrir el 2023 i s’hi van apuntar gairebé 120 persones. L’anterior, va ser el 2018. En les substitucions ràpides, a més, tenen prioritat els professors de les borses d’altres especialitats i titulacions que, únicament amb l’acreditació del nivell C2, ja poden accedir a places de professor de català. Així doncs, graduats de filologia que no formen part d’aquestes borses pràcticament no hi poden accedir. Tal com informa Escola Valenciana, això no significa un problema per a cobrir places, però sí que preocupa el descens important dels filòlegs.
A les Illes, el problema és especialment greu a les Pitiüses, on hi ha més interins, més mancança de professorat i un cost de la vida més alt, cosa que fa que molts professors se’n vagin. Sindicats com l’STEI Intersindical han denunciat que alguns processos d’interinatge aniran en detriment de l’ensenyament de la llengua: abans, les especialitats eren més acotades, però ara funcionen per branques –per exemple, humanitats. Així, les places s’omplen més fàcilment, però no sempre amb filòlegs.
A Andorra també s’han detectat problemes similars, i és per això que el govern vol ampliar els cicles formatius de català que s’ofereixen a la Universitat d’Andorra, per tal d’incentivar-ne els estudis. A Catalunya Nord la situació és diferent, perquè el nombre de classes de català és molt menor, però igualment hi ha un dèficit de professors de català a primària i secundària.
Solucions temporals per a un problema previsible
A grans trets, la solució temporal que han trobat algunes administracions és la de fer classes de català amb titulats d’unes altres matèries humanístiques o socials, incorporar professors que encara no han acabat el màster o afegir complements retributius per als professors de català que augmenten les hores establertes, entre més.
“Per als professors, és una sobrecàrrega de feina: les classes que queden sense cobrir es cobreixen amb guàrdies. I per als alumnes, és devastador: significa no impartir hores d’aquella matèria”, denuncia Marc Martorell, de la Intersindical Educació. “Si aquestes classes les fan docents que no són de llengua, que no tenen la formació necessària, la qualitat que es resta a l’aprenentatge és preocupant”, afegeix Iolanda Segura, portaveu del sindicat USTEC. En una línia similar, Carles Cabrera, secretari de normalització lingüística de l’STEI Intersindical, assenyala que, a les Illes, en alguns casos hi ha la possibilitat que entrin professors de català sense el requisit de català, per procediment urgent.
“Hi ha hagut una manca estructural de planificació general de com es farien els relleus, ara que es comença a jubilar la generació que va començar als vuitanta”, assenyala Júlia Ojeda, doctora en literatura catalana i professora a la Facultat d’Educació de la UB. “Als vuitanta, hi va haver una entrada massiva de gent molt vinculada al catalanisme a secundària, primària, universitats… Això va durar uns vint-i-cinc anys, però ara ja en fa vint que el sistema no funciona. Fa anys que se sabia que això passaria, però no s’hi ha posat remei. Un C2 i un grau d’humanitats no et donen els coneixements necessaris per a fer classes de català en un sistema amb tants reptes lingüístics. Caldria que els professors sabessin coses, com ara, què vol dir gestionar una aula amb moltes nacionalitats diferents. Falten nocions de pedagogia i sociolingüística bàsica.”
Manca d’estudiants de filologia
Una de les arrels del problema es troba a les universitats, on hi ha una manca de graduats en filologia catalana. Segons dades del Departament de Recerca i Universitats català, del 2019 al 2023 es van graduar, respectivament, cada any, 69 alumnes, 80, 96 i 105, a totes les universitats públiques del Principat i la UOC, i normalment s’ocupen més de la meitat de les places disponibles. “Aquest darrer any, per fortuna, han augmentat els matriculats i hem arribat al rècord de 190 a la UOC”, explica Teresa Iribarren, presidenta de la Coordinadora d’Estudis Universitaris de Filologia Catalana. Diu que aquest augment és molt recent, i l’atribueixen a la campanya impulsada fa un any pel govern, que animava a triar aquests estudis. Fonts de Política Lingüística asseguren que preparen noves accions concretes en relació amb aquest impuls.
Segons dades de la Coordinadora, a totes les universitats públiques dels Països Catalans, i sumant-hi la UOC, la dada de nous matriculats enguany s’acosta a 550 alumnes. “Encara que els titulats augmentin, no cobrirem les baixes. Tampoc no tenim relleu per al Consorci per a la Normalització Lingüística”, afegeix la presidenta. També cal tenir en compte que no tots els graduats en filologia acaben dedicant-se a la docència. N’hi ha molts que també opten per ser correctors o traductors o treballar en el món editorial, per exemple.
“El moment globalitzador també ha entrat a la universitat i això ha fet que potser hi hagi més interès a cursar estudis anglesos o hispànics”, afegeix Ojeda. “S’ha de prestigiar la professió del docent, especialment en aquest àmbit, i generar incentius. Pots pagar més als mestres de català perquè vulguin ser-ho, en comptes de ser de socials, i es formin bé, o pots becar amb programes especials perquè els alumnes vulguin estudiar filologia catalana, i no hispànica o anglesa. Pots replantejar el magisteri per especialitzar-lo més, o buscar unes altres fórmules: dos cursos de filologia i, després, especialització en docència. No cal que tots els professors siguin filòlegs durs.”
Iribarren afegeix: “Cal dir ben clar que el 100% de les persones que es graduïn en filologia catalana tindran feina. Cal prestigiar els oficis vinculats a la llengua –els correctors cobren molt poc– i també millorar les condicions dels docents. Tenim alumnes que no volen ser professors de català perquè ho troben una feina molt dura. Estem ensenyant la llengua de la manera més eficaç en segons quins contextos i alumnats?”
En alguns territoris, la manca de vocacions de filologia també es pot relacionar amb polítiques catalanofòbiques concretes. “Si la política de la Conselleria d’Educació al País Valencià no fos tan hostil amb la llengua, segurament hi hauria més vocacions en filologia catalana. Ara som en una època molt dura pel que fa a aquesta hostilitat i cada vegada és menys atractiu per als estudiants triar aquesta carrera”, denuncia Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana.
Què passa a primària?
La manca de filòlegs es nota, sobretot, a les classes de català a secundària i al CPNL, però el problema és diferent a primària, on els professors han fet el grau d’educació. Ojeda imparteix l’assignatura de llengua catalana per a l’ensenyament en aquest grau a la Universitat de Barcelona, i diu que un dels problemes és el baix nivell de català amb què arriben molts alumnes, que quan siguin professors seran referents lingüístics. “En aquesta assignatura de la universitat és on s’adonen per primera vegada que el seu nivell de català és molt baix. Si no saben fer bé les dues eles o les vocals neutres, com han de ser referents lingüístics? Alguns em contesten que és la primera vegada que algú els corregeix la fonètica, i és cert, però és que han aprovat català durant anys! La majoria suspenen aquesta assignatura i tenen un xoc de realitat. Intentem corregir en quatre mesos una cosa que forma part de les bases de la seva formació. Tinc alumnes que no han parlat català ni a l’escola. S’hi han relacionat com si fos una llengua estrangera.”
És per això que la recepta per a millorar la situació no implica només un canvi de plans docents. Cal que els universitaris que seran professors en un futur ja arribin amb un bon nivell a la facultat. Diu Iribarren: “Cal començar per reforçar la immersió a la primària, amb més recursos i facilitats per als professors. S’ensenya bé el català a primària? Funcionen bé les biblioteques escolars? S’han de fer tota mena d’iniciatives perquè els nens aprenguin bé la llengua. Per exemple, es podrien fer activitats extraescolars assumides per l’estat per a reforçar-la. Activitats com ara música o dansa, però acompanyades d’un reforç de català. És la mena d’apostes que fructificaran d’aquí a quinze anys.”
Les demandes dels sindicats
Qui també ha posat unes quantes demandes sobre la taula són els sindicats. Per exemple, Martorell explica que, entre les demandes de la Intersindical, hi ha la de prestigiar les humanitats. “Fa vint anys que sentim aquest discurs neoliberal que, si estudies filologia, acabaràs treballant en un McDonald’s. Les dades demostren que això no és veritat. La inserció professional de les humanitats és gairebé del 100%. Si no hi ha prou gent que vulgui fer de professor és perquè l’oferta laboral no és prou atractiva, per tant, caldria millorar les condicions laborals del professorat, que els darrers vint anys ha perdut una quarta part del poder adquisitiu.” El sindicat també demana més transparència. “Únicament es publiquen les places que hi hauria d’haver a cada centre, però no les que estan ocupades. Si el teu fill no et diu que al seu centre no hi ha professor de català, tu no ho saps.”
Tant la Intersindical com la USTEC són partidaris de fixar el nivell de C2 de català com a requisit per a accedir a la docència, però la USTEC matisa: “No ens oposem que els professors hagin de tenir el C2, però ja hauria de formar part de la carrera, te l’hauries de treure allà. En la carrera o el màster –en el cas de secundària– també s’ha d’acreditar una formació en llengua”, explica Iolanda Segura. Per part de l’STEI, Cabrera explica que a les Illes és una cosa que cal revisar. “És damunt la taula, però passa que encara agreujaria més els problemes de mancança de professorat”.
Al País Valencià, Marc Candela, de la Intersindical, demana d’obrir periòdicament les borses de treball i que els nous graduats puguin accedir més ràpidament al sistema. “En les borses de treball, les titulacions requerides sí que s’ajusten a les titulacions pròpies per a impartir català. En la difícil cobertura de les substitucions són més laxes. Mentrestant, caldria restringir les titulacions exigides en difícil cobertura per al català a les pròpies de l’especialitat”. Fora dels sindicats, Escola Valenciana també proposa que les persones que siguin a la borsa facin una prova extraordinària de capacitació lingüística, per tal que les que són d’unes altres especialitats demostrin que estan prou preparades. “Un comentari de text és més fàcil que el sàpiga fer algú que ve de filosofia o periodisme, però hi ha més qüestions, com la fonètica o la sintaxi, que són molt importants.”
Condició indispensable per a la salut de la llengua
La qüestió de la manca de professors és vital per la importància del català tant en l’educació com fora. Al cap i a la fi, totes les demandes perquè els nous parlants puguin aprendre la llengua impliquen la presència de professors. “Òmnium va fer la campanya que denuncia que hi ha dos milions de persones que volen aprendre català. Però qui els farà classes?”, es demana Ojeda. “Fins ara, si el país ha sobreviscut, és perquè hi ha una massa crítica de professors entregadíssims que, en condicions duríssimes, hi han deixat la pell.”
Iribarren fa una crida a fer polítiques útils perquè d’ací a uns anys se’n vegin resultats, i també a tenir en compte què ha millorat. “Els índexs de lectura en català són molt positius i tenim molts autors amb repercussió internacional. Fa anys que l’Institut Ramon Llull i la Institució de les Lletres Catalanes fan una bona feina, i tenim una literatura més robusta que mai. Hi ha hagut bones polítiques de suport a la literatura, però, en canvi, un retrocés en l’ús social del català. Ara no sabem quin és el pla B de les administracions, i és un problema greu. S’ha mirat cap a una altra banda amb l’ensenyament en català i ara ens ha esclatat la bomba.”
