11.02.2025 - 21:40
Anar al gimnàs i que les classes es facin sistemàticament en castellà és una experiència força comuna en molts centres esportius del país, especialment a Barcelona. Tal com informa la Plataforma per la Llengua, aquesta mena de queixes ha augmentat darrerament; també les relacionades amb uns altres aspectes, com ara, la manca de català en l’atenció al públic o en els serveis en línia. En concret, l’any 2024 l’entitat va registrar quinze queixes a centres esportius municipals –totes al Principat: deu a Barcelona, dues a Cerdanyola del Vallès, dues a Sant Just Desvern i una a Sant Feliu de Guíxols– i vint-i-sis queixes sobre gimnasos privats –vint-i-quatre al Principat i dues al País Valencià.
Manca de català als gimnasos privats
“Vaig a un gimnàs privat de Mataró i la majoria de les classes es fan en castellà. Molts dels professors són castellanoparlants, però també n’hi ha de catalanoparlants que les fan directament en castellà”, explica Júlia Sánchez sobre la seva experiència. “Per norma general es fan en castellà i, a més, una vegada ho va demanar un alumne. A mi normalment se m’adrecen en català, i és veritat que la cap del gimnàs les fa en català, però la resta de professors no segueixen aquesta norma.”
El cas de Júlia Sánchez no és aïllat. Segons que explica Xavier Dengra, coordinador d’empresa i consum de la Plataforma per la Llengua, reben queixes de totes les gammes existents de gimnasos privats, de tot l’estrat social. “No només se’ns queixen del Metropolitan o del DIR, també la gent que va al VivaGym, que és un gimnàs que no té encara els temes digitals en català apamats, i fer-ho seria molt fàcil. Està normalitzat tant en els públics com en els privats. Hi ha alguns casos, com el del DIR, en què l’aplicació, la retolació, els serveis digitals i els contractes són en català, però això no se segueix de la mateixa manera a les classes, i aquí tenim menys capacitat d’incidència perquè la llei no exigeix cap quota en els casos privats.”
Aquests darrers anys hi ha hagut moviments molt intensos en aquest àmbit. “Hi ha hagut moltes reorganitzacions, compres i adquisicions d’unes cadenes a unes altres. Per exemple, McFit ha estat comprada per Basic-Fit, una empresa denunciada a Consum perquè no té ni tan sols la retolació en català”, explica Dengra. “Hem tingut queixes molt greus relacionades amb aquesta empresa, en què hi ha hagut fins i tot intervenció policial. Amb aquests rebrandings, algunes empreses deixen de banda el català. També és el cas de We/On, l’antic Holmes Place. No incorporen el català ni en els senyals i ni tan sols a la web, que és una cosa no determinada per llei. Feina prèvia que havíem fet amb algunes empreses l’hem començada de zero. També havíem convençut Metropolitan perquè incorporessin el català a la web, i l’han acabat eliminant.”
El gran problema en el cas dels gimnasos privats és que només es pot exigir que estigui en català allò que marca la llei –atenció escrita, megafonia, publicitat, retolació, que t’entenguin quan parles el català…– però és més difícil de reclamar tot allò que en queda fora, com ara, les classes, l’aplicació, la web… “Barcelona és on hi ha la majoria de les queixes, però també és on hi ha la majoria dels gimnasos. Hi ha una competició caïnita entre empreses, i en la retallada de costos, el català és una víctima col·lateral”, afegeix Dengra. “Tens menys personal, tot està més digitalitzat… Per exemple, per entrar a Basic-Fit, has de fer-ho amb un codi QR. Estàs obligat a fer-ho així, i si no està en català hi ha un problema. La llei s’ha desactualitzat respecte de les necessitats que tenim com a consumidors.”
I el paper dels ajuntaments?
Però què passa amb els poliesportius municipals o els gimnasos que d’alguna manera depenen dels ajuntaments? En Toni [nom fictici per petició de l’afectat] va tenir una experiència negativa en aquest sentit, tot i que finalment el problema es va solucionar amb una queixa a l’ajuntament. “Les meves filles fan natació al PEM Guiera de Cerdanyola del Vallès. És un poliesportiu municipal de gestió externalitzada per una empresa privada. El primer any, que les meves filles tenien tres o quatre anys, em van dir que no entenien el monitor perquè no els parlava en català. L’any següent, la reunió amb els pares va ser en castellà ‘per si algú no ho entenia’, i enguany la monitora no sabia parlar en català.” En ser un equipament públic municipal, el Toni va decidir de posar una queixa, però la recepcionista li va demanar que li ho digués en castellà perquè no l’entenia. Una altra recepcionista, que sí que parlava en català, li va contestar que no passava res perquè la monitora parlés en castellà.
“Finalment, vaig poder posar la queixa i vaig deixar clar que no era contra les treballadores, sinó cap al poliesportiu i l’ajuntament, que havien normalitzat que no hi hagués un requisit lingüístic. El gerent es va posar en contacte amb mi quan ho vaig explicar a Twitter i em va dir que farien cursos de català per als treballadors.” En aquest cas, la Plataforma per la Llengua també hi va col·laborar, amb reunions amb l’ajuntament, que va garantir que amb la nova empresa amb què farien la licitació s’incorporaria el requisit lingüístic, i que es faria igual en un altre centre. “Ara les meves filles m’han dit que la monitora sap parlar-lo més o menys, així que sí que en sabia, però no tenia gaire voluntat de fer-ho. En general, estem satisfets de com ha acabat la cosa, però pendents de com evoluciona.” L’Ajuntament de Cerdanyola diu que ara es garanteixen les classes i l’atenció al públic en català i la formació al personal.
El cas de Josep Closa al gimnàs Infinit d’Igualada ha estat diferent. “És una concessió municipal, però les activitats dirigides en català són una minoria. Per exemple, a body pump fan totes les classes en espanyol, amb l’excusa que és així com aprenen les coreografies. Parlem de coses com ara comptar fins a quatre… A spinning els monitors castellanoparlants fan la classe íntegrament en espanyol, i els catalanoparlants també, o com a mínim la meitat de la classe. Quan ho vaig comentar a un monitor catalanoparlant, em va dir que eren les instruccions que tenien de gerència. Vaig posar-me en contacte amb l’Ajuntament, però no ha canviat res. Jo em sento com un estranger a la nostra pròpia terra. Ningú és tan curt per no entendre ‘amunt!’ quan el monitor ho repeteix vint vegades i s’aixeca de la bicicleta.” Fonts de la Regidoria d’Esports de l’Ajuntament d’Igualada expliquen que les directrius són que la llengua vehicular sempre sigui el català i que s’ha signat un acord amb Òmnium Anoia per a impulsar-lo en establiments i serveis.
Quan depèn dels ajuntaments, el català hauria d’estar garantit en la totalitat del servei, també a les classes. Sovint el problema és que hi ha una sèrie d’externalitzacions, privatitzacions, que no es fiscalitzen prou, igual com passa en l’àmbit sanitari. “Perquè les lleis no quedin en paper mullat, els municipis han de fer inspecció, poden tenir inspectors en nòmina. A més, n’hi ha molts que tenen un reglament lingüístic aprovat potser fa trenta anys, però no el tenen en compte quan fan concessions i licitacions. Si no tens en compte el teu reglament lingüístic i quan tens una queixa no saps com fiscalitzar-la, continuarà havent-n’hi”, afegeix Dengra.
La importància d’alçar la veu
Sovint és complicat, o es considera poc urgent, alçar la veu en el context de l’esport, que no és una situació ni tan central ni de vulnerabilitat com la discriminació lingüística en l’àmbit sanitari, per exemple. A més, en una classe grupal en què ningú més es queixa que la llengua vehicular sigui el castellà, sovint hi ha certa inhibició o vergonya, que cal afegir a la vergonya que moltes persones ja passen en l’àmbit del gimnàs, on s’ensenya el cos i es fa esport davant unes altres persones. Però la Plataforma per la Llengua animen a fer-ho, perquè casos com el de Cerdanyola –en què ningú no s’havia queixat abans– demostren que són canvis possibles d’implementar. Tenir en compte el vector lingüístic a l’hora de triar el gimnàs, configurar l’aplicació en català o presentar queixes poden ser accions útils en aquest sentit. Com que, de moment, les queixes s’han registrat sobretot al Principat, també animen la gent de la resta del país a presentar-ne.
