21.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 22.06.2019 - 08:22
El Tribunal Suprem espanyol va emetre ahir una sentència històrica: va condemnar els membres de la Manada a quinze anys de presó per un delicte continuat de violació. Aquesta sentència rectificava la de l’Audiència de Navarra, que havia condemnat a nou anys de presó per abús sexual –i no per violació– José Ángel Prenda, Jesús Escudero, Alfonso Jesús Cabezuelo, Ángel Boza i Antonio Manuel Guerrero, i la ratificació posterior del Tribunal Superior de Justícia de Navarra. La primera va ser una sentència absolutament polèmica que va despertar una indignació gairebé unànime per diversos motius. El primer, per la justificació de la condemna, que deia que no veia intimidació –i per tant, tampoc violació– en els fets, succeïts a Pamplona durant les festes de Sant Fermí del 2016.
Uns fets que eren clarament una violació múltiple a una noia de divuit anys es convertien en un ‘abús sexual’ perquè el tribunal considerava que, malgrat que no hi havia hagut consentiment de la víctima, tampoc no hi havia hagut intimidació ni violència per part dels agressors. Aquest punt en concret va ser especialment criticat pels col·lectius feministes, que consideren que tota relació no consentida implica alguna mena de violència de l’agressor i, per tant, s’ha de considerar una violació. A més, era difícil de justificar la manca de violència i intimidació tenint en compte que els agressors eren cinc homes, que la víctima no els coneixia de res, que van enregistrar-la, van robar-li el mòbil i van deixar-la en un estat de xoc provat al judici.
Alguns altres detalls de la sentència van fer créixer la indignació, com ara que no fossin condemnats per violació de la intimitat tot i haver enregistrat el vídeo, i que Antonio Manuel Guerrero fos condemnat només per furt, i no per robatori amb intimidació. La qüestió més comentada, però, va ser el vot particular del jutge Ricardo Javier González, qui demanava l’absolució de tots els acusats perquè considerava que allò només havia estat ‘sexe entre desconeguts’, sense violència ni cap intenció de ‘burla, menyspreu, humiliació, befa ni jactància’ envers la víctima, la qual ‘estava excitada’, ‘anava beguda’ i ‘tenia un rostre relaxat i distès’. Un vot particular que va arribar a llegir-se en trobades feministes com a exemple clar de la cultura de la violació i la culpabilització de la víctima.
La sentència va marcar un abans i un després dins el moviment feminista i la societat de l’estat en general. Es van convocar nombroses manifestacions, i els següents 25-N i 8-M van estar marcats pel cas, amb lemes com ara ‘Germana, jo et crec’, ‘Només sí és sí’ o ‘No és abús, és violació’. De fet, el rebuig a la sentència va tenir força consens, tant en l’àmbit social com en el polític. Polítics de tots els colors van manifestar la seva indignació i el ministre de Justícia d’aleshores, Rafael Català, va qüestionar les capacitats del jutge González i va arribar a dir que tenia ‘algun problema singular’ i que tots ho sabien. Qui va tancar files amb el tribunal va ser el poder judicial: set associacions de jutges i fiscals van demanar la dimissió del ministre per aquestes declaracions, mentre que el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem espanyol van emetre un comunicat defensant la sentència i l’Associació de Fiscals va defensar el tribunal.
La indignació va continuar creixent els mesos següents, sobretot quan la mateixa Audiència de Navarra va decretar la llibertat provisional per a tots els membres de la Manada i Antonio Manuel Guerrero –que havia provat d’obtenir el passaport malgrat tenir-ho prohibit– es va reincorporar a la Guàrdia Civil i Alfonso Jesús Cabezuelo a l’exèrcit.
Cultura de la violació en ‘prime time’ i revictimització de la víctima
És evident que el ressò mediàtic del cas ha servit per a donar visibilitat a la qüestió del consentiment, per a reflexionar sobre quina mena de sexualitat es fomenta entre els homes joves, per a revisar la seguretat de les dones als espais festius i d’oci nocturn i per a crear consciència sobre el fet que no cal un no explícit de la dona perquè la relació sigui considerada violació. No obstant això, aquest ressò mediàtic també ha implicat un procés de revictimització de la víctima, que, a més de la violació, ha hagut de suportar el qüestionament constant de certes cadenes de televisió, que hi han dedicat hores i hores i que han donat veu a l’advocat dels acusats moltes vegades. No s’ha acabat veient una cosa que molts temien: una entrevista a un dels membres de la Manada.
Arcadi Espada defiende a 'La manada' en Ana Rosa: "Querría saber si hay algún vídeo de la vida sexual de la víctima". Arcadi Espada, uno de los que colaboraron en la Fundación de Cs. Una joya 👇👇👇 https://t.co/xl7qqVxlKc https://t.co/e8w2uv0WnS @vertele
— francisco barba (@BarbaFrancisco) May 3, 2018
El procés de revictimització no ha estat mediàtic i prou. La víctima s’ha vist sotmesa a un qüestionament constant també al judici, on el jutge González va preguntar-li si havia fet prou per a mostrar als agressors el seu estat de xoc i la defensa va argumentar que la prova que no havia estat violada era que duia una vida social normal i que penjava fotografies a les xarxes socials. Un argument que se sostenia d’acord amb l’informe que s’havia encarregat a un detectiu privat. Després del judici, a més, es van difondre les dades personals de la víctima per internet.
Aquest procés de revictimització no és exclusiu del cas de la Manada. Segons que explicava l’advocada Laia Serra en una entrevista a VilaWeb, el nivell de ‘frustració, angoixa, espera, qüestionament, incomprensió i manca de sensibilitat’ a què són sotmeses les víctimes d’agressions sexuals per part de la justícia i els cossos policíacs és ‘tan perjudicial’ que fins i tot en els casos que acaben guanyant, moltes víctimes asseguren que no ho tornarien a denunciar. ‘La Manada és un cas paradigmàtic i representatiu. Aquí, si més no, pel focus mediàtic, s’han hagut d’esforçar a redactar, argumentar i donar un tractament de fons en la matèria. Moltes vegades, si no hi ha aquesta pressió comunicativa, les coses es fan d’una manera molt més destralera’, deia l’advocada.
La reforma del codi penal, l’assignatura pendent
Aquesta sentència és una victòria per al moviment feminista, però no serà una victòria completa fins que no es materialitzi la principal reivindicació en relació amb aquest cas: la reforma del codi penal perquè es qualifiqui d’agressió sexual qualsevol acte sense consentiment, tal com assenyala el Conveni d’Istanbul.
Actualment, la legislació diferencia entre abús sexual i agressió sexual. El primer delicte consisteix a accedir al cos d’una altra persona sense consentiment, però també sense violència o intimidació. El segon, en canvi, implica accedir al cos d’una altra persona sense consentiment i amb violència i intimidació. Dins d’aquest delicte s’inclouen les violacions, que impliquen alguna mena de penetració.
Per als col·lectius feministes, el supòsit d’abús sexual no hauria d’existir, perquè és impossible accedir al cos d’una persona sense consentiment sense sotmetre-la a alguna mena de violència o intimidació. Aquest supòsit obre la porta a condemnar per abús sexual i, per tant, a menys anys de presó, els qui agredeixen sexualment menors –que tenen menys capacitat per a oposar resistència– o els homes que violen dones que estan sota els efectes de l’alcohol o les drogues. En definitiva, qualsevol cas en què no hi hagi una resistència o un no explícit. Així ho explicava l’activista Irantzu Varela en una entrevista a VilaWeb després de la sentència: ‘S’ha de canviar el codi penal perquè és força difícil obligar algú a fer una pràctica sexual sense consentiment i que això no sigui violència ni que la persona no estigui intimidada. Ella no fa expressions actives de negar-s’hi, però em pregunto quantes de nosaltres ens hi hauríem negat obertament, davant cinc homes d’una mida que doblés la nostra. Com que cap d’ells no la va apuntar amb una arma, es considera que no hi va haver violència.’
Països com Islàndia, Irlanda, Bèlgica, el Regne Unit, Alemanya i Suècia no tenen aquest supòsit en el codi penal. El cas de la Manada podria empènyer a aquest canvi a l’estat espanyol, d’una manera similar al cas d’Ana Orantes. La indignació pel seu assassinat en mans del seu marit després d’haver denunciat la violència que patia en un programa de televisió va comportar reformes legislatives importants en matèria de violència de gènere. En el cas de la Manada, quan es va dictar la sentència, el govern del PP va decidir d’encarregar amb urgència un informe a la Comissió de Codificació, òrgan consultiu del Ministeri de Justícia, per a revisar el codi penal en aquest sentit. Durant el mandat de Pedro Sánchez, els experts de la comissió van proposar d’eliminar aquest supòsit i el govern socialista va acordar amb Unides Podem d’impulsar una reforma del codi penal que, a més d’eliminar-lo, introduís el consentiment exprés de la víctima en la tipificació dels delictes sexuals, segons l’acord a què es va arribar per al pressupost espanyol. L’objectiu era que el consentiment es convertís en ‘clau nuclear’ en aquesta mena de delictes. ‘Si una dona no diu que sí explícitament, tota la resta és no’, deia el pacte. Amb la convocatòria d’eleccions, aquesta proposta ha quedat paralitzada, pendent que es formi un nou govern.
L’erotització de la violència contra les dones, un debat paral·lel
El cas de la Manada també ha servit per a qüestionar quin model de sexualitat es fomenta entre els homes joves i quin paper hi té la pornografia. El vídeo de la violació de la Manada va ser un dels més cercats a les pàgines pornogràfiques durant aquells mesos, de la mateixa manera que molts homes van cercar el vídeo sexual de la dona que es va suïcidar després d’haver patit assetjament per part dels seus companys de feina. Els col·lectius feministes consideren que són dades que evidencien que la violència contra les dones és excitant per a molts homes i que la pornografia acaba normalitzant les violacions.
En aquesta mena de pàgines, els actes sexuals en què nombrosos homes sotmeten sexualment una dona són freqüents, com també ho són les etiquetes de ‘violació’. És per això que activistes feministes sostenen que la pornografia és culpable que homes com el jutge González no es plantegin que una dona pugui sentir-se incòmoda o forçada en una situació similar fora de la pornografia. De fet, corrents del feminisme com el feminisme radical sempre han alertat de la relació entre pornografia i violació, i aquest debat ha revifat recentment amb les polèmiques declaracions de la diputada del PSOE Andrea Fernández, que considera que s’ha de regular i restringir la pornografia perquè ‘allà s’hi eduquen les Manades’.
Molt lligat al debat sobre la pornografia, aquest cas ha posat sobre la taula també el debat sobre què fan els homes davant la violència sexual. Sovint s’ha dit que la Manada no eren només cinc, sinó que eren els vint-i-un integrants del xat de WhatsApp amb el mateix nom que els violadors utilitzaven per treure pit de les seves reiterades agressions a les dones (com una altra violació a Pozoblanco, a Andalusia), en què es passaven els vídeos que enregistraven i on deien obertament que utilitzarien drogues com la burundanga per a violar-les. La complicitat, normalització i banalització de la violència sexual d’aquell xat com a reflex d’una misogínia que, lluny de disminuir amb la revolució sexual, l’ha acabat fent còmplice.
