Manacor, la perla del sobiranisme mallorquí

Quan aquest cronista era un nin, Mallorca semblava un lloc ben abastable. Palma era la ciutat; de fet, en dèiem –i en deim– Ciutat. Deixem apuntat que hi ha gent que se la mira tant de fora que en diuen “Palma de Mallorca”.

La resta que no era Palma eren pobles… llevat d’Inca i Manacor, que se situaven en un estadi intermedi, i competien per ser la capital de la Part Forana.

Actualment, hi ha municipis que han crescut tant que poden fer ombra a aquelles dues “sots-capitals”. Sobretot els municipis veïns de Palma, Calvià i Marratxí, que s’engreixen gràcies a la fugida de palmesans que canvien un pis a una barriada de la capital per un adossat o un xaletet en una urbanització sense cap dels referents habituals de poble. Ni una plaça, ni un trist bar.

Tot i el creixement desbocat de Mallorca aquestes darreres dècades, Manacor i Inca conserven certa referencialitat i un gran dinamisme cultural, que en alguns aspectes supera el de Palma.

Inca és la capital de la comarca del Raiguer. Ha estat i encara és un centre important de desenvolupament econòmic, amb activitats com l’agricultura, la construcció, el comerç i la indústria del calçat i la marroquineria. Marques internacionals com Camper, Barrats, Lottusse, George’s, Farrutx i Munper, són inqueres.

Si parlam de política, Inca ha esdevingut aquests darrers anys un feu del PSIB-PSOE; no debades és el bressol de Francina Armengol i l’actual batle, Virgilio Moreno –”A Inca, Moreno”, diu un espot, on es veu que qualcú aboca un sobre de sucre morè en una tassa de cafè–, transmet la sensació que presidirà el consistori fins que decidesqui de retirar-se.

Manacor és la capital del Llevant. És el segon terme municipal més gran de l’illa i ocupa una superfície de 260,22 km². De moment és el segon municipi més poblat, amb uns 50.000 habitants. Manacor és un dels municipis econòmicament més diversificats. Malgrat que a partir de la segona meitat del segle XX l’agricultura ha perdut importància, el 70% del municipi és terreny agrícola.

Manacor és conegut per la indústria de perles artificials. La primera fàbrica va ser fundada el 1902, per l’industrial alemany Eduard Friederich Hugo Heusch. El 1951 aquesta mateixa fàbrica va introduir un nou tipus de perla anomenada Majorica, d’una qualitat molt superior a la resta. Cada dia centenars de turistes visiten els tallers de fabricació d’aquestes perles.

Manacor és la perla del sobiranisme mallorquí. El municipi més important que governa l’esquerra sobiranista. I les sensacions amb vista a les eleccions del 28 de maig són positives i engrescadores.

Miquel Oliver Gomila i el seu equip de la candidatura Més-Esquerra han governat l’Ajuntament de Manacor aquests darrers quatre anys i són els més ben situats per governar els quatre vinents.

Han fet una gestió prou eficaç, han convertit el centre de Manacor en espai de vianants, i cal tenir en compte que parlam del segon municipi d’Europa amb més cotxes per habitant; han potenciat els serveis socials del municipi, han municipalitzat l’aigua en alguns nuclis del municipi i hi han recuperat la vitalitat i el lideratge cultural. Manacor té la millor oferta teatral de les Balears, una programació de música que encapçala la nova onada musical sorgida a Mallorca, una Nit de l’Art modèlica i l’Escola de Mallorquí i la institució Alcover, autèntics motors de recuperació de la llengua catalana i la cultura popular.

La gent de Més-Esquerra han exercit una gestió eficient i, a diferència de companys d’algunes altres institucions, no han amagat la seva condició d’independentistes, sinó que l’han exhibida amb naturalitat i honestedat.

Vet aquí un model per al futur del sobiranisme illenc.