Mama, por

“El PSC ha de saber que, si Pedro Sánchez no mou fitxa en la qüestió del finançament singular, serà molt difícil que li donem suport. La clau és més en mans del govern espanyol i de Sánchez que no pas en Salvador Illa, probablement.” La frase de Marta Rovira (ERC) és la darrera mostra que les negociacions de la investidura de Salvador Illa potser seran cosa de Ginebra (on s’està Rovira) i Madrid (on s’està Pedro Sánchez). Barcelona sembla que hi pintarà poc. I si ningú es pensava que Salvador Illa s’ofendria, i que reclamaria protagonisme, que llegeixi les declaracions d’Illa d’ahir mateix. Salvador Illa sembla encantat de fer el paper de subaltern, de portaveu del president dels espanyols: “El govern espanyol vol donar una resposta a la singularitat de Catalunya.”

El president català es decideix a Madrid i no a Barcelona? Mama, por.

La notícia, a mi, em fa venir una tremolor que comença als peus i no s’acaba fins al cap. Si el pes i les negociacions, les fes Salvador Illa, mira, encara. Però, si les negociacions són entre catalans i Madrid, tremolo. Si la ministra d’Hisenda, María José Montero, porta la batuta, mama, por. Si hi entra en joc Pedro Sánchez directament, mama, por. Mama, por, perquè Madrid, als nostres representants, sempre els aixeca la camisa. Sempre. No falla mai. De Puigdemont a Junqueras, d’Aragonès a Artur Mas, de Pujol a Maragall, Madrid acaba tancant un tracte beneficiós per a ells. I sempre, no falla mai, els nostres no veuen la pifia fins dies després, quan fa hores que celebren un suposat pacte històric.

Carles Puigdemont escrivia fa quatre anys un article que he guardat: “Los acuerdos con el Estado y el pactismo mágico” (ací, en obert). L’article diu que els governants espanyols negocien tenint al cap els presidents espanyols anteriors, les línies vermelles anteriors, la saviesa i l’expertesa anteriors. Els espanyols negocien amb la lliçó apresa durat segles, i dic segles. I aprenen els uns dels altres. amb el seu país i la seva història al cap. En canvi, deia Puigdemont, els catalans no fan pas igual. Quan un català negocia amb Madrid sempre comença de zero, sense aprofitar la saviesa, l’expertesa, dels predecessors. I es pensa que ell sí que ho farà bé. I, al cap, no hi té sinó el programa electoral i la força conjuntural del moment. El català mai no pensa en els seus antecessors. Un de Junts ha de demanar a un d’ERC? On vas a parar! Un d’ERC ha de demanar a un de Junts? I què més? Què han de dir Montilla, Torra, Pujol, Aragonès o Puigdemont als actuals? Doncs, potser, els podrien explicar els gols que van rebre. En què van fallar. Per a no repetir errors.

Avui espero que Puigdemont i Rovira s’apliquin el consell i que, plegats, no comencin de zero la negociació amb Salvador Illa, ai vull dir amb Madrid. De fet, la millor relació entre tots dos, entre Rovira i Puigdemont, és un petit bri d’esperança, tu. Com també ho és que la militància d’ERC (i no solament la direcció) tingui veu i vot en la decisió final. Com també ho és que ERC sigui un partit endreçat i ordenat i no una olla de grills. Brins d’esperança en un context de por, tremolor i fredor corporal que m’omple tot el cos: catalans negociant amb Madrid? Repetint la ingenuïtat de Puigdemont l’octubre del 2017? L’actitud posterior d’Aragonès? Sense que aprenguem dels errors de Maragall i de Pujol? Salvador Illa apartat de les negociacions que faran directament els madrilenys? Els madrilenys, i tota la saviesa acumulada durant segles, i dic segles, saviesa que es van traspassant? I nosaltres pensant en la conjuntura?

Mama, por.