Mama, jo vull ser artificial

En aquests temps convulsos en què la realitat més pròspera és la fantasia, una de les atraccions punteres d’Instagram són les influenciadores –no és femení genèric– creades amb intel·ligència artificial. Es tracta de models espaterrants que arrosseguen milions de seguidors –tampoc no és masculí genèric– i que fan la feina de les naturals en aquests entorns: promoure un estil de vida sofisticat, vendre’s a patrocinadors, ignorar els fotonaps de la bústia privada i, si s’escau, dirigir els onanistes al canal de subscripció on els ensenyaran una mica més de tall, en aquest cas, de píxels de color de carn.

Segurament aquests dies n’heu sentit parlar arran d’un fil viral a X que se centrava en un exemplar de “fabricació” catalana. La model, de nom d’usuari Aitana López, representa una jove escultural de pell marmòria i cabellera rosada que figura que és barcelonina, amant dels videojocs, del fitness i de portar poca roba, i que rebla els seus posats incitadors amb lemes new-age en castellà, perquè l’entenguin tots. Als comentaris acumula sobretot bavosos que li tiren flors, però també badocs que li desitgen un bon dia i una minoria de passavolants que ironitzen sobre la seua condició artificial revelada a la lletra petita de la biografia.

Perquè la veritat és que, a primera vista, i a segona també, aquesta mena de model digital destaca per ser “indistingible” d’una d’analògica, i aquí doneu-me totes les cometes possibles. Les notícies n’han remarcat el seu “hiperrealisme”, que pot passar perfectament per una persona “de debò”, que està tan ben feta que sembla “autèntica”. I la dada curiosa és que, segons que explica l’agència catalana que l’ha creada, els intents d’assolir el mateix grau de versemblança en models masculins no acaben de reeixir: “la IA encara no els sap fer bé”, manifesten: “no semblen prou reals”. I ara ens podríem demanar com hem arribat al punt que una dona “trucada” ens sembli més versemblant que un home igualment “trucat”, si no fos perquè la resposta és cultura general.

Molt abans de l’era digital, la nostra mirada ja estava feta a la realitat de les dones irreals. I l’arribada de la IA ens ha agafat amb els cervells tips de processar imatges de senyores permanentment joves, professionalment maquillades, esculpides, filtrades o infiltrades: eren, i són encara, la pràctica totalitat de les dones que veiem en paper i en pantalla, totes les hores del dia, cada dia de la setmana. Tantes dones –imatges de dones– no podien estar equivocades. D’aquesta manera, els models ficticis han acabat donant lloc a aspiracions i complexos ben reals, a una manera realíssima de trobar anormals els cossos naturals de les dones, i d’aquí a la necessitat igualment real de modificar-nos a través de pintures, potingues, tints, agulles, bisturís, dietes insalubres, medicaments, i, en definitiva, tot allò que el capitalisme és capaç d’aportar a la roda de la insatisfacció. El resultat: que les equivocades hem acabat essent les dones reals.

Amb la tecnologia actual hem fet un pas més en aquesta progressió. Per fi, per a crear ideals de dona ja no cal modificar-ne cap: massa feina, massa cara. Per a una IA, que s’entrena amb el material que troba per aquests internets de Déu, generar-ne a imatge i semblança del cànon imperant –la fantasia de l’home blanc, cis, hetero, occidental– és bufar i fer ampolles. Els programadors expliquen que la reproducció de dones amb IA ha evolucionat més i millor perquè és la que dóna diners… a través del porno, oh, sorpresa. “No fem models hipersexualitzades”, s’excusen els creadors d’Aitana a les entrevistes, “sinó que és el món, que està hipersexualitzat”. Sigui l’ou, sigui la gallina, basta una passejada per l’etiqueta #AImodel per fer-nos una idea de per on va la demanda: al costat de la nostra model virtual barcelonina, imperen les jovenetes digitals amb culs Kardashian i pitreres impossibles, fantasies hiperrealistes que, per comparació, contribueixen a la sensació “d’autenticitat” de les Aitanes de torn i a aquesta il·lusió noticiada pels mitjans que la seua perfecció simètrica, erotitzada, normativa, sigui “tan real”.

Així que de moment no ens en sortim, senyores. Em comentava una col·lega l’altre dia que havia assistit a una festa “moderneta” en una influent capital europea i que “de totes les dones, la meva amiga (48) i jo (49) érem les úniques sense retocar. Totes les més joves eren iguals, i el criteri de retoc s’assembla perillosament a l’estereotip porno”. Efectivament, per a les xiquetes d’avui, crescudes entre les distorsions uniformitzadores dels filtres d’Instagram, els models són joveníssimes influenciadores infiltrades de bòtox i d’àcid hialurònic literalment fins a les celles, com dirien elles, amb els llavis i pòmuls turgents i els ulls esbatanats com nines inflables. Estètiques d’inspiració artificial que comencem a veure pel carrer, a les botigues de roba, a les ciutats turístiques. Nanes perseguint un ideal de bellesa més irreal que mai, i a qui les dones que podríem ser les seues mares voldríem abraçar; perquè, quan naltros vam ser adolescents, fer-se la cara era cosa de “velles” de quaranta anys, i tremolem d’imaginar com deu haver augmentat aquella pressió estètica perquè avui s’hi vegin empeses dues dècades abans.