Explica la llegenda que va ser Gertrude Stein (1874-1946) qui va recomanar a Robert Graves (1895-1995) l’illa de Mallorca per a sojornar –“si és que pots resistir el paradís”. I així va ser com Graves es va instal·lar a Deià i es va convertir en un dels més bons i més grans ambaixadors de Mallorca. La resta de la història és prou coneguda: a Deià és on s’interroga pels diferents mites, elabora la seva teoria de la deessa blanca, obté èxits inesperats com els que es derivaren de l’adaptació televisiva de la novel·la Jo, Claudi i crea la finca de Ca n’Alluny com un espai d’irradiació cultural de primer ordre. Al final, Graves es va morir a noranta anys i el seu epitafi al poble de Deià tan sols du una paraula ben senzilla que ho resumeix tot: “poeta”. Graves havia arribat a l’illa el 1929, i excepte els anys compresos entre el 1936 i el 1946 (la guerra del 1936-1939 i la Segona Guerra Mundial), ja no va canviar mai de lloc de residència.

Lògicament, a mesura que la família creixia i també les seves necessitats econòmiques, Robert Graves va haver d’empescar-se-les totes per sobreviure. I un dels recursos que va trobar va ser enviar tot un seguit de relats breus a diferents publicacions de molt de prestigi que a més pagaven bé per aquesta mena de texts. Aquest és l’origen de les històries mallorquines, que van tenir molts lectors quan es publicaren de manera esparsa. Res extraordinari si tenim en compte que es van publicar en capçaleres mítiques com ara The New Yorker, Tomorrow i Gentelman’s Quaterly, que a més del prestigi tenien tirades internacionals, i per això es podien permetre de pagar un bon preu per aquests relats, però també ser molt exigents i curosos amb la qualitat de què publicaven i refusar, quan ho trobaven convenient, peces que consideraven que no estaven a l’altura o no complien els paràmetres de la publicació. Cal recordar que la publicació de relats breus en tota mena de publicacions periòdiques és un dels trets diferencials de la literatura anglosaxona, tant a Europa com a la resta del món.

Doncs bé, ara podem llegir aquests contes en català gràcies a la publicació de la Nova Editorial Moll i la traducció de Nofre Moyà. El títol triat per al volum és el de Breus històries mallorquines i ja s’havien pogut llegir en anglès i en castellà gràcies a la traducció que va publicar Lucia Graves, filla del poeta, el 1995. En total són divuit relats d’extensions molt variables que tenen una importància cabdal: es publicaren sense passar la censura que la dictadura franquista havia instaurat i, per tant, són un testimoni de primer ordre de la vida diària a Mallorca d’ençà de la nova arribada de Graves el 1946 fins a començament dels anys seixanta.

El volum inclou un petit pròleg de William Graves, fill del poeta, en què ens diu: “Robert tenia uns grans coneixements literaris, mitològics, històrics i de poesia, que desenvolupava bé com a novel·les històriques, bé com a llibres d’assaig. Alguns d’aquests llibres eren complicats per al gran públic i no rendibles. Així que, al mateix temps que els seus ingressos davallaven i els costos de l’educació dels seus fills (els meus germans i jo) augmentaven, ell publicava relats curts de les seves experiències a Mallorca en revistes angleses i americanes, que pagaven bé per un relat. Era fàcil i agradable per a ell.”

William Graves encara ens explica algunes coses més de les històries escrites per son pare: “Per escriure aquestes històries mallorquines, mon pare es basava en fets reals. Molts d’aquests perduren en la meva memòria i en la dels meus germans, així com en la de la gent gran de Deià que encara queda. Algunes trames coincideixen exactament amb els fets verídics i també en alguns detalls. […] Unes altres històries, especialment les més curtes, són més aviat un poema satíric o tan sols una broma literària per al públic anglès basant-se en males traduccions que es trobaven en aquells temps en publicacions per a turistes anglesos. […] Són moments que reviuen cada vegada que torn a llegir les històries mallorquines de mon pare. Unes històriques que, al mateix temps, són fragments de la vida de Deià i també de la vida de Palma. Unes històries que, gràcies a aquesta nova edició, puc compartir amb tots vosaltres per primera vegada en català, la llengua en què van succeir els fets.”

Nofre Moyà, el traductor del llibre, també fa una nota introductòria en què ens explica que gràcies a la publicació de tots aquests texts a la premsa internacional, “Graves es convertia així en cronista d’una època en què el control militar i falangista de les institucions era total, i textos com aquests eren explícitament prohibits. Es convertia, en definitiva, en cronista d’allò que no es podia contar. […] Entre les històries mallorquines hi trobam anècdotes, fragments de vida quotidiana, crítiques al turisme de masses, a la construcció sense control, l’especulació o la intolerància. Fins i tot, crítiques a l’educació religiosa […] Per mi, les Breus històries mallorquines de Robert Graves van esdevenir un descobriment fascinant; com trobar de sobte una càpsula del temps. Càpsula que ara obrim com un vi que reposa des del 1947 i que encetam per assaborir-lo tots plegats”.

L’edició que ha fet la Nova Editorial Moll també inclou alguns petits tresors que l’enriqueixen, com ara la reproducció d’algunes de les cartes rebudes per Graves de part dels seus editors –són especialment interessants algunes missives de The New Yorker– i fotografies vinculades amb els relats procedents de l’arxiu familiar. És molt interessant de veure com Graves aprofita bona part de la seva vida diària –que era prou extraordinària, perquè no era pas tothom que se n’anés a sopar amb personalitats com Ava Gardner i molt manco que qui en fos l’estrella fos l’escriptor i no pas l’actriu– per bastir aquests relats, que ens donen una informació molt important sobre la Mallorca de l’època.

També cal celebrar molt que arribi la versió catalana del text. De fet, en les darreres dècades hem pogut anar recuperant texts de diferents autors internacionals que van viure o van passar per Mallorca en algun moment de la seva vida i que ajuden a donar una visió diferent del paradís que recomanava Gertrude Stein. Aquests contes de Graves s’afegeixen a texts de Bernanos, Robert Creely, Albert Vigoleis Thelen, Agatha Christie, o el clàssic text de George Sand Un hivern a Mallorca, que no deixava gens ben parats els illencs. Una llarga relació de noms entre els quals sobresurt Graves, perquè ell no es va limitar a passar un temps a Mallorca sinó que, així com en el seu moment l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, la va convertir en casa seva i la va voler explicar en aquestes històries delicioses que, a més, el van ajudar a poder continuar fent el que volia: viure d’escriure.