23.02.2019 - 21:50
‘Els espies a Mallorca es dediquen a tota mena d’activitats, excepte a espiar els mallorquins. I és que som una gent molt difícil de seguir, si no posam mai els intermitents, com pot algú saber si anem a la dreta a l’esquerra? I ja no en parlem si intenten posar un micròfon per escoltar-nos. Com reaccionaria un espia davant la frase: ‘llavors li vaig dur es dallonses i vam deixonar?’ Davant d’aquest prodigi lingüístic hem de concloure que qualsevol espia desistiria de la seva missió a l’instant’. Francesc Rotger és el pare de la reflexió anterior. L’actual president de l’Institut d’Estudis Baleàrics va fer aquesta sentència en una taula rodona sobre espies a Mallorca en el marc del Xè Festival de novel·la negra Febrer Negre,en què es va homenatjar l’escriptor Antoni Serra amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la publicació de L’avinguda de la fosca. La novel·la de Serra té com a rerefons una investigació al voltant de la figura de Thomas Harris un dels espies de l’anomenat grup de Cambridge que el 1964 va morir a Mallorca, on residia, en un misteriós accident de circulació.
Aquest transfons literari tan suggeridor fins a quin punt és cert? fins a quin punt ha estat Mallorca una illa d’espies? La veritat és que no hi ha moltes coses que es puguin saber al respecte, sobretot perquè la feina dels bons espies és la de no ser detectats. Però a banda d’uns quants espies mundials de primer ordre dels quals parlarem tot seguit, el cert és que l’illa ha tingut atractius suficients per esdevenir un bon lloc per a la presència d’agents de serveis secrets mundials, això sí, amb un perfil més baix que el que ens imaginem quan parlem dels grans espies de la II Guerra Mundial o quan llegim les aventures dels personatges de John Le Carré. Hem de pensar més bé en agents normals, funcionaris de ministeris d’afers exteriors de diferents estats i en alguna ocasió vinculats directament als serveis secrets, en molts de casos desplaçats per necessitat del servei, sobretot de protecció de personalitats.
Quins són aquests atractius? Doncs en primer lloc el seu enclavament geogràfic privilegiat a la Mediterrània Occidental. En un iot privat s’està a menys de vint-i-quatre hores de navegació d’Algèria o del Principat de Mònaco i a dotze hores de Barcelona. Les connexions per avió a Son Sant Joan en temporada alta són altíssimes a tot arreu del món –especialment Anglaterra i Alemanya com a destinacions internacionals- i el gran nombre de residents estrangers i turistes permeten una cobertura d’identitat perfecta. A més a més hi ha objectius estratègics de primer ordre: fins no fa pas gaire la família reial espanyola hi estiuejava habitualment i això comportava que al seu voltant s’hi mogués una bona part de membres de famílies reials europees, de nobles espanyols i de membres destacats dels cercles econòmics i financers que convertien l’estiu en una barreja important d’esferes de poder centrades en festes de la jet set tant local –hi ha encara molts descendents de la família March, amb molt bones connexions mundials- com internacional. A mitjans dels anys vuitanta, per exemple, hi solien anar els prínceps de Gal·les (i per tant era necessària la presència d’agents dels serveis de seguretat britànics) i fa molts anys que hi ha instal·lada una base nordamericana al Puig Major, a més d’haver estat tradicionalment un dels punts de recalada de la sisena flota americana (la qual cosa va comportar la presència gairebé permanent d’agents de la CIA a l’illa).
L’arribada de personalitats de tot el mon –el cas més sonat va ser el viatge oficial de Bill Clinton- ha provocat també el desplaçament previ de molts agents de seguretat estrangers, que han treballat directament amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil d’una banda i també amb agents d’informació del CNI per tal de tenir controlades aquestes visites en tot moment. Això pel que fa als espies oficials. El que no sabem és quanta gent treballa o ha treballat des de Mallorca per a empreses privades, grans corporacions econòmiques o simplement en l’espionatge industrial d’anar per casa, quelcom molt allunyat del glamour però molt més habitual del que ens pensem.
Un dels precedents històrics que pot haver-hi hagut en tota la història insular de l’espionatge és el cas de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria (1847-1915). Sota l’aparença del seu interès per les humanitats en sentit ample, al llarg de tots els seus viatges per la Mediterrània el que va fer va ser recollir informació per a la seva família, és a dir, per a l’imperi austrohongarès. De primera mà varen arribar a les corts de la monarquia dual informacions sobre ports de tota la mediterrània, les seves profunditats, fortificacions, defenses i tot de dades estratègiques vitals per si s’havien d’aprofitar en algun moment. És a dir, els viatges a bord del Nixe varen ser sobretot viatges de recerca d’informació per a l’emperador austrohongarès, com també bona part dels contactes que mantenia a Mallorca, que s’aprofitaven per treure el màxim de rendiment per a la causa familiar. I és cert que Mallorca va acabar seduint l’Arxiduc, però ho va fer en bona part perquè era una base sensacional per a les seves activitats.
El cònsol que es va aliar amb Joan March
Allan Hillghart (1899-1978) va ser capità de la Royal Navy i cònsol del Regne Unit a les Balears durant la Guerra d’Espanya de 1936-1939. Qui millor ha estudiat la seva figura és l’historiador i monjo de Montserrat Josep Massot i Muntaner, que entre altres coses ha destacat les nombroses gestions que va fer per organitzar l’evacuació dels súbdits britànics i per salvar jueus a Mallorca (molt sovint empraren l’anomenada Ruta de les Rates, la que anava cap a Lisboa, una de les més perilloses perquè s’havia de travessar l’Espanya franquista i el Portugal oficialment neutral però governat pel règim dictatorial-feixista de Salazar). Però el seu paper en la història de l’espionatge mundial va molt més enllà i va tenir un paper molt destacat. Ell va ser un dels encarregats de pagar, a través de Joan March, els diners britànics als generals de Franco perquè es mantinguessin neutrals durant la II Guerra Mundial i no donessin suport explícit al règim alemany amb la creació d’un nou escenari bèl·lic. Així les coses, enlloc d’obrir un nou front de guerra, Espanya es va mantenir teòricament neutral i només va enviar la División Azul al front rus. També és cert que als generals els va convenir perquè Espanya, després de tres anys de guerra, estava enfonsada econòmicament i moralment.
El cas de Thomas Harris és potser el més espectacular, encara que les gestions de Hillghart en el seu àmbit hagin estat tan importants. I és que Harris (1908-1964) va emprar la tapadora de pintor i historiador de l’art i la nacionalitat anglesa per fer una tasca d’espia de llegenda. Fill de la sevillana Enriqueta Rodríguez de León i del marxant d’art i joier anglès Lionel Harris, dominava a la perfecció el castellà, la història d’Espanya i del seu art i tenia un talent natural per a l’espionatge. La seva germana Enriqueta va ser una de les millors historiadores de l’art britàniques especialitzada en art hispànic i Harris va reunir una important col·lecció que donà al Museu del Prado. També va donar una desena d’obres pròpies al Museu de Mallorca.
Harris va començar la seva trajectòria com a espia a la Guerra d’Espanya de 1936-1939. Era militant del partit comunista i va treballar per aconseguir enviar com més brigadistes internacionals millor. En començar la Segona Guerra Mundial va passar a formar part de l’MI5, el servei secret dedicat al contraespionatge i va conèixer el mític Anthony Blunt. Harris va destacar en el servei actiu perquè es va infiltrar dins una xarxa d’espies organitzada pel règim franquista en sol britànic i que passava informació estratègica als nazis. La va desmantellar. Així va anar ascendint dins l’escalafó de ‘La casa’ i va arribar a treballar colze a colze amb Joan Pujol, Garbo, en l’operació Fortitude, que va aconseguir fer creure als nazis que el desembarcament de Normandia no seria a Normandia sinó a Pas de Calais, ajudant a aconseguir un dels principals èxits de la II Guerra Mundial.
A partir de 1948 Harris es va instal·lar a Mallorca, a Camp de Mar, i suposadament es va dedicar a pintar i a navegar, a més a més de relacionar-se amb un grup selecte de mallorquins aficionats també a l’art. Pintà, féu exposicions i aconseguí obres de El Greco, Velázquez i Goyà que formen part del llegat que va donar a El Prado. Destaquen els més de 2000 gravats i litografies que va arribar a tenir de Goya. El seu catàleg raonat és un dels grans treballs que va deixar. Però és clar, tot era una tapadora. Quan Blunt va caure, es va desmantellar la xarxa d’espies soviètics que treballaven a Europa per a la URSS, anomenada la xarxa de Cambridge. Es veu que Harris era el principal element de les finances, ja que a través de la compra-venda d’obres d’art havia aconseguit una tapadora fantàstica i també una ubicació molt poc controlada, Mallorca.
La mort en accident el 1964 a prop de Llucmajor en un accident de circulació en una recta va aixecar tota mena de sospites, i més quan la seva dona, Hilda, va resultar il·lesa. I va ser a partir d’aquí que Antoni Serra va començar a estirar el fil per bastir la seva novel·la, L’avinguda de la fosca una de les més exitoses de l’autor, que explica que ‘això va ser un pretext, a mi m’havien parlat de Harris, però jo volia escriure sobre el món dels espies en el moment canviant de l’obertura de blocs amb la perestroika i de com s’havien d’adaptar o no, per això faig aparèixer la seva maleta vint-i-cinc anys després de la mort, per crear un problema i poder parlar de dos tipus d’espionatge molt diferents’.
Doncs si en el moment d’iniciar l’escriptura de la novel·la, el 1989 (Serra l’acabarà a Lisboa el 1993, segons consta en el llibre) hi havia dos models d’espies que convivien, els clàssics i els que s’havien d’adaptar a un món que estava a punt de veure com cauria el mur de Berlín i com els enemics tradicionals de les potències occidentals canviarien per altres fenòmens com el terrorisme islàmic, és ben segur que ara existeix un altre model d’espionatge molt diferent: l’expert en informàtica i noves tecnologies. L’objectiu, però, sempre és el mateix: aconseguir informació valuosa per al teu bàndol –sigui quin sigui- i contaminar amb informació falsa el bàndol contrari. I això, des de Mallorca, on cada any passen milions de passatgers per l’aeroport i centenars de milers pels seus ports, es pot fer perfectament des de l’anonimat. I si no que li ho preguntin a escriptors com Frederyck Forsyth, John Le Carré o fins i tot Agatha Christie, que varen aconseguir ser a l’illa d’incògnit i passaren informes molt pertinents a més a més d’escriure-hi ficció. Altres, com Thomas Harris, hi deixaren la pell.
