Maleïts rosegadors!

Amb Laura Borràs hi puc tenir discrepàncies de caràcter professional. Però una diferència de criteri sobre allò que justifica la Institució de les Lletres Catalanes, la literatura, no entra de cap manera en l’enrenou públic entorn de la seva gestió. No em pertoca d’opinar si l’ex-directora de la institució se serví de la comptabilitat creativa per encarregar un servei a un amic. Si això es comprova, serà lleig, àdhuc il·legal, però Borràs no s’haurà inventat res, car l’amiguisme i el nepotisme en proporcions molt superiors a la xifra cobrada per l’amic Herrero són habituals en moltes administracions. La diferència és que n’hi ha poques de tan fiscalitzades com les administracions catalanes, sobretot d’ençà del 2017, i algunes altres potser són més hàbils quan observen la lletra de la llei i en traeixen l’esperit. El fet, però, és que, retirant l’acusació de malversació i deixant-ho en falsedat documental i prevaricació, càrrecs que –diguem-ho tot– si s’apliquessin rigorosament tombarien alts comandaments de la policia i ministeris sencers, la fiscalia ha fet caure el pressupòsit de corrupció. En un sistema essencialment corrupte com l’espanyol, on els favors es paguen, és a dir es compren, és a dir són a la venda, la motivació ulterior de Borràs quedarà en els llimbs de la intenció indemostrable, però en tot cas lluny del terreny penal. No faltaria sinó que es pogués condemnar algú pels efectes aleatoris d’accions moralment discutibles o d’un mal gust evident. Per això, els partits i associacions que, havent patit persecució política i havent-se beneficiat de la solidaritat indivisa dels independentistes, s’han girat d’esquena a Borràs pretenent que en el seu cas no hi ha motivació política s’han retratat l’ànima.

I de males ànimes tracta aquest article. Hauria d’escandalitzar qualsevol persona decent que al beneficiari de la suposada martingala documental la fiscalia li ofereixi una reducció de pena a canvi d’agreujar la de Borràs. Potser és que les sèries de televisió ens hi han acostumat i ho trobem d’allò més raonable, perquè sempre és un policia virtuós que negocia amb un mafiós de segona fila per a engarjolar el capitost contra el qual li manquen proves. Però ni el judici de Borràs és cap pel·lícula sobre el crim organitzat ni els jutges espanyols són llepafils a l’hora de condemnar independentistes. Marchena i els seus samurais van mostrar el camí admetent com a prova una desfilada de perjurs uniformats mentre negaven a les defenses el dret de confrontar-los amb les imatges d’allò que veritablement s’havia esdevingut a les seus electorals.

La filtració de l’oferta del fiscal a Isaías Herrero indica o bé que la fiscalia ha pres bona nota de les resolucions dels tribunals europeus i vol curar-se en salut blindant la sentència, o bé que ja prepara les línies mestres de la propaganda. Si pot demostrar la culpabilitat de Borràs amb la confessió d’un suposat còmplice, l’ingrés a la presó de l’acusada ja no es podrà presentar com la d’un pres polític sinó la d’un polític pres, per dir-ho amb l’anàstrofe que tant agrada a la comunitat repressora; i que, de manera vergonyosa, implícita, fan seva tots els qui es declaren partidaris de la presumpció d’innocència de Borràs, però es guarden prou de denunciar la persecució ideològica, potser esperant que canti el gall. En relació amb això, val la pena de destacar per paradigmàtica aquesta frase de Carles Campuzano a l’entrevista que VilaWeb li féu dijous: “Jo parteixo de la idea que la senyora Borràs és innocent, i en tot cas no ho serà si ho decideix un tribunal.” Aplicant aquest criteri, els polítics sentenciats a més de cent anys de presó pel Tribunal Suprem, entre els quals alguns capitostos de l’actual partit de Campuzano, són culpables dels delictes per què foren condemnats i tot allò dels llaços grocs i les manifestacions contra la sentència, un fenomenal quid pro quo. Per no dir que també són taxativament culpables tots els ciutadans condemnats per haver defensat la innocència d’aquells polítics. Si de veritat algú “parteix” de la innocència d’un polític, no li retira la immunitat deixant-lo a l’encalç del repressor –i el cas Borràs no és el primer que posa en evidència la pusil·lanimitat o malvolença del parlament. Al contrari, ha de ser conseqüent amb la convicció expressada i com Zola acusar no pas la víctima sinó el persecutor.

Quina casualitat! El pacte de rebaixar o evitar la presó d’un acusat a canvi d’incriminar-ne un altre la fiscalia ja l’havia emprat per a condemnar l’advocat de Borràs. Si Herrero ha segellat o no el pacte amb el diable, no se sabrà del cert fins que el judici no hagi obligat a posar totes les cartes damunt la taula. Però de moment la filtració ja ha mogut Andreu Pujol, l’altre acusat del cas, a demanar el mateix pacte. En anglès, de denunciar un company se’n diu “to rat on somebody” (‘fer de rata contra algú’). El sinònim és ben trobat, car el delator d’un amic o d’una causa produeix el mateix fàstic que aquest rosegador de cua llarga i carnosa en la majoria de les persones. El gran periodista Eugeni Xammar, un dels catalans més fidels al país malgrat haver-ne estat apartat la major part de la vida, anomenà Carles Sentís rata de claveguera. I el distingí particularment d’aquells altres periodistes, com Josep Pla, Ignasi Agustí, Manuel Brunet, Joan Estelrich, Joan Teixidor, Santiago Nadal i Díaz-Plaja, els redactors de Destino, que considerà “els agents estipendiats de l’ocupant.”

El 17 de febrer de 1939, Sentís, que durant la guerra civil havia espiat a favor de Franco, publicà l’article “¿Finis Cataloniae? Es el ‘fin’ de una pel·lícula de ‘gangsters’, simplemente.” Sols feia tres setmanes que havia entrat a Barcelona amb l’exèrcit “nacional”, al qual s’havia integrat quan la guerra ja era decidida. En aquell article Sentís feia gala d’un antisemitisme que en el nou ordre europeu valia per una declaració de principis. La glorificació d’aquest personatge tèrbol i escorredís durant la transició, el seu encimbellament al deganat del Col·legi de Periodistes de Catalunya, els honors rebuts de l’estat “democràtic” –el 1982 fou nomenat Conseller del Regne– i els premis atorgats per diverses institucions catalanes, inclosa la Generalitat, és una guia no pas de perplexos sinó de caragirats. Les circumstàncies “complexes” que s’adduïren a dojo per a justificar la rata Sentís es renoven constantment sota tant se val quin règim polític. En aitals circumstàncies el pragmatisme català sols pot ser la història d’una infàmia. I és la complaença en la infàmia que assegura llarga vida a la subjecció.

Quan una rata que s’ha extraviat torna a la colònia al cap d’un temps és atacada ferotgement per les altres. La raó és que durant la separació ha perdut l’olor que la identificava i la comunitat ja no la reconeix. Que avui els “ratadors” –em permeto una llicència poètica amb el verb “ratar”– comptin amb la indulgència dels indiferents i els que es deleixen amb la imminent inhabilitació de Borràs diu molt poc de l’enteresa catalana. Al marge de l’evident objectiu immediat dels repressors, les ofertes per a “ratar” contra Borràs en tenen un altre d’ulterior. Consisteix a trossejar la solidaritat, en primera instància dels acusats i en darrera de l’independentisme. Perquè la solidaritat és l’única garantia de persistència en la causa del país. Si l’independentisme acaba rosegant l’aparença d’un govern de cartó o expulsat de la política mitjançant una operació judicial inacabable, serà perquè s’ha ficat tot sol a la ratera.