01.03.2023 - 21:40
A mitjan febrer, professors i sindicats van posar el crit al cel per la manca de substituts. Van advertir que era un problema que venia de lluny, però que sobretot s’havia agreujat aquest segon semestre. Es queixaven que la borsa del personal docent no era blindada, i que amb la incorporació dels 2.135 professors nous s’havia buidat. També van assenyalar que el màster de formació de professorat era un dels maldecaps principals. Malgrat que aquests darrers cursos hagin augmentat les places, l’oferta encara és escassa, sobretot en les universitats públiques, on els estudis costen entre mil euros i dos mil. En la privada, en canvi, costen entre vuit mil euros i deu mil. “El preu és desorbitat i no es correspon amb els continguts”, explica Eva Pascual, del País Valencià, graduada en fisioteràpia i estudiant del màster.
El màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes és un títol essencial per a exercir la docència al país. En la majoria de casos dura un any i té l’objectiu de dotar els estudiants dels coneixements, habilitats i aptituds necessaris per a ser professors. “Hi ha molta teoria, i l’assignatura de multilingüisme és mal enfocada. No ens donen eines per a quan hi hagi alumnes que no parlin català. És una qüestió que em preocupa. M’hi vaig apuntar per tenir eines i recursos, i no n’he après”, comenta Helena Ordeig, filòloga catalana i estudiant del màster.
Al Principat, el curs passat tan sols es va poder cobrir el 41% de les places sol·licitades. Aquest curs, segons el Departament d’Universitats, se n’ha cobert el 60%. La tendència és a l’alça, però a efectes pràctics això té dues conseqüències clares. La primera és que la manca d’oferta en la universitat pública aboca molts estudiants als centres privats, en què es veuen obligats a pagar matrícules molt elevades. I la segona, que el sistema no té prou capacitat per a formar tots els sol·licitants que hi ha. Arran de la manca de docents, el Departament d’Educació va considerar de flexibilitzar els requisits per a fer de substitut, entre els quals obrir l’accés a la borsa a titulars que encara no hagin acabat el màster.
Els professors, sindicats i estudiants apunten que el màster és una formació desvinculada de la realitat, que no proporciona la formació necessària per a exercir la professió eficaçment. També denuncien que qui el vol arribar a fer ha de pagar molts diners. En definitiva, consideren que és la primera barrera d’entrada amb la qual es troben els aspirants a docents. VilaWeb ha parlat amb cinc alumnes i tots conceben el màster com un tràmit burocràtic. Es queixen que les classes són massa teòriques i que els estudis no tenen recursos i eines concretes que els permetin de fer front a situacions complicades, com ara el tracte que han de rebre els alumnes que tenen alteracions de conducta.
Queixes pel contingut i les poques pràctiques
Eva Pascual fa tres anys que provava de fer el màster, però no hi va poder accedir fins aquest curs perquè li demanaven un títol B1 d’una llengua estrangera. Ha estat en llista d’espera durant un any: “El màster de professor per a sanitaris era col·lapsat. Vaig començar a fer-lo el setembre, i és molt car.” Tenia l’opció de fer-lo presencialment, però va optar per fer-lo a distància per motius personals i laborals. El fa a la Universitat Internacional de La Rioja (UNIR), un dels centres privats que ofereix més places, i li servirà per a fer classes de formació professional. Li ha costat vora vuit mil euros –set més que no pas en la pública– i la docència és en castellà. A parer seu, els estudis s farcits de classes magistrals massa teòriques i hi ha una mancança clara de pràctiques: “Ens expliquen coses que haurem d’aplicar, però ho fan amb classes magistrals. Com més aprenem és amb les pràctiques. Veig que ho aprendré tot quan comenci a treballar.”
La Neus Espinosa, del Principat, també estudia a la UNIR. És infermera i també fa el màster de l’àmbit sanitari. A Catalunya, hi ha poca oferta i les convocatòries són cada dos anys: “Per a entrar a la pública, la UB només ofereix vint places i has de tenir el nivell B1 d’anglès. És molt difícil.” No ha tingut més remei que fer-lo en línia. Es queixa sobretot de l’exigència i de la quantitat de feina que implica. “Et donen tanta informació i et fan fer tantes entregues que no li pots treure suc.”
A les Illes, hi ha la mateixa percepció. La mallorquina Francisca Aina és llicenciada en llengua i literatura catalana. Només acabar el grau, tenia clar que volia apuntar-se al màster que ofereix la Universitat de les Illes Balears (UIB). Explica que ha topat amb situacions diferents, però hi torna a haver malestar pels continguts. “Ens hem trobat amb molts teòrics que fa anys que no trepitgen una aula. També n’hi ha uns altres que fan les classes a partir de l’experiència. Hi ha un poc de tot”, comenta. Si al Principat i al País Valencià l’oferta pública és escassa, a les Illes la situació és molt pitjor: “Hi ha moltes mallorquines que han hagut d’anar a fer el màster a Menorca.”
Segons que explica Aina, no se sap mai amb què es poden trobar els docents a les aules, i afegeix: “No ens ensenyen com hem d’afrontar segons quines dificultats, una cosa tan bàsica com establir un protocol de suïcidi. Hi ha coses que no tenen sentit. La millor manera d’aprendre com fer classes és fer-ne. No és un aprenentatge d’un dia o d’un any, sinó progressiu.”
Ordeig estudia el màster a la Universitat de Vic (UVic) i té la mateixa impressió que Aina. Considera que hi ha algunes mancances en els recursos: “L’assignatura de psicologia al desenvolupament de l’adolescència ensenya com tractar els joves en una edat que és difícil, amb diferents trastorns de l’aprenentatge i problemes emocionals. D’aquesta assignatura esperava que em donessin eines reals per a fer-hi front, i no ho he trobat. La teoria és una cosa, però quan entres a la pràctica et trobes en un món totalment diferent i t’has de buscar les eines. Cada professor troba el seu estil, però quan ets jove i sense experiència, t’hauries de poder basar en el màster.”
Segons Ordeig, la part més destacable del màster són les pràctiques curriculars: “És de les poques coses que se salven i la més important. És l’aspecte que més em consola, i és d’on en trec l’experiència.” No tot té un vessant negatiu. Considera que hi ha algunes assignatures que li han anat bé, com la que fa referència a la programació amb el nou currículum: “Ens han donat idees per a fer una bona temporització a l’aula.” També valora que a la UVic els grups són petits, de vora trenta alumnes, i diu que hi ha una relació més pròxima. No obstant això: “Hi ha dies que he arribat a casa i he pensat: ‘No sé què hi he anat a fer, avui.’”
Tot esperant l’homologació dels estudis
Jordi Coromina va fer filologia francesa a Montpeller. El màster el va acabar el juny passat a la Universitat de Barcelona (UB). Vist amb perspectiva, creu que la formació li ha servit per a fer les primeres passes en el món laboral amb les pràctiques. Però ho matisa: “Comentant-ho amb uns altres companys, hi ha molta teoria i encara que hi hagi pràctiques, les assignatures es repeteixen molt. La gent que exerceix em diu que s’adequa poc a la realitat, que el dia a dia va molt més de pressa que no plantegen al màster. No cal que hi hagi classes tan magistrals.”
El títol de filologia francesa de Coromina és estranger i Educació li demana l’homologació a l’estat espanyol. Sense aquest tràmit, que depèn del Ministeri d’Universitats espanyol, no pot entrar a la borsa de personal docent. “Em demanen obligatòriament l’homologació del títol tot i ser una universitat pública. Ho he intentat amb la traducció jurada i el certificat de notes, però em diuen que cal l’homologació”, explica. El termini que li van donar era entre tres mesos i sis, però en fa vuit que s’espera.
El maldecap de compaginar el màster amb la vida laboral
Els alumnes diuen que les universitats els venen que els estudis són fàcils de compaginar amb la vida laboral, que és qüestió de saber-se distribuir el temps. Però a la pràctica no és pas tan fàcil. “Tens classes en línia, tres treballs per assignatura, exàmens, pràctiques, treballs de les pràctiques, el treball de final de màster. Tots ens queixem que no ho podem fer tot. Amb el màster no es té vida durant un any”, explica Pascual.
Arnau Mundet és enginyer agrícola i ara fa les pràctiques del màster de professor a l’institut de Vallbona d’Anoia. Fa temps que està vinculat al món educatiu. És el propietari d’una empresa que fa activitats d’educació ambiental, i sempre li havia fet gràcia de tenir el màster. “No trobava mai el moment, però m’ho anava mirant”, explica. Quan va veure que cada vegada era més car a les universitats en línia, va decidir de fer el pas. La intenció era fer-lo a la UNIR, com Eva Pascual i Neus Espinosa, però no hi havia places i va optar per la Universitat Internacional de València (VIU), que també és privada. En el seu cas, ha de combinar la feina, les pràctiques i els treballs en grup d’un parell d’assignatures que té pendents. Això l’obliga refer horaris i a treure temps del lleure, la família i els amics. “A vegades em pregunto: realment, tot això que faig em servirà?”, comenta.
Segons Aina, el màster t’obliga a tenir una feina flexible. En el seu cas, té algunes feines esporàdiques. Quan Pascual va començar el màster, va sospesar de no treballar: “Pensava que el primer quadrimestre hi hauria més feina. I no, al segon n’hi ha molta més. He hagut de reduir la jornada laboral. Si no, ho veig complicat.” S’han queixat al professorat: “Diuen que ens hem de saber organitzar.” Ordeig durant el grau va treballar els caps de setmana, i ho ha continuat fent durant el màster. Com que és semipresencial, no ha tingut tanta pressió laboral, però creu que la universitat no ofereix gaires solucions en aquest aspecte: “Amb la meva feina m’ho he pogut compaginar, però hi ha molta gent que ha hagut de fer el màster durant dos anys o demanar-se vacances a la feina. És un tema feixuc.”
