‘Bullies’ d’un pati d’escola global

A tot ens acostumem, la gent. Fa no gaire, Trump va republicar un vídeo fet amb IA que satiritzava el seu deliri de convertir la franja de Gaza en un ressort turístic –però què estic escrivint, mare meua–; si no fos perquè el mateix president nord-americà el va fer viral –em frego les temples–, la resta del món ja teníem més que oblidada aquella indignitat inenarrable i l’impacte que ens va causar en el seu moment. Un cop posat el llistó a l’estratosfera, i això que veníem de lluny, amb què ens hauria de sorprendre, a partir d’ara? Difonent com ha difós un fotomuntatge que el fusiona amb Elvis i s’autoqualifiqui de “el Rei”? Que tingui penjada al Despatx Oval una foto de la seua fitxa policial? En quina posició deixa, per exemple, aquell altre president escabellat que brandava una motoserra?

En aquest pati d’escola global, la propaganda d’un Putin descamisat i a cavall ha envellit fatal, un precursor insuls i pueril del xou que ens havia de vindre. En la mica de democràcia que vós i jo hem conegut, allò que se’n deia “la imatge pública” era una variable decisiva per a l’impuls d’una carrera política. Ara, la tiktokització de l’actualitat ha canviat la noció d’imatge que teníem, però fins fa no res tothom entenia que qualsevol pallassada d’un dirigent podia causar-li una crisi de reputació, fer córrer caps de premsa i assessors, tirar enrere votants i suports, comprometre partits i inversions. Hi havia certs codis de comportament públic compartits, equivalents a les normes domèstiques de no parlar amb la boca plena, no cantar a taula ni xiular al llit.

Amb la història a la mà, els megalòmans histriònics no són cap raresa, però amb aquests ulls que els contemplen, no n’havíem vist mai tants simultàniament. Tampoc no havíem vist mai tants psiquiatres, psicòlegs, psicopatòlegs, criminòlegs desfilant en programes de política, experts del ram del cap cridats a interpretar-nos els excessos d’aquests nous amos del món ascendits de manera fulgurant. Els experts ens parlen de les seues personalitats psicopàtiques, de patrons egocèntrics i narcisistes, de quadres clínics comuns a tants homenets de poder, des de l’empresa a la guerra. Ens parlen de traumes del passat que afloren venjativament en els protagonistes, amb violència, amb despotisme, amb deliris de grandesa. De nens ferits i malcriats que, quan s’hi han pogut tornar, han convertit el planeta en el seu camp de joc, el seu Call of Duty, el seu Monopoly, incapaços patològics per a l’empatia, desentesos absoluts del bé comú.

Vist així tot encaixa i tot s’entén; potser fins i tot no és res tan greu que no ho pugui remeiar un bon terapeuta, però n’hi ha per a demanar-nos com ha arribat a ser que el món no els hagi pogut previndre, ans al contrari, que es trobi ballant la música que els agafa per tocar a cada moment, esporuguit, apocat, davant la nostra mirada estupefacta. Molts professionals han equiparat aquestes figures amb els bullies de pati d’escola, assetjadors envoltats d’aduladors i als quals ningú no gosa aixecar un dit per la por de ser-ne la pròxima víctima. Llavors t’agafa la dèria d’imaginar-te una bogeria extremadament naïf, si tu vols capacitista: que els candidats a governar, especialment potències mundials, haguessin de passar exàmens psicotècnics expressos, no només pel fet d’aspirar a una ocupació de la qual depenen vides, sinó com a candidats a càrrecs de màxima responsabilitat que ens tenen a naltros, la població contribuent, com a primers contractadors.

Aterro del meu somieig amb una mica de mal de cap. Aquests dies que commemorem l’aniversari del confinament, és inevitable recordar l’acudit que n’havíem de sortir millors. No sé si cap psicotècnic hauria pogut evitar la mortaldat per la “libertaz” d’Ayuso, o el rebrot de xarampió als Estats Units coincidint amb un secretari de Sanitat antivacunes. No sé si cap test hauria pogut evitar els genocidis i les matances d’innocents sota les ordres supremes d’homenets acomplexats. Però sí que sé que, fa cinc anys, els millors caps pensants del món es van conjurar per assolir una fita sanitària ingent, que havia de salvar en un temps rècord milions de vides, i que els seus governs no hi van escatimar recursos. En tot cas, s’ha demostrat que en situacions límit és possible sumar les millors intel·ligències contra una amenaça global, i encara que en aquest pati de xiquets malcriats no sembla que ho hàgim de veure, com a mínim queda l’esperança que si realment convingués ho sabríem fer.