23.08.2021 - 21:50
L’alimentació és una de les necessitats bàsiques de l’ésser humà, atesa la famosa jerarquia de Maslow. Tanmateix, segons el treball que va publicar la FAO el 2011, una tercera part dels productes agrícoles i ramaders que es produeixen al món no acaben essent consumits com a aliments. Aquesta xifra ha despertat consciències i ha convertit el malbaratament en un dels eixos de la política alimentària a escala mundial aquesta darrera dècada.
Per a posar un exemple recent: l’estratègia “De la granja a la taula” (Farm to Fork) de la Unió Europea, aprovada el maig del 2020, inclou dues actuacions de vint-i-set específiques sobre el desaprofitament alimentari. És justificat l’interès dels responsables polítics? És realment un problema que ha de preocupar tota la societat?
Què és el malbaratament alimentari?
Per mirar de respondre-ho, en primer lloc procurarem de definir què s’entén per desaprofitament alimentari i per què n’hi ha. No és fàcil arribar a una definició de consens perquè les perspectives amb què s’aborda el problema són diferents.
La FAO ho col·loca dins la seguretat alimentària. Dit en unes altres paraules, i simplificant bastant, contraposa desaprofitament a malnutrició i a la dificultat d’accés als aliments de sectors importants de la població.
Des d’una perspectiva de països desenvolupats, s’associa el desaprofitament d’aliments a un malbaratament dels recursos per a produir-los.
Aquestes dues visions són complementàries. Les estratègies que es dissenyin per a disminuir el desaprofitament haurien de contemplar tant el malbaratament de recursos escassos com la seguretat alimentària de la població més vulnerable.
Per què hi ha desaprofitament d’aliments?
El malbaratament no és més que una conseqüència de la configuració dels sistemes alimentaris. És a dir: forma part dels anomenats efectes col·laterals dels sistemes alimentaris actuals.
La competitivitat en el sector ha originat una gran varietat d’aliments a les economies desenvolupades, a uns preus que s’han mantingut força estables aquests darrers anys. Però quin és el cost, que sol passar desapercebut, d’aquest èxit relatiu per a la societat?
És complicat de ser precís, atès que hi ha molts estudis dedicats a quantificar el desaprofitament amb resultats molt heterogenis. El rang abasta dels 43 quilos per càpita del Japó als 415 quilos per càpita dels Estats Units. A l’estat espanyol, es dóna una xifra de 176 quilos per càpita el 2019.
Però no farem gaire cas del valor absolut, de la mateixa manera que amb la xifra de la FAO, perquè tant els mètodes com allò que es considera desaprofitament varien d’un estudi a un altre. Una de les dues actuacions de l’estratègia “De la granja a la taula” consisteix a quantificar el desaprofitament, tot i que dóna llibertat als països per a triar la metodologia.
Hauria de prevaler la simplicitat en contraposició amb el rigor. No és qüestió de quantificar amb exactitud, sinó que sigui fàcil –sobre la base d’estatístiques existents o que necessitin poques modificacions. Allò que interessa és l’evolució. Els objectius de desaprofitament sempre es refereixen a percentatge de reducció.
Quant costa a la societat?
Segons diverses fonts, la producció de productes agrícoles i ramaders ocupa un 37% de la superfície terrestre, consumeix el 70% de l’aigua disponible i origina al voltant del 25% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Si una tercera part d’aquests productes no acaben essent ingerits per la població, vol dir que ocupem un 12% de la superfície terrestre –equivalent a l’extensió del Canadà i l’Índia conjuntament– per a no produir res. Llencem un 23% de l’aigua disponible –3,6 vegades el consum als Estats Units en un any– i originem un 8% dels gasos d’efecte hivernacle –seria el tercer emissor després dels Estats Units i la Xina–, amb les seves conseqüències climàtiques, també per a res.
Si afegim el component de seguretat alimentària, reduir el desaprofitament alimentari d’un 25% permetria d’erradicar la malnutrició al món, que afecta 900 milions de persones.
En veient la magnitud del problema, les dues darreres preguntes que ens fem són: qui n’és responsable? Què podem fer per a prevenir i reduir el desaprofitament alimentari?
Qui n’és responsable?
Cada baula de la cadena minimitza la seva responsabilitat i mira la baula que té per damunt o per sota. Però, en realitat, tots en som responsables solidàriament.
Tots els estudis es refereixen al consumidor final com a responsable principal –entre el 40% i el 50% del desaprofitament–, però tots tenim part de culpa. Que no originem gaire desaprofitament no implica que les nostres estratègies empresarials no en causin als proveïdors o clients.
Per tant, qualsevol solució necessita estratègies conjuntes, que han de ser consensuades i adoptades per tota la cadena. Aquesta potser és una de les limitacions principals de les actuacions que s’han fet fins ara, molt lligades a les estratègies de responsabilitat social corporativa d’una empresa específica –sigui de producció, comercialització o transformació.
Que els consumidors siguin els responsables del desaprofitament, segons el meu punt de vista, té a veure amb el valor escàs que la societat dóna a l’alimentació. No es valora prou l’esforç de molta gent perquè un producte sigui a taula.
Què podem fer-hi?
Els preus relatius dels aliments són molt baixos i llençar-los implica un percentatge molt petit de la despesa familiar. En aquest sentit, el disseny de polítiques d’educació encaminades a fer créixer el valor dels aliments podria contribuir significativament a prevenir el desaprofitament.
En tot cas, les mesures per a reduir i prevenir el desaprofitament alimentari haurien de respectar l’escala de prioritats següent:
- En primer lloc, els sistemes haurien d’autoregular-se millor amb la finalitat d’ajustar l’oferta i la demanda.
- Si això no és possible, entren en joc les polítiques de redistribució, que han de mirar de repartir els excedents a la població més vulnerable –paper que de manera exemplar fan els bancs d’aliments.
- Si així i tot hi ha un excés d’oferta, s’hauria d’optar per promoure solucions tecnològiques dirigides a la revaloració dels residus –per exemple, extracció de nutrients per a enriquir de manera natural uns altres aliments.
- Finalment, si això no és possible, podrien introduir-se els aliments malbaratats en un cicle més llarg tot fent-los servir en els pinsos dels animals per a acabar-los convertint en llet, carn i ous.
Diem ‘finalment’ perquè fer servir aliments no consumits per a crear compost o bioenergia es continua considerant desaprofitament. L’aliment no s’empra per al fi per al qual s’ha produït, que és satisfer les necessitats de la població, la idea amb la qual començava aquest article.
José María Gil Roig és director del CREDA-UPC-IRTA, de la Universitat Politècnica de Catalunya. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
