Malament amb espardenyes

—Com et guanyes la vida?
—Malament, perquè visc de la literatura.
[…]
—Quina mena de vida portes?
—La senzillesa amb espardenyes.

És Joan Brossa entrevistat per Montserrat Roig, el juny de 1975, al seu estudi, “un estudi petit i rònec, diria la meva àvia, a qui van educar per a ésser ben neta i per a no entendre l’univers d’en Joan Brossa”, escriu Roig. “Em pregunto mentalment on seure i m’agafa una mena d’angoixa, però en Brossa em fa seure a la cadira de la pila més ordenada, i ell seu al damunt del balancí sense cul, “dec semblar una gallina ponedora”, em diu.”

He rellegit aquesta entrevista quaranta-set anys després al recull Retrats paral·lels de Montserrat Roig, editat per Gemma Ruiz i Albert Forns i amb fotografies de Pilar Aymerich. Hi he tornat buscant això de les espardenyes, que lliga amb aquell seu títol tan conegut: “El pedestal són les sabates”. Brossa de peus a terra, el qui va dir que era poeta quan se’n va anar a fer-se el DNI i no el van entendre (“¿Paleta?”) i hi van posar “jornaler”. Quan Roig li demana d’on li ve la seva catalanitat –pregunta que, per cert, des del 2022 no s’acaba d’entendre; no sé pas què respondria si m’ho demanessin, potser primer hauria d’aclarir què vol dir catalanitat i aquí ja ens ficaríem en un bon embolic–, Brossa respon: “De les plantes dels peus. D’on vols que vingui?” Els peus de Brossa.

Recullo algunes de les seves respostes, fragmentades, tretes del context del cos de l’entrevista, perquè facin l’impacte que fan quan les veig subratllades al meu volum. Les vaig pintar de verd, verd clar. Brossa sempre l’he vist de color marró pantaló de pana, com a molt amb un estampat de quadres de tons blaus, com de sabatilles de pelfa. Però Roig és verda, i el llibre és d’ella. I aquí m’aturo.

De qui és una entrevista? N’és l’autor qui pregunta? Aquesta “senzillesa amb espardenyes” hauria sortit sense la pregunta de Roig? Quin “mèrit” té Brossa sobre les preguntes de Roig? És fàcil decidir que meitat i meitat i en paus, si ens centrem en aquest cas. Roig ha fet la feina abans de picar a la porta de l’estudi de Brossa, i Brossa sap què vol dir i quins efectes vol causar amb les seves respostes. Se saben les regles del joc i hi juguen.

Recordo quan em feien les primeres entrevistes com a autora, que hi anava com qui va a examen: escoltava molt bé la pregunta i mirava de respondre el que em demanaven amb tota la precisió i tot el detall que podia. De vegades això m’obligava a fer llargs silencis que exasperaven l’entrevistador, i fins i tot algun cop recordo haver tirat la tovallola amb un “no ho sé” o haver demanat si aquella pregunta ens la podíem saltar. Fins que un dia un col·lega em va dir que a les entrevistes s’hi anava sabent què dir, i que les preguntes eren només la safata que recollia el pastís, la teva resposta. Em va semblar una posició molt arrogant i molt poc respectuosa amb qui t’entrevista, però amb el temps vaig veure que entre anar a passar un examen i venir contestat de casa, just al mig, hi havia l’actitud adient per anar a ser entrevistat. Saber què vols dir i escoltar què et pregunten, i en acabat mirar de donar respostes que no traeixin ni l’una cosa ni l’altra.

Però la senzillesa amb espardenyes de Brossa, ¿se li va acudir aquell dia, davant de la Roig? O ja feia temps que ho anava dient, com un mantra? Perquè de vegades passa que et sorprens a tu mateixa amb una resposta, que de cop i volta la veus, te la mires, la repasses i dius, coi, que bé que m’ha quedat, quin goig que fa, la repetiré d’ara endavant, i se’t fossilitza i et surt sola i la dius ja amb el pilot automàtic, sents l’inici de la pregunta i ja veus que allà hi cabrà aquella frase i et relaxes i la deixes anar i veus que fa el mateix efecte que el primer dia, que no s’ha marcit gens, i quina satisfacció.

Hi ha un moment de l’entrevista en què Brossa sembla que digui a Roig que no ha tingut família perquè es volia dedicar a l’art, a la literatura, i havia de decidir si l’una cosa o l’altra, perquè no vol ser un “escriptor de diumenge”. Això quan ho llegeixes per primer cop pot ser que quedis ben impactat per aquesta decisió brossiana, per aquest “sacrifici”. Però si hi tornes, si hi dónes un parell de voltes, i si recordes totes les trampes que has fet tu en les teves entrevistes, t’adones que pot ben bé ser allò que fem els escriptors, que se’ns desperta el petit jo èpic que tots tenim a dins i d’un tret de la nostra vida en fem una decisió d’artista reconcentrat i embolica que fa fort.

Llegida ara, aquesta resposta de Brossa a Roig, a mi em sona així, a estirabot de senyor gran que vol fer veure a la jove periodista que ell l’art se’l pren seriosament, cosa que la periodista ja sap, perquè té ulls i sap mirar i perquè aquell estudi, petit i rònec, parla per si sol i Brossa, fins i tot quan calla, també. De qui és l’entrevista? Del Brossa que vol impressionar la Roig, o de la Roig que es deixa impressionar pel Brossa? L’entrevista és una funció de teatre. I llegida 47 anys després, tenint cadascú la seva concepció, imatge i mite dels dos artistes, Brossa i Roig, és ben bé que, com diu el llibre –recordem que es titula Retrats paral·lels–, entrevistar és fer-se un retrat tant com ho és ser entrevistat. Perquè fins i tot amb entrevistadors mediocres o entrevistats de poca volada, l’entrevista és un gènere que no falla: tothom hi queda retratat, el lector només ha de saber llegir les preguntes-safata i les respostes-pastís, i interpretar els silencis que hi ha entremig.

Quan Brossa diu que no es guanya bé la vida però afirma que viu de la literatura, quan la senzillesa amb espardenyes sembla ser el seu lema vital, ja ha tret el pinzell per dibuixar-se un autoretrat a mida en el llenç de Roig, que subjecta bé la tela amb un somriure de caçadora triomfant rere les dents. Perquè des que trepitja el primer centímetre de terra de l’estudi brossià, Roig sap que entre aquella pila de papers que ho cobreixen tot hi ha valuoses obres d’art –“les litografies d’en Miró, els dibuixos d’en Tàpies i d’en Ponç…”–, i que la catalanitat et pot venir de les plantes dels peus i el pedestal poden ser les teves sabates, però ser artista no vol dir deixar de tocar de peus a terra, només semblar-ho… quan t’entrevisten. Tot sigui per la A d’art.