Malalts d’escriure malalts

En una entrevista de més de tres-centes pàgines que li van fer a l’escriptor italià Alberto Moravia explica que va estar malalt dels vuit als disset anys i que el que el va salvar va ser la literatura. Va passar aquells nou anys llegint, sobretot Dostoievski i Rimbaud, diu, i això el va fer decidir-se a escriure, just als disset anys, la que seria la seva primera novel·la i el seu primer èxit, Els indiferents, una crítica de la burgesia italiana feta des de dins, per un dels “seus”.

Arran de llegir-li dir això, vaig pensar: mira, un altre escriptor que va emmalaltir de petit, perquè la història em sonava a repetida, com si molts dels escriptors “d’abans” haguessin anat a parar a les lletres perquè una malaltia greu els va aturar de viure i només els quedava llegir. I em ve al cap La plaga blanca, d’Ada Klein Fortuny, un llibre dedicat a la “tuberculosi literària” (m’acabo de treure aquest concepte de la màniga), que investiga en la malaltia i en la vida d’una sèrie d’escriptors que la van patir (Txékhov, Mansfield, Orwell, Kafka, Salvat-Papasseit…). Em direu que és que abans en general tothom emmalaltia més i que caldria veure quants d’aquests malalts, quin percentatge, diguem-ho així, llegien. Devien ser minoria, oi? I de tots els que llegien durant la seva llarga convalescència, quants acabaven escrivint? I quants acabaven publicant?, pregunta una veueta que no sé d’on ve. I acabaven escrivint perquè havien llegit molt o perquè havien emmalaltit?, pregunto jo sorneguerament.

Ara si emmalaltim, tenim tantes distraccions a l’abast que dubto que fer llit durant un temps llarg converteixi ningú en escriptor. A més, ens curem abans i així no hi ha qui decideixi dedicar la vida a escriure. Els nou anys de Moravia ja no s’estilen. Ara més aviat passa que qui ha patit una malaltia peculiar o que demanava molt d’esforç, molt de temps, molta ciència i fins i tot molta fe per guarir-se, després n’escriu un llibre testimonial per explicar-ho, i aquest llibre en el 99,99% dels casos no és literari.

És com si li haguéssim donat la volta al mitjó. Mentre escric això em vénen al cap tots els llibres de gent guarida-però-no-lletraferida que he arribat a corregir (i qui diu corregir diu reescriure, ehem) durant els més de vint anys que fa que treballo de correctora en el sector editorial. Històries de superació amb tota la bona intenció del món però il·legibles; si el malalt és famós se’n venen força exemplars i els diners es destinen a una bona causa, com ara a investigar sobre aquella malaltia. És com una marató literària, en lloc d’empassar-te un xou televisiu etern i trucar a un telèfon per recitar-los el teu compte bancari, compres un llibre i si molt m’apures no cal ni que el llegeixis.

Confesso que aquest article no havia d’haver pres aquesta deriva tan… realista o aixafaguitarres, que jo m’he assegut a escriure amb la imatge malaltissa i idíl·lica de l’escriptor postrat al llit, un llit alt, de llençols blancs de cotó, amb un munt de mantes de les que pesen i un escalfallits a la vora, la gibrelleta sota el llit, una tauleta de nit amb una espelma i una pila de llibres clàssics, i una tos que dura mesos i pareix novel·listes. Venia de llegir Moravia mig mitificant la seva malaltia, com si la seva vida hagués pogut ser tota una altra, lluny de les lletres, si hagués sigut un nen sa. De cop i volta he imaginat tot el que ens hauríem perdut en el seu cas i m’ha posseït un esperit mig romàntic mig decadentista. Estava a punt de fer un elogi de la malaltia i tot (de la malaltia que es cura, sisplau, que no se m’esveri ningú).

Però la memòria de vegades em juga males passades, i quan m’ha vist amb la guàrdia baixa, s’ha fregat les mans i m’ha servit en safata una venjança freda: el record dels llibres testimonials, i tot i que al principi he fet veure que sentia ploure, quan me n’he anat al cercador i buscant escriptors malalts tot el que em sortia era sobre salut mental, he fet marrada i ja veieu com m’he desviat del tema. Jo imaginava nens tossint i llegint que en acabat agafaven la ploma i omplien pàgines i pàgines de la història de la literatura universal, no adults malalts del cap que escriuen per no embogir o que escriuen perquè han embogit. La realitat ha sigut com un calbot i he tancat la finestreta del cercador desenganyada.

Llavors m’ha vingut a la memòria en Calders demanant perdó perquè ell no patia quan escrivia i he pensat que ben mirat potser el que tindria gràcia seria dedicar un article als escriptors sans, però de l’absència de malaltia no en parla ningú, perquè quan no et fa mal res no t’adones que no estàs malalt. I amb l’obra de Moravia en una mà i els llibres testimonials que he corregit a l’altra, acabo concloent que l’important no és què t’empeny a escriure, si la malaltia o la salut, si el gaudi o el patiment, sinó què, quant i com has llegit per fer-ho. Moravia sense emmalaltir estic convençuda que també hauria llegit i hauria acabat sent escriptor, n’estic convençuda, me’n convenço, perquè tot i que el pes físic dels llibres testimonials és superior, el pes qualitatiu de l’obra de l’autor romà tot m’ho cura.