21.02.2025 - 21:40
El 23 d’octubre de 1940 Franco i Hitler es varen reunir a l’estació d’Hendaia. Tres mesos abans a França s’havia establert el règim col·laboracionista de Vichy –eren, per situar-nos, els moments més dramàtics de la fugida de Mercè Rodoreda i Joan Prat– i la inquietant taca del Tercer Reich s’escampava sense aturador pel mapa d’Europa.
El capitost nazi pretenia que Franco abandonés la neutralitat i entrés a la guerra al seu costat, cosa que li hauria permès d’arribar fins a la costa atlàntica de Portugal. Per a Espanya, que sortia d’una devastadora guerra civil, incorporar-se a un altre conflicte, en aquest cas de dimensions territorials molt més grans, no era una idea gens aconsellable. En conseqüència, apel·lant a la crítica situació del país, immergit en els moments més crus de la postguerra, Franco va dir que no. En canvi, va consentir de modificar la condició de país neutral a no bel·ligerant, cosa que barrava el pas a les tropes alemanyes però que permetia que el territori espanyol es convertís primerament en un espai on els serveis secrets del Tercer Reich actuaven sense restriccions i, després, en refugi per a dirigents nazis perseguits.
La diplomàcia britànica va treballar intensament per convèncer un petit grup de generals perquè influïssin en la decisió de Franco d’oposar-se als projectes de Hitler. Els serveis d’aquests generals van ser generosament remunerats. Cinc anys després, en acabar la guerra, la gran esperança dels exiliats era que els vencedors precipitarien la caiguda del règim franquista. Però la cruel realitat va ser que, tot i que en aparença les potències democràtiques s’hi van girar d’esquena, als que controlaven els fils de la política ja els anava bé que en aquesta punta d’Europa hi hagués un “sentinella d’Occident” amb poques manies a l’hora de barrar el pas al comunisme. Va ser d’aquesta manera com Franco va aconseguir de perpetuar-se en el poder.
Enganyar, simular, sobreviure
Pot semblar estrany que per parlar d’El jo que no mor (Columna), el nou llibre de Ferran Torrent ambientat a València l’any 1966, m’embranqui en una excursió tan cap enrere com la que acabo de fer. Però hi ha raons que ho justifiquen perquè un dels personatges importants de la novel·la és el general Francisco Moreno, un dels que varen influir en la decisió de Franco. Ell, en una banda de l’espectre, i el Regino, veritable pal de paller de la novel·la, en l’altra, són els protagonistes d’una transcendental conversa que travessa el llibre de punta a punta. Una conversa fragmentada en sis apartats que, a diferència de la resta de capítols, el lector identifica de seguida perquè van sense numerar.
L’esmentada reunió entre Regino i el general és l’eix entorn del qual s’estructura tota la novel·la i que emmarca, dóna sentit i clou l’ampli mosaic de fets que es despleguen en quasi tres-centes pàgines. Els fets es concentren en els dies immediatament anteriors a la reunió amb el general i que fan d’El jo que no mor una nova i enlluernadora demostració del talent narratiu de l’autor de Sedaví.
El joc de falses aparences en què es basava la geopolítica d’aquells anys en relació amb el franquisme és el mateix joc que, a escala més petita, trobem a la novel·la. Vull dir que Ferran Torrent ha escrit una història en què gairebé ningú no és com aparenta, ni fa allò que li pertocaria de fer, ni exposa allò que realment pensa. D’una altra banda, El jo que no mor no és un bolet aïllat: ara com ara és el sisè títol d’un cicle narratiu que va començar fa quinze anys amb Bulevard dels Francesos i que dóna joc a un ampli retaule de personatges que van saltant de novel·la en novel·la i que veiem evolucionar en el curs del temps en un ordre de publicació que no és exactament el que li correspondria si ens atenim a les servituds de la cronologia.
És gent molt especial, la que crea la imaginació de Ferran Torrent. Penso, per exemple, en el pare Rafel, l’advocat Bohórquez, el comissari Piñol o el Messié. Alguns ja apareixien a Memòries de mi mateix, publicada fa dos anys (i que en la cronologia de tot el cicle se situaria immediatament després de l’inicial Bulevard dels Francesos). I és, sobretot, gent com Regino i Español Martínez, falsificadors tots dos i grans protagonistes del llibre anterior.
Una perruca de color ros platí
Com és habitual en la factoria Torrent, la trama es va ramificant en diverses subtrames que donen entrada a nous personatges i situacions aparentment desconnectades entre elles, però que a poc a poc van trobant un lloc en el conjunt. L’autor no s’està de res i posa en acció una Ava Gardner d’incògnit camuflada sota una perruca de color ros platí i instal·lada en una suite de l’hotel Metropol, un general del Tercer Reich refugiat a Espanya, un agent del KGB que torna del fred, dos agents més, en aquest cas del Mossad, l’un dedicat a recuperar obres d’art espoliades als jueus i un altre, especialitzat en la caça, captura i execució de fugitius nazis. I, evidentment, en el paper central i controlant tots els fils de la trama Regino. El gran Regino que en aquesta novel·la sabrem com adquireix el rang de “mític” amb què després anirà pel món.
Regino, un home que té tants secrets “que potser ni se’n recorda de contar-los tots”, és tot ell una ètica, un sistema de conducta amb unes regles molt particulars, tant que és només ell qui les posa en pràctica. Tot i que ja apareixia en novel·les anteriors fent papers secundaris, el seu paper de protagonista principal va començar a Memòries de mi mateix, continua en el llibre d’ara i, pel que ha avançat Torrent, acabarà essent una trilogia que culminarà d’aquí a dos anys amb El paradís dels cínics, una novel·la ambientada el 1973, l’any que l’almirall Carrero Blanco se’n va anar cap al cel.
Mitja dotzena de plats al capdamunt d’una canya
Una vegada més, Ferran Torrent demostra que és un escriptor dotat amb un instint narratiu summament esmolat. Un instint que en cada nou llibre fa un pas endavant. No sabria dir-ho d’una manera més gràfica: mentre llegia El jo que no mor he tingut en molts moments la impressió d’assistir a un espectacle com el d’aquells prodigiosos malabaristes xinesos que són capaços de mantenir en equilibri i girant contínuament al capdamunt d’una canya mitja dotzena de plats sense que en caigui ni un.
Un símptoma que Ferran Torrent està en plena forma el tenim no sols en el fet que ja ha anunciat el tema i la data de la peça següent d’aquest cicle novel·lístic, sinó en algunes novetats de caràcter tècnic. A El jo que no mor, hi veiem com introdueix una nova manera de tractar els diàlegs –un dels punts forts de la seva obra– encaixant-los en el flux del relat sense cap guionet que els distingeixi a cop d’ull. No és un invent seu, certament, però sí que és un experiment de risc que demana un pols, i fins i tot una oïda, molt fins per a treure el màxim profit expressiu d’aquest recurs sense caure en el perill del confusionisme.
Com a propina, en aquesta novel·la Torrent desplega una afecció que pocs li coneixíem: el seu interès per l’arquitectura valenciana del segle passat. En el transcurs de la història que ens explica encara té temps i recursos per a explicar-nos la història i les característiques de prop d’una dotzena d’edificis notoris de la ciutat de València i rodalia.
Tot plegat fa d’El jo que no mor una de les grans novel·les de la bibliografia de Ferran Torrent, un autor que no deixa de sorprendre’ns i que, tal com podem veure, afortunadament té corda per a una llarga estona.
