La mala fe

La renúncia al ‘procés’ ha anat prenent cos sense que les cúpules dels partits mostressin gens de voluntat de capgirar-la. D’ençà del 2017, hi han interferit tot de prioritats alienes, que han impedit primer de restaurar el govern legítim i després de fer efectiva la república, promeses electorals que han caigut de l’agenda sense cap terrabastall. Ara ja es parla simplement de governar ‘bé’, és a dir, de governar a qualsevol preu, amb les limitacions que calgui. Indubtablement, algunes prioritats són enraonades, indiscutibles, improrrogables i es pot comprendre que algú les consideri preferents, a condició que s’admeti que la independència ja no urgeix, és a dir, que s’accepta la normalitat d’allò que es denunciava com a anormal. Adoptant aquest parer, la república haurà d’esperar fins que no s’hagi resolt el problema del ben governar. I com que la vida és fèrtil en problemes i el dia a dia acaba devorant les grans ambicions, no costa gens de veure on porta avantposar l’acció de govern a fundar un nou estat. Centrar-se en la gestió de les urgències quotidianes converteix la independència en combustible electoral i en matèria de la parsimònia política. Es pot governar bé, si l’objectiu és governar, amb criteris de compliment tan intangibles com els de la normalització lingüística sota el règim de CiU, per posar un exemple.

És innegable: garantir i millorar l’escolaritat, la sanitat, les llars d’avis, les infrastructures, la cultura i més serveis són necessitats inajornables, que d’una altra banda es resoldrien expeditivament si l’estat renunciés als 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal anual. Però si en lloc d’aspirar a rebaixar el coeficient del dèficit retingués la recaptació, Catalunya no sols garantiria els serveis; també podria oferir-ne l’excel·lència. D’aquests dos fins igualment socials, quin és més versemblant? Si fa més d’un segle els amos d’Espanya es confabulaven perquè Catalunya no fos una segona Cuba, els amos actuals estan decidits a impedir que sigui també un segon País Basc. Independència, dèieu? Ni tan sols el concert econòmic!

En vista del corrent cada vegada més favorable a replegar-se sota l’ala de l’estat espanyol i assumir la tasca tradicional del catalanisme, ço és, la negociació feixuga i inacabable, sorprèn que ningú no s’atreveixi a declarar-ho honradament. A dreta i esquerra, s’ha especulat amb pactes ocults, però l’explicació és més senzilla tenint en compte l’extraordinària capacitat humana de suportar la contradicció. Per exemple, la taula de diàleg és la fulla de parra d’una pretensió molt més modesta que reclamar el dret d’autodeterminació. A tot estirar, s’aspira a apaivagar la fúria repressiva de l’estat. Amb el lema de desjudicialitzar la política, se situa al termini d’una llarga negociació allò que havia d’haver estat condició del diàleg. Malauradament, els qui el subscriuen no s’adonen que el diàleg en aquestes condicions afebleix l’independentisme i reforça l’estat, car doblegar-se a la repressió la incentiva. Quina capacitat negociadora resta a l’independentisme havent regalat la imatge de dialogant al repressor en canvi de res?

El desencís amb l’actuació dels partits ha fet córrer les acusacions de traïdoria. Però esgotar-se en un intercanvi d’injúries és tan estèril com és fútil titllar de traïdors els qui tanquen un ull perquè la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra. Cal ser curosos amb els mots. Trair és capgirar la lleialtat per servir la causa de l’enemic, no sols amb fets sinó obrint-li la porta de la consciència. És una acusació greu que l’independentisme ha intercanviat amb massa lleugeresa.

Per entendre la contradicció que esbudella l’independentisme des de dins és molt més útil el concepte de ‘mala fe’, en el sentit elaborat per Jean-Paul Sartre a L’ésser i el no-res. Més d’una vegada s’ha dit que el govern català va enganyar la gent l’octubre del 2017. Aquesta hipòtesi implica, a més de l’opacitat teixida entorn de les intencions d’aquell govern, una distinció categòrica entre la gent que es pretenia enganyar i els polítics que paraven l’engany. És una hipòtesi improbable per radical i perquè la distinció categòrica entre clergues i seglars no s’aguanta. A uns i altres els va sorprendre el ritme dels esdeveniments i no tothom va reaccionar de la mateixa manera. A molts la violència de l’estat, ampliada en el temps, els ha fet trontollar les conviccions; a uns altres, els les ha refermades.

La ‘mala fe’ no equival a la mentida; és més aviat una variant de l’autoengany. Sartre diu que no té cap causa externa, que no es pateix. No és un estat com poden ser-ho l’alegria o la tristor, sinó un efecte de la consciència sobre ella mateixa. I com que l’escenari és una sola consciència, l’enganyador i l’enganyat són un únic subjecte. La identitat entre els protagonistes de l’engany, l’actiu i el passiu, significa que el subjecte ha de saber la veritat per poder amagar-se-la. I l’ha de saber no pas en un moment diferent del de l’engany, la qual cosa permetria la intervenció de l’oblit o un canvi de parer, sinó simultàniament, dins una mateixa intenció. Ha de saber què s’oculta a ell mateix en el moment que ho oculta. Aquesta unicitat de la consciència impedeix de parlar de mentida, car aquesta recolza en la dualitat de mentider i enganyat. En el cas que ens ocupa, la mala fe no és patrimoni dels polítics, sinó de la societat, que d’ençà del 2018 ha pogut sancionar l’incompliment de la promesa de fer efectiva la república i en canvi l’ha validat amb els seus vots.

La mala fe forma conceptes reunint una idea i la seva negació. Diu Sartre que aquests conceptes contradictoris aprofiten el doble vessant, factici i transcendent, de l’ésser humà per a constituir un ésser que és allò que no és i que no és allò que és. Traslladant el raonament al debat polític, la independència s’ha de considerar transcendent en tant que contraposa una entitat ideal a les dades empíriques, però també s’hi ha de considerar del punt de vista de la consciència, que es modificaria radicalment en una situació que alteraria l’estructura del món. Factici és tot allò que ens encercla en una realitat infranquejable, diguem-ne l’estat, la constitució, o el Tribunal Suprem, i ens objectiva en una essència, en aquest cas espanyola. Constituïda en allò que és per no haver de ser-ho, la mala fe col·labora amb l’espanyolitat per deixar de ser espanyol, reforça la unitat de l’estat per tal d’independitzar-se’n.

El principal problema de la mala fe, diu Sartre, és que és una fe. No és mentida ni certesa sinó creença i en això rau el problema. Perquè la mala fe no ignora l’evidència que li forneix la realitat, però no en té prou amb l’evidència. Pot, per exemple, acumular proves de les intencions dels socialistes, de la seva deslleialtat i dels seus incompliments, i tanmateix refusar de treure’n les conseqüències. Vol creure-hi però és incapaç de creure realment allò que creu.

L’independentisme practica la mala fe quan s’aferra als ‘fets’, volent creure que duen més enllà d’ells mateixos. La practica encara quan inscriu en aquells mateixos ‘fets’ la llibertat que els transcendeix. Poseu noms concrets als conceptes sartrians, digueu-ne taula de diàleg, pressupost, govern efectiu, el que us vingui al cap, i poseu-los en relació amb l’escuma que ha deixat l’onada de transcendència quan s’ha enretirat. La bona fe coordina la transcendència amb els fets per superar-ne la facticitat i deixar enrere allò que se suposa immutable. La síntesi resultant l’anomenem independència per anomenar-la d’alguna manera; en realitat és la força creadora que uns altres anomenen llibertat. La mala fe vol superar la facticitat dividint l’ésser en dues funcions irreconciliables, però alhora nega aquesta desintegració, igual com nega ser mala fe. Així s’explica que l’independentisme, sense renunciar al seu nom, pretengui avançar escindint-se en faccions contradictòries no sols entre si sinó amb elles mateixes en un fissiparisme afeblidor. Finalment, la mala fe consisteix a proclamar-se independentista per no haver de realitzar la independència.