El mal de joventut dels magistrats

Sembla, si més no a primer cop d’ull, que la disputa que ha sorgit aquest darrer any al Tribunal Constitucional espanyol és a punt d’acabar-se. Ja l’han conformat, els progressistes tindran majoria i ja n’han nomenat el president: Cándido Conde-Pumpido. Al nostre país és conegut en l’àmbit judicial, atès que ha exercit al Tribunal de Sant Sebastià. Conde-Pumpido té una paleta jurídica àmplia; quan era a Sant Sebastià va condemnar un guàrdia civil per tortures i també al comissari Ballesteros per haver protegit els qui van perpetrar l’atemptat contra el bar Hendayais el 1980. Més tard, el Tribunal Suprem espanyol va absoldre el comissari, mitjançant una sentència que va originar grans queixes.

De la mateixa manera que va passar amb alguns magistrats i fiscals progressistes (Juan Alberto Belloch, Luis Navajas…) que durant la seva joventut van exercir al País Basc, en la dècada dels vuitanta, Conde-Pumpido també va modificar la seva visió del conflicte basc a mesura que anava ascendint en la seva carrera judicial, atès que per poder assolir alts càrrecs era imprescindible de deixar de banda l’anomenat “mal de joventut”.

Aquell magistrat que havia començat a defensar amb fermesa els drets humans va impulsar la il·legalització d’Herri Batasuna, cosa que va conferir un gran tomb al seu exercici. Es va valer de frases memorables per justificar el seu canvi d’actitud: “Hem extirpat el càncer sense danyar el pacient. Hem encaminat aquest món cap a la pau, en compte de la violència.” Havent guanyat la votació de dimecres, immediatament després d’unes paraules d’agraïment, ens va oferir una altra de les seves perles, amb la intenció de tranquil·litzar els qui infonen el temor que no siguin els independentistes qui divideixi Espanya, sinó certs magistrats del Constitucional: “La constitució no admet ni la secessió, ni la independència, ni l’autodeterminació.”

Conde-Pumpido deu estar satisfet d’haver fet una afirmació tan rotunda. Li ha estat fàcil. Però, què dirà si dues terceres parts de la població d’algun dels nostres tres països manifesten per mitjà d’unes eleccions que volen la independència? Aquesta oportunitat és lluny, però no és impossible.