El mal humor autoritari de Salvador Illa

Salvador Illa sembla de mal humor. Ha guanyat les eleccions i, tanmateix, no aconsegueix de governar. De moment, no se n’ha sortit a la mesa del parlament; ara no veu clara la investidura; qui sap si, una volta president, podria durar quatre anys. Els Reis no li han dut ben bé la joguina que havia demanat, i així, doncs, rondina. Es passeja pels actes i pels platós reivindicant allò que considera seu, la presidència de la Generalitat, exigint-la com si el país li la degués, com si tothom hagués d’inclinar-se davant seu i lliurar-li de bon grat els vots. Deixeu-vos estar de ximpleries i investiu-me, sembla que murmuri, és així com havíem quedat! “Convé de fer perdre el temps a Catalunya? Hem de donar tantes voltes a les coses quan sabem que no són així?”, remugava l’altre dia en una entrevista amb Gemma Nierga. Mira’ls, els socialistes, tants anys queixant-se perquè els convergents s’apropiaven de les institucions, i ara les reclamen com si fossin seves, com si no fos la responsabilitat del candidat construir la majoria que li permeti de governar. Tot en Illa traspua la ràbia de qui no se’n surt ni tan sols adulterant la partida, i aquesta ràbia neix de la nosa que, al capdavall, els fa la democràcia a Catalunya.

És normal que Illa consideri que els altres tenen el deure de deixar-lo governar; al capdavall, si no t’has hagut d’esforçar per definir cap projecte ni cap somni que engresqui els votants, és normal que et sorprengui haver-te d’esforçar ara. Al cor del sistema polític que després del 2017 han instaurat els socialistes –amb l’ajut inestimable d’Esquerra i de Junts– no hi ha cap noció de persuasió, ni de llibertat política, ni de competició d’idees, sinó la simple directriu que l’independentisme s’ha de rendir, acatar llei i renunciar als seus objectius. Illa, fill d’aquest invent, gris gestor per a matar els sentiments, no entén què falla i per què són tan tossuts, aquesta colla d’idiotes. Potser el PSOE es pensava que podia aconseguir la Generalitat a còpia de comprar i humiliar Junts i Esquerra. Potser el PSOE es pensava que si deixava que l’article 155 i els jutges arrasessin l’independentisme com la casa del primer porquet, després ells tindrien via lliure per a fer-se unes institucions a mida. També s’ho pensava Inés Arrimadas, i, com Arrimadas, els socialistes s’han endut la simpàtica sorpresa que, quan ja ho has disposat tot per tenir avantatge, quan ja has modificat les normes del joc, quan ja has bombejat tanta propaganda com has pogut, al cap del carrer, la gent t’ha de votar.

Els socialistes van ser la primera força de les eleccions amb molta diferència, però en el pitjor moment de l’independentisme van igualar tan sols el millor resultat de Raimon Obiols. 42 escons, com els del president Maragall l’any 2003, però amb 160.000 vots menys. Després de sis anys de pica-baralles entre Junts, Esquerra i la CUP, que han perdut, plegats, 850.000 vots respecte del 21 de desembre de 2017, i amb una abstenció independentista molt elevada, el PSC no ha trencat cap sostre nou. Després de dotze anys de desgast pel procés, quan les enquestes indiquen que tan sols un 10% dels independentistes consideren que veuran la independència, l’unionisme no sap articular una majoria estable per a governar. Després d’un govern d’Esquerra tota sola extraordinàriament feble, incompetent, incapaç de comunicar; després d’una repressió i un desprestigi de la política que han fet miques els incentius per a entrar a fer carrera als partits independentistes; després d’haver escurat per dins la democràcia a Catalunya, el gruix competencial i la sobirania del parlament; després de tot això, Illa ha d’implorar que el facin president perquè s’ho mereix. No és proporcional el triomfalisme dels socialistes, ni la mirada per damunt de l’espatlla, amb la primesa de la seva suposada victòria.

En la seva merescuda desfeta, cal dir que Junts i Esquerra obren amb prou sentit de l’humor. La proposta poc viable del president Carles Puigdemont de ser investit amb l’abstenció d’Illa posa exactament el dit en aquesta nafra –i en la por d’Illa que, si Pedro Sánchez l’hi obligués, a Puigdemont li sortirien els comptes, mentre que, si Esquerra i Junts s’arrisquen a una repetició electoral, ell no pot amenaçar amb res, ni fer xantatge a ningú. L’aliança d’Esquerra amb Junts i la CUP per a la mesa també neguiteja els socialistes, que no entenen per què els republicans no es llancen de cap a un tripartit. Pot ser que ho acabin fent, i que Illa sigui president aquest estiu, però amb el risc que Esquerra esclati orgànicament. L’obediència abnegada que aquests darrers anys han tingut els militants amb la direcció no durarà per sempre. L’enorme afluència de militants al congrés de Barcelona que havia de decidir l’entrada al govern de Jaume Collboni –i les primeres queixes de membres tan destacats com Ernest Maragall i dels joves del partit– fan pensar que es pot haver acabat l’elixir disciplinari d’Oriol Junqueras a què es referia Joan B. Culla. I en tot cas, si es fes passar per l’embut el pacte amb Collboni o un possible pacte amb Illa, els terratrèmols a Esquerra els serien un bon recordatori: el PSC no governarà ni amb placidesa ni amb majoria.

La qüestió de fons és si el PSC podria guanyar unes eleccions en igualtat de condicions democràtiques, en què l’autodeterminació no fos prohibida i perseguida. La qüestió de fons és el pou on es trobava el PSC quan la independència era damunt la taula i se’n discutia lliurement. Illa es queixa amb aquestes rebequeries autoritàries perquè sap que no guanyaria sense la força que l’estat ha fet perquè ell pugui guanyar, i ni tan sols així no és amo del seu destí. Illa s’enfada perquè, en l’eix nacional, que és el que li obstaculitza el camí a la presidència, podria pactar tranquil·lament amb el PP i amb Vox i ja seria president, però no pot fer-ho perquè Catalunya encara batega, i encara li imposa uns límits. I tal volta aquesta intuïció, que en una Catalunya on pogués pactar amb el PP i Vox sense pagar-ne cap preu ja seria president, és allò que desperta en Illa aquest espanyolisme reprimit i malcarat. A poc a poc, s’anirà veient que el PSC no és tan fort com sembla. El país té de vegades maneres atzaroses i enrevessades de recordar que és viu. La paradoxa en què Illa és atrapat no és tant fruit dels vots que han rebut els partits independentistes com dels que no han rebut, perquè és la perspectiva de perdre’n més i l’expectativa de recuperar-ne que paralitza Junts, Esquerra i la CUP, i de retruc també els socialistes.