03.03.2020 - 21:50
Potser en faig un gra massa, però estic preocupat i colèric, a banda i banda. Resulta que, arran de l’admissió de culpabilitat que va fer Plácido Domingo de les seves agressions sexuals continuades (de les documentades, per entendre’ns), en comptes de descarregar unànimement la nostra ràbia i de manifestar-nos totes i tots en contra, va sorgint una línia de comprensió i disculpa cap a aquest malparit. Tant a les xarxes socials com als mitjans públics van apareixent veus que miren d’amansir els fets comesos per la fera.
És insòlit, però és així. I no em refereixo només a un article de Salvador Sostres a l’ABC (cada mitjà escull la seva brutícia, i viceversa), on postulava que havent demanat perdó tot s’havia d’oblidar. Tampoc no em baso en unes declaracions de Bertín Osborne fetes a Barcelona (quin fàstic haver d’esmentar aquest personatge, perdoneu-me), en què deia que estava sorprès per l’assumpció de responsabilitats de Domingo, que amb ell sempre s’havia comportat com un ‘senyor’ i que, a més, ‘a què treu cap, això, ara? No ho entenc’. Pitjor és que la mezzosoprano Annalisa Stroppa vagi a Palma per cantar la Carmen de Bizet i digui, literalment, que no és just que Plácido Domingo acabi la carrera d’aquesta manera, que és un gran artista i que a ella sempre l’ha tractada bé. Hem de suposar que a ella mai no la va magrejar o coses pitjors; volia dir això aquesta dona, quan manifestava nul·la solidaritat amb les víctimes?
Molt pitjor que les declaracions públiques és l’actitud condescendent de tanta gent a les xarxes socials cap a un home que va fer servir el seu poder per a tenir relacions sexuals amb dones a qui, entre més mètodes, citava en habitacions d’hotel sota el compromís de comprovar la seva perícia com a cantants. Però en aquelles habitacions no hi havia pianos ni partitures, només els membres allargats d’aquest depravat. I, aleshores, hi ha gent que insinua la culpa de la víctima, que elles buscaven el favor del mestre, que no s’ha demostrat cap violació, que ha reconegut la culpa…
Que ens hem begut l’enteniment? Que no sabeu que aquest tipus nauseabund de primer ho havia negat tot? Que després va adduir que fa uns quants anys no hi havia límits tan estrictes en les relacions entre homes i dones, com si en el passat l’ètica ens la poguéssim passar pel folre de l’estultícia? I que fins que no s’ha vist acorralat no ha demanat perdó i, hipòcrita repulsiu com és, ha dit que amb l’experiència n’havia après molt?
Sí, sí, ja sé que noteu que estic molt emprenyat, espero que la meva escriptura ho demostri. Estic emprenyat amb tots aquells (i, ai las!, aquelles) que es miren Plácido Domingo amb uns altres ulls perquè és un ‘artista’; com si els agressors els haguéssim de jutjar pels seus oficis, o per l’excel·lència en la pràctica de la seva professió: Mossos d’Esquadra, guàrdies civils, fusters, mecànics, periodistes, professors d’universitat… aquí tots els oficis han anat apareixent en la dramàtica llista de la violència exercida en contra de les dones. Que tots aquests malparits fossin bons o no en els seus oficis no té gens d’importància; l’única cosa que en té és que tots van exercir el seu poder, el que tinguessin, per a fer mal. I el mal és el mal, i l’art no el minora.
Encara diré més: m’irrita amb intensitat màxima que algú comenti la notícia de les agressions sexuals d’aquest pèrfid i, immediatament, col·loqui una adversativa en la frase, ‘però és un gran artista’, per una altra raó. Això demostra que hi ha gent abduïda pel llenguatge més acostat al poder que hi ha hagut mai en la història, l’òpera. Les grans òperes van néixer per encàrrecs de reis, nobles i burgesos i encara ara és l’espectacle més elitista del nostre present. No cal veure sinó els preus i el funcionament del Liceu a Barcelona. I Plácido Domingo s’aprofitava d’aquest món carregat de diners i de presumpte glamur. I quan algú diu que era un gran cantant o un gran músic, oblida que darrere de cada actuació seva havia deixat alguna dona maltractada. No, l’art no passa per damunt de la vida; l’art és una absoluta merda si no va associat a la vida. I en la vida no podem permetre que cap bestiola en zel forci la voluntat d’una dona. I tampoc, i de cap de les maneres, justificar-ho amb raons bastardes.
