Maite Salord: “M’ha interessat descobrir la realitat menorquina que hi va haver a Algèria”

Maite Salord (Ciutadella, 1965) és una escriptora de fermentació llarga, possiblement perquè va deixar passar una bona oportunitat de dedicar-se a aquest ofici per entrar en política. El 2005 va iniciar la trajectòria a l’Ajuntament de Menorca i el 2006 va quedar finalista del premi Sant Jordi amb La mort de l’ànima, que es va publicar el 2007 a Proa. En unes circumstàncies no marcades per la política, el premi hauria representat el moment de consagració d’una trajectòria, però la va deixar passar. Del 2011 al 2015 va ser a l’oposició al Consell de Menorca i el 2014 va publicar L’alè de les cendres amb l’editorial Arrela, una novel·la imprescindible que no va tenir la sort ni la repercussió que es mereixia. Del 2015 al 2017 va presidir el Consell de Menorca gràcies als tres consellers obtinguts per Més per Menorca i la resta de legislatura va ser-ne la vice-presidenta. Repetí en aquest darrer càrrec del 2019 al 2021, quan ha deixat la política activa. Acaba de guanyar el premi Proa de novel·la amb El país de l’altra riba, una novel·la basada en els anys de la descolonització a Algèria i el retorn a Menorca d’antics colons menorquins establerts a Fort de l’Eau, entre ells un personatge singular que ha sofert els pitjors mals del segle XX: la persecució nazi i el desarrelament. Basada en personatges entranyables i forts, amb una projecció de la història cap al present, la novel·la sedueix el lector tant per les peripècies dels protagonistes com pel marc històric on es desenvolupen.

―Quant de temps fa que aquesta història rondava pel vostre cap?
―La vaig començar a escriure el 2014. Quan vaig publicar L’alè de les cendres aquesta novel·la ja estava començada i va quedar totalment aturada del 2015 al 2019 i després, el 2019, la vaig anar mig recuperant. Aquests darrers mesos la vaig enllestir. La pandèmia em va permetre de tenir més temps. La gestió política va ser molt dura i també necessitava tenir un poc més de temps per a desconnectar, però la davallada d’actes públics va ser notable i tenia la necessitat d’acabar el llibre.

―Molts escriptors que han passat a la política s’han enfrontat al dilema de si val la pena sacrificar la carrera literària pel país.
―És cert que quan un es dedica a la política la part d’escriptura queda en segon terme. Vaig quedar finalista del Sant Jordi el 2006, quan feia un any que em dedicava a la política, i allò va condicionar totalment el meu ritme d’escriptura i l’ha condicionat fins ara. No vaig poder aprofitar el moment, era una oportunitat que tenia i que va quedar en segon terme. És una decisió personal, ningú no em va obligar i em sent satisfeta: arribar a ser presidenta del Consell de Menorca ha estat un honor, però la dedicació política té data de caducitat, o hauria de tenir-ne, i jo sabia que recuperaria la meva vida literària. A un ritme molt lent, de set anys en set anys, sempre he anat escrivint i publicant.

―Vau publicar la novel·la L’alè de les cendres en una editorial menorquina, independent, Arrela, molt més petita que Proa. Per què publicar en una editorial com aquesta un dels vostres millors llibres, una novel·la molt ambiciosa?
―Crec que d’ambicioses ho són totes, cadascuna a la seva manera i amb els seus temes. El 2014 vaig prendre la decisió de decantar-me per una editorial menorquina perquè pensava, i pens, que és clau que Menorca tengui una editorial que pugui donar a conèixer autors nous, que pugui fer d’element de difusió de les veus que hi ha a Menorca, que n’hi ha moltes, sobretot de poesia. Ara la situació és diferent, hi ha hagut pel mig una pandèmia que ho ha capgirat tot i jo he estat set anys sense publicar i, per tant, poder-me presentar en aquest premi era una manera de veure on era després d’aquests set anys…

―De dir que éreu viva, d’alguna manera?
―No, de que em diguessin on era, que algú des de l’altra banda decidís que d’aquesta novel·la no me’n deien res o que era digna de publicar-se o fins i tot de guanyar, i era una manera de poder-me situar i recuperar. Aquest premi m’ha anat bé.

―És una novel·la on hi ha un joc amb tota mena d’identitats. Els illencs sempre deim que el món es divideix entre la nostra illa i la resta del món, però quina és la identitat d’aquests menorquins algerians que hi retrateu, que potser tenen el mateix sentiment que els pied-noirs francesos i que fan que ens qüestionem tantes coses en aquesta Mediterrània amb tantes migracions?
―El tema de la identitat és central dins la novel·la i és cert que la majoria de personatges són gent desarrelada, que s’ha hagut de moure constantment per construir la seva vida. Però tot i ser desarrelats físicament, sempre troben algú que es converteix en aquesta altra riba, que poden ser aquells qui els acullen, i aquesta seria una de les idees de la novel·la.

―A la tornada a Menorca, després dels fets d’Algèria, hi ha una visió del prototurisme menorquí. Si ens fixem en les ocupacions hoteleres d’enguany, sembla com si no hi hagués hagut pandèmia i tornem a unes xifres com si no n’haguéssim après res. Al llibre hi ha com un cert enyor d’aquella primera incursió en el turisme, on tot semblava que es faria amb seny.
―La imatge que es dóna del turisme a la novel·la, als capítols del retorn a Menorca els anys seixanta, és la constatació de la realitat. Menorca va ser la darrera illa que es va incorporar a tot aquest boom turístic i és una illa on, per sort, amb l’arribada de la democràcia i dels moviments socials, es van aconseguir de paralitzar molts dels projectes urbanístics que hi havia damunt les taules de les administracions, i això va ser fonamental. Els projectes que es van poder aturar haurien capgirat la fesomia de Menorca. Això és una realitat. L’altra és que els anys setanta parlàvem exactament de les mateixes coses que ara, de la preservació del territori, de posar límits, de regular l’oferta il·legal; encara ara som aquí. Crec que Menorca ha estat força modèlica a l’hora de preveure i d’avançar-se al futur. Hem estat una illa reserva de la biosfera d’ençà de fa molts anys, quan ningú no rallava de sostenibilitat i també hem tingut un pla territorial insular que va posar límits al creixement a la costa i al sòl rústic, que és clau. Ara tenim uns altres desafiaments.

―Éreu presidenta de Menorca en el moment en què l’illa es va vendre amb un anunci d’una marca de cervesa i tot va ser molt ‘mediterràniament’, però hi ha una altra realitat, la de l’hivern a Menorca, on agafar un avió per venir a fer segons què fora de l’illa és molt lluny del clixé de l’anunci.
―En el meu cas, per la part política, sempre vam intentar que no es posés el focus en aquesta Menorca d’estiu sinó en la Menorca de tot l’any, que és la que ens agrada realment als menorquins, que a més a més permet que vingui una mena de visitant que és molt respectuós amb l’entorn, que ve més dosificat, que valora la natura i la tranquil·litat. Anàvem cap aquí. Ara bé, és cert que la pandèmia ha representat un canvi radical de les imatges turístiques, l’ocupació davalla, però rebem molt de turisme català, espanyol, francès, que és aquell que no es queda tancat dins un hotel.

―Aquesta novel·la la podrien haver escrit molts autors francesos, ja que Algèria és el seu gran drama nacional amb un gran nombre de morts. És un dels grans temes de la literatura francesa.
―M’agradaria molt que es traduís al francès, evidentment, i és cert que hi ha una part que és aquesta realitat francesa que encarna en Bissett, que és el prototipus de colon francès que sent Algèria com la seva pàtria. Però no vull que em diguin que una menorquina ve a explicar la història francesa. M’ha interessat sobretot la part menorquina i poder descobrir o recuperar tota aquesta realitat menorquina que hi va haver a Algèria, a Fort de l’Eau, en aquell moment, i què va representar la guerra d’independència per a aquests menorquins.

―Els vostres personatges menorquins que són a Algèria feia trenta anys que eren fora de Menorca i vós els feu pagesos. Crec que hi ha una reivindicació també d’aquesta feina ben feta, un amor a la terra. De fet, quan tornen, la primera cosa que fan és invertir els pocs doblers que tenen per aconseguir un hort.
―Molts de menorquins que van anar a Algèria van fer de pagesos i eren molt reconeguts i valorats per la seva feina perquè eren gent molt feinera, molt responsable i que a més a més estimava la terra i crec que aquesta estima a la terra hi és, al llibre, perquè jo també me l’estim. Crec que és amb aquest lligam estret que un es va construint. És cert que després, quan tornen a Menorca, volen recuperar la terra perquè aquesta és una manera de tornar a arrelar.

―L’altre gran ofici que hi apareix és el del sastre, i se m’acud que no és tan lluny del pagès. Hi ha aquesta reivindicació de la perfecció, de fer les coses ben fetes.
―De fet, jo no sé cosir, però quan vaig acabar d’escriure el primer capítol dins la sastreria, amb aquell avi i aquell nét que cosien, va ser quan vaig veure que hi havia novel·la. Tenia ganes de saber què passaria amb aquells dos personatges i una de les coses que més vaig intentar va ser que no fossin personatges d’una peça, sinó que mostrassin les contradiccions que tots tenim. Hi ha aquest amor per allò que fas, en darrer terme, que traspua en Joan quan sembra tomàtigues a Fort de l’Eau i també en Gold quan fa el vestit de Michel Bissett.

―D’alguna manera, al llibre també treballeu el text com si fos la terra, amb un estil molt personal, diàlegs sense guions, alternança de veus narratives i persones verbals, una estructura molt ben pensada. Un risc que ha sortit bé.
―Volia marcar diferències entre els dos fils narratius que hi ha, que també són dos fils cronològics molt diferenciats: hi ha el d’Algèria des de finals de la Segona Guerra Mundial i fins als anys vuitanta, i l’actual, que comença amb les manifestacions en contra de la guerra de l’Iraq el 2003 i que acaba el 2013. Volia marcar també estilísticament aquestes dues parts, l’una en tercera persona i l’altra en primera, l’una té una escriptura més descriptiva i interna de personatges i l’altra és molt més àgil. Era una manera de diferenciar els dos fils i a la vegada anar fent que tots dos anessin confluint i lligant per dibuixar tota la història.

―En aquest fil del present mostrau la precarietat del treballador cultural. Supòs que al vostre pas per la política la constatació d’aquesta precarietat cultural deu haver estat una de les coses que més mal us ha fet.
―Crec que és molt difícil d’arreglar, però la feina feta des del 2015 és important en aquest sentit. Rallaré de Menorca, que és allò que conec de més a prop. Quan vam arribar el 2015 no hi havia pressupost de Cultura, s’havia eliminat. A partir d’aquí vam començar una gran feina de recuperar i donar suport als creadors. Al cap i a la fi, ells són qui fan la cultura i qui en època de crisi la va mantenir viva. Quan l’administració claudica i decideix de no fer aquesta defensa de la cultura, queda aquest teixit que és tan i tan important i que a Menorca és molt ric.

―Una de les coses més fascinants són les festasses que es feien a Fort de l’Eau i les festasses que es fan a Menorca i que potser hem trobat més a faltar durant la pandèmia. Com ho heu gestionat?
―Fort de l’Eau, on hi ha tota aquesta vida dels menorquins a la primera part de la novel·la, era un petit Maó. Per a ells era com Menorca en petit i la gràcia que té és que van saber mantenir costums, tradicions, gastronomia, llengua i celebracions. Tot té aquest regust menorquí malgrat la distància. És una de les coses que tot escrivint la novel·la saps i quan ho toques amb les mans veus que per a ells era important de poder-ho preservar. Jo escrivia això mentre s’anaven suspenent festes a Menorca i reconec que tenir aquesta novel·la durant la pandèmia em va anar molt bé, perquè van ser moments de desconnexió. Quan ets en política és molt difícil de desconnectar del dia a dia i, de fet, fins i tot llegir em costava. L’única manera que tenia era aquella estoneta que em podia dedicar a escriure, quan entrava a la novel·la m’oblidava, però era molt difícil perquè no tenia temps.

―Aquest premi us dóna una segona oportunitat per a poder reenganxar-vos a la literatura. Cap on va la vostra trajectòria literària?
―Em sent molt afortunada per aquesta segona oportunitat que m’ha arribat al moment clau. Prenc la decisió de posar punt final a la vida política i em trob amb aquesta novel·la que decidesc d’acabar, amb aquestes ganes de recuperar la vida literària, i ha sortit bé. No he deixat d’escriure, encara que no posàs paraules damunt d’un paper, dins el cap sempre hi havia històries, perquè un escriptor ho és sempre, ara bé, és cert que ara es donen les condicions perquè ho pugui ser d’una manera molt més intensa. He tornat a l’institut, faig classes i sempre he compaginat l’escriptura amb aquesta feina i ara esper que tot sigui un poc més fàcil.

―Heu dit unes quantes vegades: “Decidesc posar punt final a la carrera política.” Per què? Vivíeu un moment en què era temptador de continuar. No és molt habitual que algú plegui en un moment d’èxit.
―No hauria de sorprendre. Quan vaig començar en política tenia molt clar que seria una dedicació temporal. De fet, ha estat més llarga que no tenia previst d’entrada. Les situacions et duen a fer coses, la crisi del 2011 al 2015 i la feina a l’oposició van fer que el 2015 em tornés a presentar, i el 2019. Però tenia clar que això tenia data de caducitat i que hi havia moltes més coses que volia fer. Estic orgullosa del temps que he dedicat a Menorca, amb encerts i errors, però hi he dedicat tot el meu temps i hi he posat tot allò que he sabut. Ara toca una altra cosa, tornar a l’institut, a l’escriptura i recuperar els petits detalls que els polítics tan sovint deixen de banda.