13.04.2020 - 21:50
Maite Carranza (Barcelona, 1958) és una de les escriptores de literatura infantil i juvenil més reconegudes del país. Supera de llarg la cinquantena de títols, ha estat traduïda a moltes llengües i és també guionista. Atresora els premis més importants del gènere de casa nostra i d’Espanya. Ara és la presidenta de l’associació Escrivim, que aplega una cinquantena d’escriptors de Catalunya, majoritàriament de literatura infantil i juvenil, que es caracteritza sobretot per la seva voluntat professionalitzadora, és a dir, la formen escriptors que viuen o volen viure de la literatura com a ingrés econòmic principal. L’entrevistem just l’endemà del Dia Mundial de la Literatura Infantil i Juvenil per constatar que la situació derivada del coronavirus ha afectat de manera directa i molt crua un col·lectiu que fonamentava bona part de l’economia anual en les sortides del mes de març i abril. Parlem sobre les conseqüències que pot tenir al sector i analitzem amb ella els problemes principals de la literatura infantil i juvenil en català.
―El confinament derivat de la crisi sanitària del coronavirus ha afectat de ple els escriptors de literatura infantil i juvenil en el pitjor moment possible…
―Sí. Els escriptors de literatura infantil i juvenil tenen una estacionalitat laboral molt alta a causa perquè la vida pública la concentren essencialment entre el febrer i el juny i molt especialment al març i abril i una mica el mes de maig. Llavors és quan les escoles preparen les setmanes culturals, per exemple, i també quan s’acaben les lectures prescrites i els autors les visiten. La majoria dels que viuen d’això obtenen una bona part dels ingressos anuals amb les xerrades a biblioteques i escoles concentrades aquests dies.
―Una part d’aquestes xerrades són subvencionades per la Institució de les Lletres Catalanes i sembla que hi ha hagut un acord perquè es puguin cobrar ara.
―Sí. Hem arribat a una solució pactada. Els autors enviaran un vídeo ara per a les escoles i els instituts i la xerrada s’ajornarà fins al primer trimestre del curs que ve. Així l’autor no perd aquest ingrés i el centre tampoc no perd la visita. Només hi haurà dificultats amb les que s’havien de fer a sisè de primària i a quart de l’ESO, en el primer cas perquè deixen el centre i se’n van a l’institut i en el segon perquè passen a Batxillerat. De totes maneres això és una part petita del total, perquè la Institució limita les xerrades a deu per cada autor.
―I la resta?
―En molts casos depenen de les mateixes editorials, tot i que hi ha hagut una forta retallada des de la crisi. Tanmateix, sobretot Barcanova, Santillana, Edelvives i Cruïlla continuen promovent-ne i hi havia autors que en podien fer entre seixanta i cent, si bé ara les han suprimides totes. Les editorials no són una entitat pública i per tant no hi ha acord amb elles; si la xerrada no es fa no es factura. Tampoc no s’han salvat les que s’havien de fer per a la diputació, ajuntaments o algun altre organisme. En la majoria dels casos s’ha salvat, amb l’acord amb la Institució, només el 20% de les xerrades, i per tant molts autors perdran la seva principal font d’ingressos de l’any.
―Com es regulen les xerrades de les editorials?
―No n’hi pot haver perquè no ens varen deixar sindicar-nos com a escriptors i, per tant, amb la crisi i de manera unilateral han reduït el preu de les xerrades a una forquilla que va entre els seixanta euros i els cent cinquanta per sessió, cada vegada més en la part baixa. Això entra en la partida que tenen per a promoció i prescripció, i per un escriptor és un pressupost important. Pot significar perdre la meitat dels ingressos anuals en alguns casos. Però el problema afegit és que som en època de prescripció i, si l’autor no pot anar al centre, és molt possible que no recomanin llibres teus i per tant no es llegeixin durant el 2020 i el 2021 i que quan arribin les liquidacions de drets d’autor corresponents a enguany també hi hagi hagut una gran reducció dels ingressos.
―A la vostra associació hi ha una cinquantena de socis, quants viuen de la literatura?
―Aquests dies de confinament farem una enquesta per tenir les dades actualitzades, però aproximadament el 60% tenen en la literatura la font d’ingressos principal. De fet, vam fundar Escrivim perquè som autors amb una idea molt professional de la literatura, és la nostra feina i en vivim o preteníem viure’n. En molts de casos no hi ha una segona activitat a la qual aferrar-nos ara que vénen mal dades.
―Vàreu començar denunciant la socialització dels llibres de lectura a les aules. Com va aquest tema?
―Hem aconseguit de frenar una mica la tendència de la socialització, però hi ha molts centres que la practiquen. De totes maneres ara ja no se’n vanten. No s’adonen que ensorraven els autors catalans, perquè si socialitzen el llibre d’un autor estranger li resten tots els altres mercats, però si socialitzes un llibre d’un autor català, que malauradament no en té més perquè les traduccions són molt poques, allò que fas és matar-lo de gana. L’editorial no hi perd tant, perquè té més llibres, però l’autor ho passa molt malament. Deixa’m que expliqui una cosa que poca gent sap.
―Endavant…
―La majoria de la gent ignora que la inversió que fa un escriptor escrivint un llibre no es compensa amb un avançament. Avui dia et poden pagar entre 500 euros i 1.500 d’avançament per un llibre a compte dels drets d’autor. Per fer un llibre de literatura infanti i juvenil pots estar entre un mes i sis escrivint. Si pagues els autònoms, fes comptes. La bestreta no serveix de gaire, sinó que inverteixes els teus estalvis pensant que del llibre en trauràs rèdit d’aquí a dos o tres o quatre anys, però si se socialitza potser només en vens la primera edició i prou. Perquè te’n facis una idea, les editorials han passat de fer tiratges habituals de 6.000 exemplars al final dels noranta a fer-ne 900 ara. I, és clar, nosaltres només en guanyem el 10% de les vendes. Si se socialitza el llibre allò que ens n’arriba és una misèria.
―I sempre sentim crítiques de pares que diuen que els llibres són cars i en canvi no miren prim amb les vambes o amb un mòbil de darrera generació…
―És que això és molt gros. Tothom inverteix en aparells tecnològics i en la seva connexió a internet, per la qual es paguen fortunes i després creuen que tots els continguts han de ser gratuïts. I llavor tenim l’estat, que en teoria garanteix l’accés a la cultura, però que no compensa el productor.
―Per tant també defenseu el cànon de préstec públic a les biblioteques…
―Naturalment, tal com passa a tots els països d’Europa. Tinc un llibre traduït al neerlandès i cada any m’arriben uns diners de cànon. Em paguen perquè creuen en la gent que escriu.
―La tercera gran reivindicació de l’associació té a veure amb la visibilitat de la literatura infantil i juvenil, actualment molt bandejada als mitjans…
―Sí. La literatura és un món molt particular i entre la crítica i l’establishment hi ha categories, entre les quals hi som els de la literatura infantil i juvenil, que és una manera d’etiquetar qui escriu, sense pensar que tot sovint hi ha canvis de gènere molt habituals. Quan un autor de literatura infantil i juvenil escriu per a adults, implica que et mirin amb lupa. El problema és la poca consideració de la literatura infantil i juvenil, que és un mal endèmic de casa nostra. Als països anglosaxons i nòrdics respecten els autors i els tenen en molta consideració, aquí n’hi ha molts de literatura infantil i juvenil són en l’anonimat absolut. Ens emplenem tant la boca amb Europa i sempre ens hi comparem, doncs fem-ho també en això, hem d’anar de cap a la fidelització als autors de literatura infantil i juvenil perquè hem d’amanyagar els futurs adults i, com millors siguin els productes, més garanties tindrem que afavorim el millor aprenentatge i la millor coneixença cultural.
―Afirmeu que el desprestigi de la literatura infantil i juvenil és un mal endèmic. D’on prové?
―No ho sé. De literatura infantil i juvenil n’hi ha de molt dolenta, però per a adults també n’hi ha que t’hi cagues de dolenta i es consumeix molt. Les editorials opten per productes mediàtics de molt baixa qualitat i avui dia molts premis literaris els guanyen més els seguidors que tens a les xarxes que no pas la qualitat literària, que passa a segon terme. La literatura infantil i juvenil té menys pàgines i es fa per a lectors no adults, i per això la complexitat no és la mateixa, però deixant de banda això, la qualitat que s’exigeix sí que és la mateixa. Passa que molts editors es mouen en l’absoluta desconeixença i ignorància. Costa molt d’aconseguir un bon llibre per a qualsevol lector.
―Arran d’aquesta situació hi ha autors que valoren el castellà com a via alternativa, oi?
―Crec que gairebé tots els autors proven de publicar en català i en castellà i, si són editorials que només publiquen en català, en busquen una altra per al castellà perquè sobreviure només en català és molt difícil i, per tant, publicar en castellà també és una necessitat. Ara, és que no hi ha cap ajut de la Generalitat, cap ajut directe per als creadors. No opten per la literatura infantil i juvenil i tant els és si se’n fa o no i mira, passar al castellà potser és una conseqüència natural de la irresponsabilitat. Un escriptor arriba a un punt que diu ‘què passo per davant, la fidelitat a la llengua o la supervivència?’. Escriure literatura infantil i juvenil en castellà, ara com ara, assegura que si més no et tractaran millor. És clar que ningú no abandonarà el català, però hi ha un fet que ens ha de fer pensar: en castellà hi ha cada vegada més autors joves que fan coses molt interessants en aquest camp i en canvi en català no hi ha relleu generacional, i no n’hi ha perquè no hi ha manera de guanyar-s’hi la vida. És com amb els pagesos: no hi ha relleu perquè és un sector que no és atractiu i hem de valorar si hi ha voluntat política per a conservar els nostres escriptors i per a rejovenir el col·lectiu o no. De totes maneres cal recordar que la crisi ja ens va fer molt mal i va aguditzar una precarietat que ja apuntava mals camins.
