Josep Maria Mainat: ‘O el Tsunami no para de fer coses o tant descans ens pot anar a la contra’

Josep Maria Mainat (1946) és productor de Reset TV i Canal Trader. Actualment produeix ‘The Trader’, encara per a estrenar, que serà un concurs de talents sobre gent que aprèn a invertir a la borsa. De capital anglès i alemany, s’emetrà en anglès i castellà per internet. S’enregistra a Barcelona amb concursants mexicans, anglesos i d’arreu del món. Una altra de les seves passions és la política, i no és d’ara. En aquesta entrevista a la torre d’Horta on té la productora juntament amb el seu soci Toni Cruz –que veiem arribar–, parlem d’actualitat política, de la pregunta d’ERC, de Pedro Sánchez i de la força del Tsunami. Tot plegat amb un final inevitable sobre l’envelliment i la manera com combatre’l, que és un altre dels seus grans temes d’interès.

—D’actualitat política volia parlar, que veig que us agrada.
—M’agrada, però no estic massa content, darrerament.

—I per què no esteu massa content?
—Perquè som en un impàs molt bèstia. Va haver-hi un moment d’una súper trempera brutal de tot el país, que va ser el Primer d’Octubre. Allò va fallar. Per mil raons. I una és que vam ser innocents pensant que davant teníem gent dialogant. I no. Davant teníem gent que ens vol matxucar i encara ho fan. Això produeix que cada vegada costi més de trobar algú que vulgui liderar, sabent que pot anar a la presó. Ara hi ha una certa desorganització. I molts que diuen ‘digueu-nos què hem de fer’. Però no acabem de trobar qui ho faci. I això del Tsunami, segurament, funcionarà. Funcionarà com a resistència. Però algú ho ha de manegar, això. Si finalment s’aconsegueixen uns actes de resistència passiva i arriba un moment que algú diu ‘ho hem de resoldre’, doncs caldran polítics que seguin i resolguin. Però de moment tenim els dirigents a la presó o a l’exili. I els nous no acaben de quallar. Allò que semblava a tocar, ara veig que passarà al cap d’anys. Una vegada a la televisió vaig dir que el 2020 seríem independents. Veig que, amb sort, el 2030. I no sé si ho veuré, jo. Espero que encara em toqui.

—Ara ERC ha fet una pregunta.
—La pregunta és molt enrevessada. Ja vaig piular fent-ne broma. Si dius sí, és que no. Si dius no, és que sí. La pregunta podria haver estat molt més senzilla. Jo entenc que ERC podria estar disposada a donar suport [a Pedro Sánchez], però no en canvi de res. I volen preguntar-ho a la gent.

—D’ERC sou afiliat, militant, simpatitzant?
—No sóc militant. Vaig ser candidat de Junts per Sí. Sóc amic de força gent d’ERC. I he sopat amb Junqueras diverses vegades. I, del ventall polític, és el partit amb el qual combrego una mica més.

—Vós què faríeu?
—Crec que els vots gratis per la investidura són una cosa absurda. Perquè el pas gratis següent seria el pressupost. I les lleis. I dir que no sempre ho trobo absurd. No faria blocatge. Voldria una taula de negociació, però amb garanties. Garanties que es parlarà. Acabi com acabi. I parlar de tu a tu. Que ja és la primera cosa que els fa ràbia i no volen acceptar. Tan bon punt que es parla de tu a tu entre dues nacions es pot arribar a acords. Més curts, més llargs, però acords. I si no, no.

—Us ha sorprès l’agressivitat de Pedro Sánchez?
—Pedro Sánchez actua segons bufa el vent. És un supervivent d’ell mateix. Si veu que li cal una campanya agressiva i brutal contra Catalunya, la fa. Per no perdre bous i esquelles ell. Quan després les eleccions li van malament, veu que dins el partit diuen que el fotran fora i que Aznar vol un pacte però sense Sánchez,  s’ajunta amb Podem en un dia. I ja no són tan dolents, els catalans. I contra Susana Díaz era més d’esquerres que mai. Canvia constantment, i des que té 18 anys al partit. Hi ha un vídeo en què justifica els GAL al ‘Crónicas Marcianas’. ‘Què em convé?’ Aquest és ell. I es pot aprofitar. Perquè ell sap ara que, si hi ha eleccions, li anirà malament. No li convé. I tampoc no li convé el pacte PP-PSOE, si se’l carreguen. Perquè dins el partit li fan el llit els Guerra i els González per pactar amb el PP. Si no aconsegueix un govern, el faran fora del partit. Per tant, la seva sortida és Podem i els independentistes. I també dic que no s’hi val votar-lo ara i confiar que després compleixi. No. És abans de votar-lo que t’ha de donar garanties i arribar al pacte. Si no, no. Més tard perdrà aquesta debilitat que té ara.

—El Tsunami? Violència? Com ho heu vist?
—El Tsunami no ha dit mai de cremar cap contenidor. Va haver-hi un moment que hi havia molt mala llet. Molt mala llet. I quan els universitaris s’hi van posar, evidentment, si t’acaben de pegar, i amb uns contenidors evites que et continuïn pegant, doncs a mi no em sembla malament que et defensis. Dir-li violència a cremar un contenidor és molt excessiu. L’únic que pren mal és el contenidor. I els contenidors, com els toros, no pateixen. Ara, m’agrada? No. No m’agrada. Perquè Barcelona és una ciutat amb una imatge internacional. I aquesta imatge fa que pugi l’economia i augmentin les empreses emergents. La imatge de contenidors és lletja. Si es pogués aconseguir sense contenidors, com a l’aeroport, millor. Però defenso que, si uns joves són perseguits i els peguen, doncs posem uns contenidors i intentem evitar-ho.

—Heu anat a l’exili?
—Una vegada a Brussel·les vaig intentar veure Puigdemont. Però no hi era, ell. I amb Puigdemont hi he parlat unes quantes vegades, sí. Una em va proposar d’anar d’últim a les llistes i vaig dir-li que no. Hauria fet igual amb ERC. Dir que no. Si mai fan res d’unitari, com Junts pel Sí, potser en podríem tornar a parlar. Tenim confiança. Em sembla collonut, ell. Però ell. No algunes altres coses. Que també et dic que amb alguns d’aquests haurem de fer el país igualment. Hem de comptar també amb aquests: la convergència de tota la vida, el PSC, els comuns, i òbviament ERC, la CUP i Junts. Ciutadans i el PP no, ja ho entenc. Però amb la resta hem d’optar. Eixamplar la base és obvi. Per riure que faci.

—Heu anat a la presó?
—Sí. Vaig veure que estan ferms en les conviccions, però després de dos anys a la presó, n’estan fins al capdamunt. Òbviament. I això abans de la sentència.

—Hauríem d’anar a les presons i treure’ls, diuen alguns.
—Si algú té collons, jo sí que sortiria al carrer. Però s’ha de fer molt bé. I no donem idees i jo no vull incitar ningú. Quedi clar. Però si hipotèticament es fa, és una acció realitzable. Però calen milers de persones. Han de ser persones disposades a fer-ho. S’ha fet molt recentment en un país. Eren molts més, molts més, molts més, que els guàrdies que hi havia allà. I a Junqueras ja li vaig dir: ‘I si ara vingués aquí gent a treure’t, què?’ ‘I on em portarien?’, em va dir ell. On aniria? A una casa particular, en un cau? Perquè seria il·legal del tot, ell. I no podria anar ni a Bèlgica. S’hauria de pensar molt bé. En fèiem broma, també. Perquè l’estat hi reaccionaria per terra, mar i aire. Com ja volien el Primer d’Octubre.

—Per això hem de comptar que la violència tornarà a ser-hi.
—És possible. És un punt de no retorn. Quan diem que el Primer d’Octubre Europa no va fer res, els telèfons treien fum. Si ara hi hagués aquí una resistència civil contínua, un no parar, que afectés les economies d’Europa i l’estatal, també traurien fum i algú diria ‘seieu i xerreu’. I aleshores pararíem…i no xerraríem! [Riu.] I hauríem de tornar a començar. Això va així. Però hi haurà un moment que serà inviable qualsevol cosa que no sigui seure i xerrar. El referèndum al final vindrà. I les coses cauran pel seu propi pes. No tinc estratègia, no sóc polític ni politòleg. Ara, jo no veig ningú que s’hagi desapuntat. I molts diuen: ‘Que m’ho diguin, que ho faig.’ Si en una cosa va triomfar Soraya Sáenz de Santamaria, és quan va dir ‘els hem decapitat’. I és veritat. Els Jordis a la presó, el president a l’exili, el govern a la presó, aquella força s’ha perdut. Per això el Tsunami crec que és important. Que hi hagi centenars de milers seguint-lo és important. I ho he vist: molta gent demana ‘què fem parats?’ No sé si aquesta tàctica del Tsunami de fer grans coses i després tres setmanes de no fer res és bona. O el Tsunami no para de fer coses o tant descans ens pot anar a la contra. Aquells tres dies a l’autopista van estar bé. M’agradaria de pensar que ara aprenen a fer anar l’aplicació. No sé qui hi ha darrere, però ho fan bé.

—Res més a afegir?
—No m’has preguntat per què vull viure tant de temps.

—Per què voleu viure cent vint anys?
—Per saber si veuré la independència de Catalunya finalment. [Riu.] Seriosament: és possible que jo no visqui cent vint anys, però que molts dels meus fills sí. Els de la quarantena com tu sou la generació dels 100 i escaig segur. Si mires les esqueles dels diaris, la gent no es mor a seixanta anys. Es mor a noranta. De cinc esqueles, en veus una o dues que són de noranta. I no parlo de gent que s’hagi cuidat.

—I què feu per arribar a cent vint anys?
—Prenc un pou de pastilles, faig esport, faig l’amor, m’alimento bé, tinc relacions socials, i totes les coses que es poden fer esperant que la ciència inventi alguna cosa radical. Tot això no és que allargui la vida. Allarga la salut. Esperant que la ciència inventi. Els hem de donar temps.

—I quantes pastilles, al dia?
—Unes trenta. Més o menys. Vaig a Bèlgica a un metge. Al començament cada tres mesos. I ara un cop l’any. Revisem l’analítica i anem ajustant les hormones. Perquè són les hormones que a partir dels trenta anys o quaranta no se sap si declinen perquè ens fem grans, o ens fem grans perquè declinen. Suposem que en visqui 95 com les meves tietes. Això són vint anys [més], que són molts anys. Potser aleshores ja han inventat alguna cosa.

—Quan ho vau dir la gent feia befa. Ara, no tant.
—L’altre dia al Nature una científica especialitzada en els telòmers deia que viuria 130 anys. I vaig pensar, ‘mira, ja m’ha superat’.