Maillol i el vi de Banyuls

El vi de Banyuls fou el protagonista de la inauguració de l’exposició ‘Maillol i Grècia’, al Museu Frederic Marès de Barcelona. El color robí del vi de Banyuls, dolcenc, fet amb una proporció important de garnatxa negra, va posar la cirereta a la inauguració d’una exposició de petit format però de gran calat cultural, que es podrà veure a Barcelona fins el 31 de gener del 2016 i després s’exposarà al Museu Maillol de Banyuls. L’exposició és dedicada al gran escultor Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861 – 1944) i al viatge a Grècia que va fer el 1908 i que fou determinant per a la seva obra, amb voluntat arcaica, de retorn als clàssics. I el vi? Per què cal destacar el vi en aquest relat? Doncs perquè l’obra de Maillol no es pot destriar del seu paisatge de naixença, un paisatge fet de vinya i d’oliveres. I unes vinyes que li proporcionaven un raïm amb el qual Maillol mateix es feia el vi. Així ens ho ha explicat el seu nebot nét, Yvone Berta Maillol, continuador de la tradició vinícola i propietari del celler Domaine Berta-Maillol. Fou aquest vi de Banyuls el que va donar gust i aroma a la celebració artística i volem escrutar aquest lligam d’art, paisatge i vi en Maillol.

Maillol i el paisatge del golf de la Selva

Josep Pla, que va dedicar el seu primer ‘Homenots’ a Arístides Maillol, comença el retrat de l’escultor a través del paisatge. Pla situa el paisatge de Maillol en un territori que anomena el golf de la Selva:

«…una comarca d’unitat geològica i geogràfica perfecta, encara que migpartida per la frontera política del Tractat dels Pirineus. Dins del seu redòs hi ha les següents poblacions: el Port de la Selva, la Selva de Dalt, el Port de la Vall, el Port de Llançà i Llançà, Colera, Portbou, Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure. Com a rossellonès, Maillol és català; com a home del golf de la Selva, els seus lligams amb el nostre país no són solament històrics, sinó explícits i concrets.»

I com defineix Pla aquesta terra? Diu:

«Sobre els perfils rocosos i generalment pelats d’aquest país, la terra hi és molt prima: pedriscall, pedrigolet quan ho permet el franc roquisser. Seria un país que no tindria econòmicament cap valor si la tenacitat i l’enginy dels seus habitants no l’haguessin convertit en una terra de vinyes. Els ceps d’aquestes parets seques fan un vi de rost de molta graduació (la graduació natural de les vinyes del golf de la Selva) i modernament un vi de qualitat (el de Banyuls) que és a França conegudíssim.»

I encara recorda Pla:

«El cognom Mallol només és comprensible en un país de vinyes. Un mallol és un cep verge, un cep abans de ser empeltat, el rebrot selvàtic del cep. La família Mallol afegí una ‘i’ al nom antic, per permetre fer el so líquid de la nostra ella.»

Exposa Josep Pla:

«En tot intent de fer un retrat de Maillol, s’ha de tenir present, em sembla, el seu paisatge, la seva naturalesa, perquè fou un home que, a diferència de gairebé tots els altres, visqué deliberadament i voluntàriament dins de la naturalesa. En les formes arcaiques de la vida de Banyuls es pot trobar la naturalesa humana de Maillol; en el camí (flanquejat d’una riera) del pla de les Abelles i del coll, hi ha la seva naturalesa geogràfica, física.»

La vinya i el vi de Banyuls que feia Maillol

Precisament, a l’exposició ‘Maillol i Grècia’ del Museu Frederic Marès es projecta una pel·lícula de Jean Lods, ‘Arístides Maillol, escultor’, de setze minuts, feta el 1943, un any abans de morir-se. Maillol és molt vell, amb barba blanca llarga i cabells blancs també llargs. S’està Banyuls, a casa seva i al taller. S’hi veuen els pescadors, els vinyaters, els artesans, que fan una vida senzilla, com la seva, i se’l veu parlant en català amb les mosses que fan la verema a costers de terra eixuta, magre… I se’l veu assegut enmig d’una vinya, observant el seu paisatge, de vinyes i oliveres al costat del mar.

Per això hem preguntat a Yvone Berta Maillol quina vinculació tenia Aristides Maillol amb la vinya i el vi. I ha explicat: ‘A l’interior de Banyuls tot el paisatge, de fet, ha canviat poc des dels dies en què Arístides Maillol hi va viure. Els marges de pedra seca pertot arreu dibuixen els turons plantats de vinya. Tot i que, per desgràcia, aquesta vinya es troba ara en fort retrocés. La desaparició dels últims ramats de cabres, que Maillol va esbossar del natural, ha tret molt d’encant i autenticitat a les nostres masies. Encara que molt absort en el seu art i vivint sis mesos de l’any a Marly Le Roy, el meu oncle no deixava de venir mai a Banyuls en temps de verema. Es feia portar pels pagesos la part del raïm que li tocava, i ell mateix elaborava el vi al celler de la Casa Rosada. El meu oncle tenia uns mètodes de vinificació propis que el seu fill Lucien va continuar practicant, i que em van valdre, amb Lucien, discussions homèriques de les quals guardo grans records’.

Explica Yvon Berta Maillol: ’Si el mètode d’elaboració del vi segons els seus principis no va canviar gens, i es regia per la llei dels vins dolços naturals, amb els anys s’ha avançat molt als nostres cellers gràcies al millor coneixement de la química natural i la complexitat de la fermentació. El control de la temperatura i la fermentació carbònica han contribuït a extreure més bé les aromes’.

I continua amb una anècdota: ‘Vaig llegir un article d’un sommelier de renom que parlava de l’època de Maillol i que explicava que havia tingut el gran privilegi de seure a la taula de casa Maillol per tastar-hi l’excel·lent cuina catalana que feia la seva dona Clotilde, que en sabia tots els secrets. Maillol li va fer tastar deu vins diferents del seu celler durant l’àpat’.

I una altra anècdota: ‘No s’amagava pas d’haver comprat la complicitat d’un conserge de l’Escola de Belles Arts de París per entrar-hi, tot i que ell no hi era inscrit, oferint-li regularment una bona ampolla de Banyuls. Amb gust explicava aquesta història, tot aclucant els seus ulls entremaliats. No cal dir que estimava tots els nostres vins i, especialment, el vi de Banyuls, que sempre deia que era el millor vi del món!’

Ivon Berta Maillol, descendent d’Aristides Maillol, acaba explicant: ‘El nostre Domaine Berta Maillol aplega les parcel·les de l’Arístides Maillol, les de la seva germana Maria, i les de la meva àvia. Encara mantenim molts ceps vells, d’aquella època, i al nostre antic celler conservem amb zel tines molt antigues, de 1000 hl, que eren de l’època de Maillol, per a fer vins de guarda’.

El vi de Grècia i el paladar de Maillol

Tornant a la importància del paisatge en la forma de l’escultura de Maillol, el retrat de Josep Pla en mostra l’essència en aquest paràgraf:

«En aquesta riera que baixa del coll de Banyuls, que Maillol resseguí milers de vegades anant i venint entre la seva petita masia i la població, hi trobà elements de la naturalesa que l’acostaren a formes de l’art. En els palets, els rotllons d’aquesta riera, que és curta, generalment seca i que, de seguida que plou una mica, es torn violenta, en els palets arrossegats, friccionats per l’aigua i els obstacles, hi trobà formes d’una naturalitat prodigiosa, formes que acariciava constantment i que considerava com una prefiguració de les que l’escultor tractà de fixar en el fang del taller. Llavors sempre en portava alguna a la mà i les butxaques plenes (aquells palets que li deformaven les butxaques, ja de natural tan balderes. (…) Naturalesa i escultura són per a ell una cosa idèntica. Els seus torsos, anques, cuixes, tenen un paral·lelisme amb els perfils de les muntanyes del país, amb les corbes del seu paisatge, amb les formes dels palets de riera. Aquestes idees arcaiques, gregues, foren la gran novetat que Maillol aportà en el corrent de l’escultura moderna. El que s’ha d’estimar dels antics no és pas la seva antigor; és la seva permanent, renovada novetat, que deuen a la naturalesa i a la raó, que en la naturalesa descobreixen.»

I precisament, el viatge a Grècia que Maillol féu el 1908, amb el comte Kessler, un personatge extraordinari que fou mecenes de l’escultor, i l’escriptor austríac Hugo von Hofmannsthal, va contribuir ‘en gran manera als descobriments de les seves arrels. Sempre que Maillol parlà de Grècia ho féu d’acord amb el seu país’, segons que explica Josep Pla.

Coincidint amb l’exposició ‘Maillol i Grècia’, el Museu Frederic Marès i la Fundació Dina Vierny-Museu Maillol de París han editat per primera vegada i en edició bilingüe català-francès el quadern d’artista que Aristides Maillol va escriure per fixar les impressions d’aquell viatge, ‘Notes d’un viatge a Grècia 1908’ (transcrit per la responsable dels arxius de la Fundació Dina Vierny-Museu Maillol de París, Nathalie Houzé, i la traducció catalana de Miquel Desclot). En aquest dietari sense dates i sense signes de puntuació, es veu amb claredat aquesta la relació constant que Maillol fa de Grècia amb el seu paisatge. Només arribar a Atenes, escriu:

«De matí — això és Atenes — el Pireu — No he tingut cap sorpresa en veure el port — això s’assembla molt al meu poblet i a Portvendres — però un Portvendres desmesuradament engrandit — les cases tenen bonics colors rosats grocs i blaus — l’aire és d’una puresa remarcable ens quedem al vaixell fins a 2/4 de 9 jo puc examinar a plaer el port que és lluny de ser lleig com diu tothom — molts vaixells els turons són absolutament semblants als turons de Fitor i de Salses a la rodalia de Perpinyà…»

I té present el vi, que apareix en uns quants moments del viatge. A Dalfi, l’escultor tasta el vi de resina, que el desplau enormement. Li serveixen durant un dinar joiós d’uns comerciants molt hospitalaris que celebraven la Pasqua:

«Ens serveixen per beure un vi blanc de color de palla molt engrescador Kessler fa una ganyota perquè ha reconegut el famós vi Resinat que li costa tant de beure — jo tasto el vi — quina llàstima — el que bec és resina pura — però tothom ens mira — cal tenir coratge bevem i trinquem cridant com aquesta bona gent jo he hagut de fer diverses tirades per acabar-me el got…»

Més endavant, cap al final del viatge, a Faléron, a la platja, després d’una sessió de nus dins del mar, escriu Maillol:

«avui després de la sessió m’assec a la platja entaulat [sic] — em porten per primer cop en tres dies [sic] un vi negre no resinat que és deliciós s’assembla molt al ranci de Banyuls per 10 cèntims em porten un gran got de vi i un got
d’aigua encara més gros mai no he sentit el goig de veure ni de beure un got d’aigua com a Atenes o a Delfos — a Delfos em donaven Loucoumi — aquí bé he trobat per fi un vi deliciós en aquesta fonda — als hotels el vi del país està sempre picat — com vinagre — ordinàriament afegeixen al vi un bon [grapat?] de resina — que el conserva
— aquí em donen un vi a penes resinat però és negre (…) — em recordo encara dels 3 gots que em van fer beure per força a Dafni —».

Arístides Maillol, l’escultura grega arcaica, el paisatge de Banyuls i el vi, vet aquí el relat.