Tot el que escric és veritat

Entro a la classe i veig un bosc de cares expectants. Cares petites, suades, galtes vermelles, nassos lluents. Saludo. S’emocionen. M’emociono. La mestra obre la finestra, estem tots acalorats. Seiem en rotllana a terra després d’apartar tots els pupitres. N’hi ha que no poden seure, o que seuen sense acabar de posar el cul a terra. És com si et donessin una safata plena de flams de gelatina i et diguessin: travessa aquest passadís tan de pressa com puguis i que tots els flams arribin sencers a la meta. Sóc la safata, ells són la gelatina, i l’hora és un passadís. Confien en mi.

M’han llegit i avui tanquen la lectura amb la meva visita. No ho faig gros, és que ho és. M’ho he de prendre així, seriosament, perquè s’ho mereixen, perquè el que hi ha en joc va més enllà de la lectura d’un llibre. Vull saber què esperen de mi, que siguin ells els primers que parlin, que demanin, que preguntin, que diguin, i jo em guiaré pel que vegi que necessiten. Enlloc em sento tant de plastilina com en una aula plena de criatures o joves pendents del que diré. Ens fem falta mútuament, jo no escric sense vosaltres, digueu-m’ho tot, ho entomaré. Enlloc sóc tan sincera com en una classe.

Busco totes les mirades, intento interpretar els gestos dels que callen, acollir i respondre totes les preguntes, tots els comentaris, no passa res si es repeteixen, no passa res si pregunten coses personals, no passa res, no passa res, no passa res, que ningú pateixi, he vingut a ser plastilina.

Ramats de preguntes surten a pasturar i les alimento amb herba fresca. Plastilina verda. Brins fets pinçant els dits. A poc a poc les preguntes ja no surten dels papers que duien preparats, s’encenen llumetes, s’alcen mans, són fetes al moment. Hi ha preguntes que fugen quan els arriba el torn, i espero. I entre totes elles arriba ella, la pregunta, la que sempre apareix, la que he respost de tantes maneres diferents que en podria omplir tot un llibre, la que demana solucions escrites de cap per avall al final del volum.

Què hi ha de veritat en el que escrius.

Agafo la plastilina, tota la que tinc, de tots els colors, de tots els meus colors, perquè jo sóc de plastilina, la barrejo, em barrejo, fins que sóc una massa de color indefinit i amorfa que ja no pot parlar. Em divideixo en tres bocins de pasta que a poc a poc prenen forma de lletres, tres lletres, la te, la o, la te. Tot és veritat. És veritat que sóc de plastilina. És veritat que les preguntes pasturen com xais. És veritat que mengen herba verda feta amb els dits en pinça. És veritat que ara sóc tres lletres de color indecís i que cada lletra té ulls i nas i boca, i que la o duu ulleres, i la primera te llueix una mata de rínxols una mica canosos, i que la segona te avui calça sabates de taló. És veritat que ja no sec a l’aula, que ara rodolo, perquè les tres lletres s’han unit, s’han barrejat i sóc una bola que passeja en cercles enmig d’aquesta rotllana de criatures que ja no pregunten.

Ja no pregunten. Em miren. No ho veig però sé que em miren. Els més atrevits es pessiguen els braços i les cames, les galtes, la panxa i descobreixen que també són mal·leables. Decideixen fer com jo, ser bola que rodola, i de fons se sent un mormoleig de paraula repetida, tot, tot, tot, tot, tot. Repetiu-ho amb mi, els demano, i els ho demano sense parlar, que sóc una bola, els ho dic amb el pensament i ells em senten i em fan cas i tot és un tot-tot-tot que va pujant de to i hi ha una bola més grossa, grossa com jo, la de la mestra, que s’ha afegit a la dansa circular de boles toves de color indecís. Tot tot tot tot és veritat. Tot.

És veritat quan escric sobre marcians, és veritat quan escric sobre dinosaures, és veritat quan escric coses que no han passat, és veritat quan escric sobre el passat i me l’invento, és veritat quan imagino un futur que en realitat no sé com serà, és sempre veritat, perquè… per què?

Les boles s’aturen. Els surten ulls, boca, nas, fan veure que seuen, es transformen en cons i tornen a fer una rotllana. Els broten cames i braços, recuperen els colors, a poc a poc se’ls posen les orelles, els llavis, els dits a lloc. La mestra encara rodola, tota ella una bola, aliena a la nostra segona transformació. Jo torno a ser la que ha entrat a l’aula. M’incorporo, m’escuro la gola, ehem ehem ehem, la bola de la mestra s’atura, ara és un con, ara té cames, braços, nas, ulls, orelles, celles, ungles, dits, i es posa dreta i mira a banda i banda i es pregunta si algú l’ha vista rodolant per terra fa uns segons. Tothom l’ha vista, però tothom ens hem vist. Tot queda aquí. Tot tot tot. Tota la veritat. Tot el que escric és veritat. Tot tot tot tot tot. Això també. Perquè ho escric.