Un cometa

“Crec que finalment ho he aconseguit, aquí la tens: aquesta és la meva història, però també és la història d’en Raül.” Aquesta és l’última frase del llibre Els murs invisibles de Ramon Mas (l’Altra Editorial). Deixes anar l’aire, en llegir aquestes últimes paraules. Imagines l’autor estirant-se cap enrere a la cadira, les mans al clatell, mig descamisat, despentinat, cara de son, i l’esbufec de posar el punt final. Hauran passat vint anys des que va passar el que narra aquest llibre, i vint anys és mitja vida. El text de la contracoberta no enganya, ja ens diu que és “plenament autobiogràfic”, perquè no tinguem mai la temptació de posar-hi distància pensant que llegim ficció. En Raül s’intenta suïcidar el 12 de març de 2004 i aquí arrenca la cursa d’obstacles impossibles per intentar salvar-lo. Saps de seguida que si tens aquest llibre a les mans és perquè finalment en Raül ho va aconseguir. Saps de seguida que si tens aquest llibre a les mans és perquè Ramon Mas ho ha aconseguit, ha escrit per fi la història d’aquest intent de desviar la trajectòria d’un cometa. I deixo estar ara en Raül, en Ramon i tota la colla del Sucre, perquè em vull fixar en una altra cosa.

És que amb un llibre així corres el risc d’embrancar-te a parlar del què i oblidar-te del com, i aquí, en Els murs invisibles, el com és un com de vint anys de maduració, de foscor, de neguit, de pena i d’obsessió, i vint anys de tossuderia, de no llençar la tovallola, de continuar fins a aconseguir-ho. Val la pena fixar-se en el com, doncs. La història d’en Raül va passar fa vint anys, però han calgut aquests vint anys perquè Mas la pogués escriure com volia escriure-la. I com l’ha escrita?

En un primer moment, se t’enduu tant el que explica que no pares atenció a com ho fa, encara que siguis escriptor i llegeixis sempre atent a aquesta banda de la balança. La història se t’emporta i només quan comences a prendre consciència d’aquest “plenament autobiogràfic”, quan t’adones que la veu del llibre és la veu d’en Ramon, d’en Ramon que escriu, que ho destil·la, que no es desfoga ni escriu en calent, que no s’obre en canal i ho aboca tot, sinó que hi ha donat voltes i voltes, hi ha rumiat, s’hi ha barallat, amb el que explica, quan t’adones d’això, deia, és quan t’atures i tornes enrere, i comences a llegir un altre cop, des del principi, des d’aquell cometa que passa i que ningú pot desviar. I ja no t’amoïna el que passarà sinó com l’autor t’explicarà que ha passat el que ha passat.

Tots els que escrivim tenim com a mínim una història a dins que necessitaria vint anys per ser explicada, que ens demanaria que ens col·loquéssim on s’ha col·locat Ramon Mas per escriure aquest llibre. I on s’ha col·locat? En un lloc transparent, tan clar que enlluerna, i mesurat, tan contingut que ofega. En un lloc que només s’explica quan el llegeixes, perquè costa trobar les paraules per descriure com troba ell les paraules per escriure una història tan dura d’un amic que estima. I no fa una cosa que agraeixo molt que no faci, que és explicar-nos com les ha buscades i com les ha trobades, aquestes paraules. No és un escriptor explicant com escriu, és un escriptor escrivint. És un amic que és escriptor i escriu. El camí que ha fet per arribar a escriure això i a escriure així s’intueix però no s’explicita, el mostra, no el diu, i això és escriure. Ens explica “una de les millors coses que ha fet mai” i en cap moment tens la sensació que faci res més que explicar-ho, no es penja cap medalla, mostra llums i ombres, no ens vol convèncer de res, vol explicar, explicar-ho, escriure-ho, i pobre del que parlant d’aquest llibre digui res sobre escriptura terapèutica, no va gens per aquí. Mas escriu una amistat, una amistat profunda i intensa de les que es viuen en la primera joventut (“Enteníem l’amistat com la culminació de les relacions humanes, i no ens feia res expressar-ho en veu alta”), una amistat de compartir aficions que són més que aficions, que són raons per viure, una amistat que tots reconeixem quan ens l’escriu, i que si a més som més o menys de la seva edat també hi reconeixem una sèrie de trets d’època que ens fan tornar a aquells anys amb tota la vulnerabilitat damunt la taula: les cintes de casset! Quant d’amor ens hem dit copiant a mà els títols de les cançons triades per a noranta minuts de música, quaranta-cinc a la cara A i quaranta-cinc més a la B.

I també escriu el dolor. La pena. La tristor. Però ho fa vint anys després, quan tot ja ha sigut paït i es pot explicar, amb dolor, però també amb serenor i enteresa, amb el cap a lloc, entenent tot el que el temps t’ajuda a entendre si t’hi poses, i Mas s’hi ha posat. El que escriu a Els murs invisibles és més que una història d’un amic que se suïcida, és com una història així, com una realitat així, et configura com a persona, et fa ser qui acabes sent, i no en direm “et canvia la vida” perquè és que tot et canvia la vida, la vida canvia sempre, la vida es va modificant amb el que vius.

Quan acabes de llegir el llibre d’en Mas, deia, respires. Respires perquè has sentit amb ell tot el dolor i la impotència i la pena que intueixes que va sentir i sent ell, t’ho ha sabut explicar tan bé (i direm “explicar”, no direm “transmetre”, no som transistors) que has tornat a tenir vint anys i escoltar Jane’s Addiction (únic grup que coincideix amb la meva biografia musical particular) com si allò t’hagués de salvar la vida, el refugi de la música compartida. Mas ha vençut el vertigen d’explicar la mort d’un amic, una mort decidida, una mort volguda, la mort més difícil per a tothom, per a qui la decideix i per a qui l’entoma.

“De vegades em pregunto en quina mena de persona s’hauria convertit si hagués arribat als quaranta. A què hauria renunciat? […] Nosaltres hem tingut fills i pedres als ronyons, però ell continua sent el noi eixelebrat que s’enfila sobre el capó del cotxe per cantar ‘Lori Meyers’ de NOFX a plens pulmons. I quan hi parlo, dins el meu cap, i li explico els problemes d’home de mitjana edat que m’angoixen, ell em recorda totes les coses en què creia fa dues dècades, i m’ajuda a no allunyar-me’n més del compte.”

I dues dècades després, Ramon Mas escriu aquests “murs invisibles que poques hores després ens havien d’engabiar a cadascun dins del seu propi drama” i ens parla, aprofito la seva imatge, mentre busca i troba la porta de la gàbia del seu drama, aprèn a obrir-la, a sortir-ne i a tancar-la, i en acabat, aquesta gàbia, la captura amb les paraules, la fixa, la reté i es fa visible de l’única manera possible perquè sigui alhora vida i art, escrita amb temps, amb mestria, amb traça, amb mesura, amb amor: literatura, al capdavall, que passa per davant dels ulls del lector fent un traç de cometa.