De pobresa i de consciència

Si no fos per la lectura de llibres, veure cine i exposicions (no consumeixo, llegeixo i miro), conversar amb les amistats per uatzap, correu electrònic i per telèfon si no ens podem veure, si internet no existís, em costaria més tot, cada matí, cada migdia, cada vespre, després de llegir la premsa i veure telenotícies. No hi ajuda gaire tampoc sortir al carrer i mirar, anar en metro d’una punta a l’altra de la ciutat, badar i observar la vida, quan acabes de saber que més de 412.000 criatures menors de setze anys són pobres. Ho veus, pel carrer, si t’hi fixes. La xifra representa un 34,8%, un 35% de fet, d’aquest conjunt d’edat de criatures i adolescents, diu l’última Enquesta de Condicions de Vida. La pobresa infantil ha crescut al país, informa també, un 1,7% més. Pobres vol dir pobres, no vulnerables sinó pobres de misericòrdia, que es deia abans. En la meitat d’aquests menors, o sigui més de 200.000, a casa no hi entra cap ajuda. Amb imaginació ensentimentada, veig, entre les ombres, com (no) arriben a sostenir-se aquestes famílies, com (no) es pot sostenir la vida mateixa.

No puc figurar-me que m’hagués criat en una casa on no entrava gairebé res, si fos una xiqueta o una adolescent d’ara a Barcelona. Hi vaig arribar fa més de cinquanta anys, sense conèixer-hi ningú que em pogués ajudar a fer-m’hi un lloc, per més que vingués a estudiar a la universitat. A casa no eren pobres, eren pagesos que a la ciutat no coneixien ningú de rellevància, poca o molta, em van dir abans de sortir cap a la capital que admiraven. Tot hauria d’anar a compte meu. El tiet anarquista tenia prou feina de tirar endavant el taller mecànic i la seva esposa no m’aguaitava amb gaire bons ulls, vigilant, amb mirada d’una duresa que encara recordo i temo, que preguntés al tiet sobre aquell passat ardent que ella havia atrofiat, esclafat, esborrat de la vida familiar. Per sort vaig trobar ben aviat el noi barceloní que m’ha acompanyat durant mig segle, fill d’una classe mitjana que tampoc no podria ajudar-lo gaire però que coneixia la ciutat i la cultura pròpia. Tot va anar en efecte a compte nostre, i unes quantes coses van ser possibles. Eren temps millors en bastants aspectes, per descomptat.

Molts sabem que les ciutats són dures, que costa, si l’aconsegueixes, trobar un cert lloc de confort a Barcelona, és arduós sobretot per als vinguts de fora, ja sigui d’enllà de les fronteres amb l’estat o del món, i també ho és per als vinguts del rerepaís. Un país no és una família generosa, un país considera parents menystenibles un bon nombre de conciutadans, és una altra de les condicions, sembla, del fet de tenir una capital d’envergadura, tingui el país un estat o no en tingui. Miro de recordar-ho quan em trobo migrants de tota condició, procedència i edat. Les cares són el mapa de la vida d’una persona. Com seran les cares dels 412.000 que ara són criatures i adolescents pobres a morir, nascudes o no al país, quan siguin grans.

“Sis de cada deu llars catalanes viuen de prestacions socials o de pensions de jubilació”, diu també la notícia. Viuen de misèries, de petitíssimes aportacions de l’estat del benestar que poc o molt encara (encara!) funciona. Ni com a escriptora ni com a periodista hi puc girar la cara, ni assumir, tot dient “per desgràcia”, que així és en aquest nostre “millor dels mons possibles”. Puc constatar-ho aquí, en aquest espai que el diari em proporciona cada setmana. I puc, també, recordar als lectors que amb llegir la notícia de la pobresa infantil i de la pobresa general, i ara llegir aquest article, no n’hi ha prou. Això que escric és un article de premsa i la setmana que ve passaré a un altre. No tinc cap solució ni és cosa del diari trobar-la, només som periodistes. Ni la mala consciència dels lectors és prou, torno a dir. No complim la nostra responsabilitat només per llegir titulars de premsa. Ni llegint (ni escrivint) aquest article.

Que no complim pel sol fet de mirar i prou, de llegir i prou, m’ho va ensenyar Luis Buñuel al seu tercer film, Tierra sin pan, del 1933. “Només som un equip cinematogràfic”, s’acomiada després de mostrar la difícil vida hurdana. Una pel·lícula de títol profètic. Sense pa, ara, el primer quart del segle XXI, tanta gent.