Fora de la norma: Lorenza Böttner i els seus companys d’exposició

Programar exposicions –programar qualsevol cosa– també és un art, potser menor per al públic, que tal vegada no l’adverteix, però en veritat de capital importància. Penseu en la televisió, la ràdio, la cartellera de cine, d’un teatre,  d’un museu, d’un auditori (els nous directors del Liceu i de l’Auditori volen posar les piles dels seus centres així, aplicant l’art de programar), del que sigui. No veiem una obra ni en gaudim i prou, posem-hi un programa de tele. Com quan llegim un diari –de paper o digital–, per posar un exemple clàssic, anterior als altres mitjans, el text que llegim i avaluem depèn també dels altres textos del costat en la mateixa plana i pantalla de l’ordinador, i de les pàgines prèvies i posteriors. I depèn també, en l’actual moment del periodisme, del contrast que proporciona la lectura crítica d’altres mitjans. La dieta informativa ha de ser variada com totes les altres dietes i en el seu cas sempre avaluada. Si no, vas pel pedregar informatiu i analític. La desídia analítica i el seguidisme informatiu fan tant de mal com les fake news, que potser en són el resultat.

Són coses que he après per ofici i que els anys m’han ratificat un cop i un altre, més avui que mai. M’han tornat arran de visitar les exposicions actuals a la Virreina. Hi vaig anar per Lorenza Böttner, la mascota dels Jocs Paralímpics de la ciutat, artista oblidada que figurava que per dibuixar amb els peus ja havia fet prou i no mereixia més que el que aquell moment de glòria li havia proporcionat. I en vaig sortir amb un goig doble: la Böttner i les fotos de l’Exit Photography Group britànic la segona meitat dels setanta. Les dues expos s’acaben al febrer, l’una el dia 3 i l’altra el 17. De debò, no us les perdeu.

1.Lorenza Böttner. Rèquiem per la norma és el resultat d’una llarga investigació del filòsof Paul B. Preciado, que va ser cap dels estudis del Macba, ara és un comissari d’art que volta pel món i ha tornat al Born amb aquesta proposta. Li deixo la paraula: «La trajectòria de Lorenza Böttner (Punta Arenas, Xile, 1959 – Munic, Alemanya, 1994) representa una de les crítiques més agudes als processos de discapacitació, dessexualització, internament i invisibilització a què són sotmesos els cossos amb diversitat funcional i els cossos transgèneres. Mitjançant la fotografia, la pintura i la perfomance, la seva obra constitueix un himne a la dissidència corporal i de gènere.»

Tot molt políticament correcte, poden dir algunes persones propícies al sarcasme que fa anys que em provoquen reflexions paral·leles a les anteriors que, en un rampell d’això que tan malament pot sonar com és la sinceritat, encapçalen  aquest article. Els comentaris sarcàstics que sento i llegeixo per aquí des de fa tres dècades, poca broma, han aconseguit sovint que siguem més papistes que el papa, donar aire a la poca-substància que sens dubte existeix en aquest terreny del ‘políticament correcte’ i no discutir els prejudicis contra tants cossos i tantes actituds que imperen, fan tant de mal i fins maten. La cosa políticament correcta de debò és, sovint, entre nosaltres, acatar les normes clàssiques i fotre-se’n de qui se les salta amb gràcia i sense.

La Böttner es va saltar les normes amb molta gràcia. Pots trobar-la més bona fotògrafa que dibuixant o no, personalment el seu dibuix em toca. Pots discutir el que calgui, com ara la proximitat a altres dibuixants com Nazario, pintors com Ocaña, i un munt més del panorama internacional. Però la seva gràcia, com va construir-se i en va fer art, la sobrevola i toca.

2.Survival programmes: In Britain’s Inner Cities és el títol de l’altra expo, també la primera que ens presenta una obra desconeguda: la documentació, compromesa i creativa, que van fer tres fotògrafs els anys 1974-1979 allí, a set ciutats britàniques, amb el nom d’Exit Photography Group. Eren Nicholas Battye, Chris Steele-Perkins i Paul Trevor. Van documentar en aquests anys l’empobriment extrem de les classes populars a barris marginals del Regne Unit. Les ciutats foren Londres, Birmingham, Liverpool, Newcastle, Middlesbrough, Glasgow i Belfast.

Durant els governs laboristes de Harold Wilson i James Callaghan, com una anticipació del que vindria amb Margaret Thatcher. L’exposició mostra la percepció, molt estesa a l’època, que la classe política britànica havia perdut el control no solament de l’economia sinó també de l’àmbit laboral i fins dels carrers. El punt àlgid –ingovernabilitat, atur, precarització, la guerra a Irlanda del Nord, tensions racials– va ser l’hivern de fa quaranta anys, el shakespeariament anomenat hivern de la nostra pena. Aquí en tenim algunes imatges.

Fotos acompanyades de relats, d’històries escrites que ara llegim en pannells a les parets de la Virreina, una decisió expositiva que aplaudeixo amb delit. Com hem d’aplaudir les decisions de programació del director, Valentín Roma. Ho torno a dir: no us perdeu aquestes expos.