22.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.07.2023 - 09:27
Qui vagi al Teatre Gaudí de Barcelona a veure Mercè Rodoreda en el triangle de París i trobi el meu nom darrere del seu compartint l’autoria del text teatral, que no s’ho cregui. No hi he tingut res a veure. Tot és obra del dramaturg Ever Blanchet i de l’actriu Maria Clausó, ànimes de Versus Teatre que, fa trenta anys, ja van posar en escena un recull de contes rodoredians, En veu baixa, que no estaria de més tornar a veure. Ara en posen dos contes més, “Nit i boira” i “Paràlisi”. Una meravella trasbalsadora i nutrícia.
No l’he fet pas jo, aquesta meravella. Quan Maria Clausó em va escriure el 29 de maig dient que un llibre meu, un retrat de Mercè Rodoreda, havia inspirat el muntatge d’aquest espectacle em vaig quedar parada i no cal dir que contenta. La dramatúrgia i el text, que m’enviava, estaven definits fins al punt final. Tenia un boníssim record de l’espectacle seu de fa trenta anys, una obra i una experiència il·luminadores per a mi a l’hora de llegir els contes de l’autora. Uns contes que sovint no saps ben bé qui parla, quin ofici deu fer, quina edat, fins de vegades si és home o dona, cosa ben difícil en un idioma que, com el nostre, marca el gènere. Però el teatre ha d’encarnar. Tens el personatge davant teu del principi al final: no oblidaré mai el boxador sonat que personificava el conte “La gallina”.
Quan vaig veure el títol, ara, se’m va obrir el cel. Sí, el triangle de París en què es mou Rodoreda quan torna a la ciutat des de Bordeus el 1946 és decisiu al meu entendre en l’obra de l’exili, que ja havia començat, amb contes, a Bordeus i que desenvoluparà de ple a Ginebra, mentre a París, enmig d’una ciutat i l’altra del seu exili, escriu poesia i pinta.
Parèntesi: Recordo aquí la proposta que fèiem a VilaWeb, el dia del quarantè aniversari de la seva mort, de posar una placa al 21 de Cherche-Midi on va viure llavors Rodoreda i va mantenir fins el 1978.
Tornem a l’obra. Com es poden lligar dos contes tan diferents com el deliri en soliloqui d’un intern (o més) d’un camp d’extermini nazi que és “Nit i boira” i un “Paràlisi” que passa a Ginebra i és un dels relats més directament autobiogràfic de Rodoreda? Podria succeir que el segon es mengés el primer, per allò que avui sembla que ens agradi més saber coses dels autors que no pas llegir-los? Era un privilegi que unes ratlles del meu llibre fessin de pòrtic i introducció, esclar que sí, però m’intrigaven les preguntes. “Nit i boira” és un relat escrit per una autora no jueva i que no ha estat internada en cap camp nazi, que l’escriu entre Bordeus i París i el publica el 1947 en la revista de l’exili Lletres, molt abans que els autors que donarien a conèixer per experiència pròpia la vida en un camp d’extermini. “Paràlisi” és el soliloqui delirant d’una escriptora a l’exili.
Em van convidar a un assaig, aquell dia retocaven els dos contes –corregien galerades, els vaig dir–, no vaig veure la intro. La polifacètica Maria Casellas dirigia amb l’experiència, em va semblar, d’una joventut esmolada. És bonic veure com treballa la gent. Maria Clausó, actriu fora mida. Dos actors joves, Òscar Castellví i Joan Marmaneu, rebotaven per les parets i el terra amb convicció, des de dins del camp nazi mental. Els dos contes, tan diferents, lligaven com potser només ho pot fer el teatre quan és bon teatre. Què els relliga? Com es viu després de l’horror, com se sobreviu després d’una guerra a l’exili, quan tantes coses han mort dintre teu.
No us perdeu aquesta Rodoreda en el triangle de París. Teatre íntim. L’acompanyen només tres cadires i, eloqüents, quatre pintures de Rodoreda –més ben dit: quatre pintures seves ampliades amb precisió i connexió per la pintora Eva Fernández– i la il·luminació de Sophya Acosta. Convindran la lectora i el lector que tot això que dic no ho pot fer un llibre sol. El meu llibre es limita a dibuixar el triangle de París rodoredià. La resta és cosa d’Ever Blanchet, Maria Clausó, Maria Casellas, Joan Marmaneu, Òscar Castellví i tot l’equip de producció. Si els he inspirat, alço la copa, que per elles i ells va.