El llibre d’una vida

Robert Caro (1935) és un escriptor nord-americà que, el dia que falti, ens haurà deixat sis llibres: The Power Broker, sobre l’home que va planificar amb mà de ferro les infrastructures de Nova York durant gairebé mig segle, i els cinc volums de la biografia del president Lyndon B. Johnson (l’últim resta inèdit). Cada obra voreja les mil pàgines i li ha demanat uns deu anys de feina, perquè Caro és conegut per la recerca exhaustiva i detallada de tota la documentació (una pel·lícula que li van dedicar es titula Turn Every Page, ‘gira cada pàgina’), i per un estil elaborat que no es limita a una exposició funcional dels fets. Tots els seus llibres han estat best-sellers, i li han fet guanyar multitud de premis, entre altres dos Pulitzer.

Una figura com Caro només pot existir allà on hi ha un mercat literari enorme i vibrant, perquè l’editorial ha de mantenir un autor durant una dècada i esperar que les vendes ho compensin. En català, per tant, fóra impossible (tot i que si algú em vol finançar un The Power Broker sobre Pasqual Maragall, o encara millor, Joaquim Nadal, jo encantat d’estudiar la proposta). Un escriptor pot mirar d’espavilar-se, i ara hi ha patrons que paguen beques i estades a residències, però això només dóna per a uns quants mesos, i llavors hi ha les servituds laborals i les responsabilitats familiars.
No, l’únic lloc on un projecte d’aquestes dimensions és possible ara mateix és la universitat: els professors titulars i els catedràtics tenen temps, un equip de suport a la seva disposició i, sobretot, un sou fix que els estalvia terrabastalls econòmics. Hem d’aplaudir per tant que Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona, no s’hagi deixat endur per la rutina i hagi aprofitat l’oportunitat. Com un Robert Caro català, i després de deu anys de feina, per fi tenim les 1.500 pàgines d’Un cor furtiu, un d’aquells monuments que enlairen la cultura que l’ha produït. I compte, que el personatge biografiat no és gens fàcil, perquè Josep Pla és una de les figures més complexes, polèmiques i esmunyedisses de la nostra història.

Hi ha en primer lloc l’home que comença a escriure cap al 1916 i no s’atura fins que no es mor, el 1981, una producció oceànica de desenes de llibres i milers d’articles que crea una munió de lectors i admiradors. Després hi ha el protagonista del segle XX, aquell que veu Hitler engegar trets a la cerveseria de Munic, que té xicotes alemanyes i es casa amb una noruega, que se’n va amb tren fins a Moscou i en petrolier a Buenos Aires i, en fi, que llegeix el setmanari Baix Empordà al pis d’Estocolm i la New Yorker al mas de Palafrugell. I finalment hi ha l’escriptor que, a la vora dels cinquanta anys decideix que ell tot sol tindrà la missió de salvar la literatura catalana i de deixar testimoni del país –i a fe que ho aconsegueix, perquè engega l’Obra Completa de Destino el 1966, i el 1977 ja ha venut gairebé 300.000 exemplars d’algun dels volums vermells.

Com es poden abastar tots aquests mons i fer-los accessibles i amens per al lector? Xavier Pla ha estat llest, i ha dividit l’obra en capítols breus i monotemàtics, que sovint es poden llegir de manera independent, i que no són esclaus de la cronologia. Quan enceta una qüestió –els negocis ruïnosos del pare, la relació amb Adi Enberg després de la ruptura, l’alcoholisme, els conflictes amb els escriptors contemporanis– la porta fins al final, encara que llavors hagi de tornar enrere. Les citacions i la menció de les fonts no es fan mai pesades, perquè Xavier Pla entén que no és un treball acadèmic, i tot i això és espectacular veure com relliga dades separades en el temps i l’espai, i mostra que ha furgat dins de golfes, arxius remots i publicacions ignotes. El to, de fet, és el mateix que el biografiat, aquella veu intel·ligent, planera i irònica que et va explicant coses i et fa companyia. L’únic lloc on l’estructura es trenca és a la crònica dels anys de la guerra civil espanyola, que segueix una seqüència estricta i serveix per a desmuntar moltes de les falsedats que han circulat sobre l’escriptor empordanès (i em sembla que la revista Sàpiens un dia o altre haurà de donar explicacions).

Un cor furtiu, com tota obra excepcional, ens posa deures. Per als acadèmics s’obren molts camins de recerca, i és ben segur que algú agafarà la llista de Senyorasses (equivalents als Homenots) que va apuntar en un article de Destino però mai no va escriure, i en farà els textos. Ara bé, és la cultura popular la que hauria d’aprofitar la biografia per a crear novel·les, sèries, pel·lícules. Dues de molt clares: els tractes de Josep Pla i el germà Pere amb agents aliats durant la Segona Guerra Mundial, segurament per a salvar jueus per la via marítima (una ficció estil John le Carré ens permetrà omplir els buits), i la relació d’ambdós amb Alexandre Plana, una figura tràgica que també mereixeria un llibre. A Josep Pla no li agradava gaire Wagner, però, com el compositor alemany, també sabia seduir els admiradors homosexuals per aprofitar-se’n.

Mentre llegim, païm (i comprem, espero) Un cor furtiu, només queda la recança de pensar si serà un projecte únic. El país no va mancat de figures complexes i universals, i, tot i que gairebé totes tenen una bona biografia, l’obra de Xavier Pla ha apujat el llistó. Veurem aviat més volums de 1.500 pàgines? Facultats de lletres, teniu feina.