06.01.2020 - 22:00
Comencem per l’aigua freda: molta gent, a Catalunya Nord, ignora què és això de Catalunya, del procés i de la independència. I una part dels qui ho saben més o menys ho veuen amb malfiança o amb hostilitat. Només faltaria. No parlem, avui, de cap miracle. De cap Revelació. De cap Epifania. De cap Anunciació. La francesització i l’afrancesament –les dues coses són diferents i complementàries– de Catalunya Nord continuen, s’enforteixen i arrelen.
I ara que he dit això, mirem breument què passa, mirem per què ens mireu, mirem per què ens mireu a vegades amb admiració i agraïment. Una admiració i un agraïment probablement exagerats, en la mesura en què es fan extensius a tota la població d’un territori on, en realitat, el nombre real d’activistes pro-Catalunya és molt poc nombrós. Bé, era molt poc nombrós: ara caldria dir que és poc nombrós; o que no és gaire nombrós. És a dir, l’activisme pro-Catalunya creix. I toca, avui, persones que, a priori, semblaven francesitzades per sempre. A l’hora en què escric, noranta-quatre batlles de dos-cents vint-i-sis han signat un manifest de solidaritat amb els presos polítics. El quaranta-un per cent. Amb relació al Principat, és molt poc, però amb relació a qualsevol territori francès és moltíssim. I amb relació a què hauria pogut jurar qualsevol persona coneixedora de les mentalitats que imperen a Catalunya Nord, també. Hi ha hagut una evolució, ràpida, sorprenent, d’aquestes mentalitats. Ho demostra, per exemple, l’històricament jacobí diari L’Indépendant, punta de llança de la integració nord-catalana a França, que ha esdevingut un aliat objectiu en la causa no de la independència de Catalunya sinó de la defensa dels drets humans a Catalunya.
I així doncs, la utilitat de Catalunya Nord també és de mostrar amb un mínim d’anticipació quina és l’evolució de l’opinió pública fora de les fronteres espanyoles. O sigui que el mur espanyol s’esquerda primer per l’evidència dels atemptats contra els drets humans, en particular el dret d’expressió i el de vot. Després, en l’esperit dels que s’indignen per aquests atemptats pot haver-hi una evolució cap a la defensa del dret d’autodeterminació com a principi irrevocable i, d’aquesta defensa, una evolució cap a l’evidència que la independència és l’únic mitjà que té Catalunya per a fugir la repressió de l’estat espanyol. Aquesta és una progressió que pot ser lenta, però que a vegades és sorprenentment ràpida. I aquestes preses de consciència generen actituds, gests, paraules en solidaritat envers Catalunya que, fa pocs anys, eren impensables. I per això al Principat, quan es veuen aquestes actituds i aquests gests, quan se senten aquestes paraules, es comença a entendre que Catalunya Nord potser és una altra cosa que un tros de territori francès afegit per equivocació al mapa del temps de TV3.
És clar, també hi va haver les urnes i les paperetes del 2017. Un grapat de persones sense residència al Principat i sense dret de vot al Principat les van custodiar perquè, per a elles, la independència de Catalunya era tan important com per a qualsevol català independentista del Principat. Perquè, per a aquestes persones, no hi ha un ‘nosaltres’ d’un band de la frontera i un ‘vosaltres’ de l’altre band, hi ha un ‘nosaltres’ que és un tot. I és en aquest ‘tot’ que rau la dignitat d’aquest nord que, ni que sigui una mica, torna cap al seu sud.
I des del 2017, doncs, Catalunya Nord ha tornat a servir de base de replegament, de base de protecció, de rereguarda segura. I simultàniament Catalunya Nord és aquest pont cap a Europa, és aquest territori que pot servir als exiliats perquè murmurin a l’orella d’Espanya sense haver de témer l’empresonament arbitrari.
Però res d’això no és nou.
Ni del nord cap al sud ni del sud cap al nord.
Des del Tractat dels Pirineus, la frontera ha servit a catalans de banda i banda en moments tràgics. A cada guerra, a cada revolució, a cada cop d’estat, a cada moment històric dramàtic, la frontera s’ha activat com a barrera de protecció per a qui podia saltar-la. Aquesta mateixa frontera que tant maleeixo ha estat, tot sovint, una benedicció per a refugiats, exiliats, desertors que així, escapaven de la presó, la guerra o l’escamot d’execució. Del segle XVII fins avui. Potser tots plegats ens n’havíem una mica oblidat, d’aquest vaivé tan sovint recomençat. Probablement la retirada, per la seva dimensió demogràfica descomunal, ha tapat els altres moviments de baix a dalt o de dalt a baix que han sovintejat de segle en segle.
Però hi tornem a ser. I més enllà de la utilitat logística concreta que pot tenir Catalunya Nord és bonic de veure gent d’aquest nord tot d’una dir que sí, que tenen raó ‘els de l’altre costat’, i veure com surten d’un armari l’existència del qual ignoraven. Se sabien francesos per sempre i, de sobte, quan un acte més de repressió fa vessar el veire, s’adonen que una cosa dintre seu es remou i malda per eixir a la llum. S’adonen, a vegades amb una certa sorpresa, que estan en favor d’una causa que, fins llavors, els havia pogut semblar incomprensible, o fins i tot perillosa. I que ara els sembla justa, extraordinàriament justa. I senten que necessiten expressar-ho, i ho fan, amb paraules justes o maldestres. És ben bonic veure-ho, us ho juro.
