Els homes i el papil·loma

Diuen que un 80% de la població tindrà contacte amb el virus del papil·loma humà en algun moment de la seva vida. És la malaltia de transmissió sexual més freqüent a tot el món i els estudis ens demostren que són més els homes infectats (un de cada tres de més de quinze anys té alguna soca de la malaltia) que no pas les dones, tot i que, evidentment, elles tampoc se’n deslliuren.

Ara Salut ha decidit iniciar una nova prova de detecció precoç del càncer de coll d’úter que ha de permetre detectar la presència de la infecció abans que apareguin les lesions a l’úter; unes lesions que fins ara només es detectaven amb les citologies que les dones ens fem anualment si som privilegiades i podem pagar-nos una mútua privada, o bé cada tres anys si només tenim ginecòleg a la Seguretat Social. Sens dubte, es tracta d’una gran notícia, perquè el VPH pot acabar provocant càncer si no s’agafa a temps. Malgrat que mascles i femelles ens passem els virus els uns als altres, fins fa poc, els homes semblaven quedar fora de l’equació, com si la cosa no anés amb ells. A les dones se’ns vacunava i se’ns alertava dels perills de contraure aquest virus, però els homes, els nois, com que no es revisen periòdicament, continuaven fent vida com si res. No va ser fins al 2022 que, per fi!, se’ls va començar a vacunar.

El que sempre m’ha semblat més curiós del virus del papil·loma humà és que la gran majoria de dones li tinguin una por terrible mentre que els homes, majoritàriament, no sentin cap mena de temor de contraure’l. No és estrany que percebem aquesta malaltia amb graus de preocupació tan diferents, perquè les dones hem crescut entenent que érem nosaltres les qui havíem de vetllar per la nostra salut sexual i reproductiva. Les dones heterosexuals ens enllitem i copulem amb homes, però ells, estranyament, no senten el pes de la part fosca de la sexualitat. D’entrada, a nosaltres, ja en la pre-adolescència, se’ns empeny a visitar professionals ginecològics que ben aviat ens demanen si tenim relacions sexual i ens recomanen o ens forcen a prendre pastilles anticonceptives. Uns fàrmacs que, com passa amb la majoria de medicaments, amaguen també un biaix de gènere: dècades de dones empassant-se aquestes pastilles sense que ningú els expliqués quines eren les conseqüències que poden causar. Tot el que se’ns comentava era que els anticonceptius orals ens podien fer augmentar de pes, per allò de la retenció de líquids, però ja s’encarregava la societat de fer-nos creure que no era pas tan greu guanyar uns quants quilos si amb les pastilles podíem prevenir els embarassos. De les depressions que causen, de les trombosis o de les possibles embòlies pulmonars, poc n’hem sentit a parlar.

Per a alguns homes, topar-se amb una dona que pren pastilles anticonceptives era una gran sort: “Fantàstic! Així ja no ens hem de posar el condó”, ens hem sentit a dir moltes de nosaltres. En aquesta mena de situacions, sovint l’escena que seguia era la d’una parella sexual dins un llit, en la qual l’home insistia per fer l’amor sense preservatiu (“estic net, no tinc cap malaltia, no has de patir”) i la dona sentia que aixafava la guitarra de l’auge passional mentre es veia forçada a convèncer el mascle dels perills que comporta cardar a pèl.

Des que sóc adolescent, m’he hagut d’emprenyar algunes vegades davant situacions com la que us narro i, havent-ne parlat amb les meves amigues, sé que no sóc l’única a qui li ha passat. Deixem-ho clar: a nosaltres, les dones, també ens agrada més fer-ho sense condó, però sabem què ens hi juguem i és refotudament desagradable haver-se de sentir una frígida poc divertida que no es permet una mica de bogeria de tant en tant. És cansat haver de posar-nos racionals i alçar argument en ple coit per a combatre allò que soleu dir-nos: “Per una vegada no passa res. I a més, encara que utilitzem preservatiu també podem agafar malalties. No ens protegeix del tot.” I direu, també hi ha dones que volen follar sense condó. Sí, però moltes menys.

Sentir a parlar d’aquesta malaltia em remou perquè jo mateixa la vaig tenir i perquè són moltes les amigues a les qui he vist patir per culpa d’aquest maleït virus. N’he acompanyat moltes a les visites mèdiques i n’he consolat moltes quan, després de mesos d’intentar fer desaparèixer el virus del cos, acabaven veient-se obligades a entrar a quiròfan perquè els traguessin un tros d’úter en allò que els professionals anomenen “conització per a extreure el teixit anòmal”. Algunes de les meves amigues i conegudes que han patit la malaltia i han acabat havent-se d’operar, posteriorment, quan s’han quedat embarassades, els han hagut de fer un cerclatge del coll de l’úter per evitar que perdessin el bebè.

Per a les dones, tenir el papil·loma és molt més fotut que per als homes. I no només en termes físics, també en termes psicològics. Moltes amigues s’han sentit estigmatitzades quan han sabut que tenien la malaltia, moltes han començat a sentir rebuig cap als seus cossos i han perdut les ganes de tenir relacions sexuals. Com en tantes altres malalties, han patit la solitud de l’acompanyament mèdic i social. No he conegut cap home que m’hagi explicat que se sentís turmentat per aquests motius.

En tot això penso quan un home sexualment actiu viu despreocupadament pel que fa a les malalties de transmissió sexual. Em fa ràbia que també en aquest tema nosaltres hàgim de patir més que ells a tots nivells.

La cosa és ben senzilla: sexe amb protecció sempre. I vosaltres, homes, aneu a revisar-vos periòdicament, que no sou éssers de llum que s’estalvien clamídies, gonorrees i papil·lomes. I si sabeu que heu contret alguna d’aquestes malalties, si us plau, no calleu, comuniqueu-ho als vostres vincles sexuals, que amb això, sovint, també falleu, i no us feu la idea de com ens pot arribar a devastar a nosaltres el vostre silenci o la vostra falta de cura i empatia dins i fora del llit.