Durant molts períodes de la meva vida m’he trobat soterrada pel que podem anomenar depressions. Les causes han estat diverses: dols perinatals, ansietat crònica que augmentava amb contratemps circumstancials, estrès laboral, problemes econòmics, maltractaments i un llarg seguit d’etcèteres que, lamentablement, no són un cas particular meu, sinó que són problemàtiques socials molt comunes. La depressió ha anat traient el cap, però jo sempre m’he negat a prendre antidepressius. Em creen contradiccions, i aquí les deixo per escrit.

Tenint en compte la meva personalitat, i atenent la mirada de la gent que m’envolta i els comentaris que m’han fet a vegades, podríem dir que sóc una d’aquelles persones a qui l’entorn considera forta, lluitadora, incansable, tenaç, apassionada i de la qual ningú sospitaria que pot estar travessant una depressió.

Una vegada, vaig comentar a un amic que creia que estava deprimida. Ell s’havia enganxat a les pastilles per a dormir i xerràvem sobre el tema. Sense la química, el meu amic no aconseguia ni agafar el son, ni alçar el dia. Em va contestar que li semblava impossible que allò meu fos depressió, que se’m veia bé, que, a diferència d’ell, jo feia reunions, aixecava projectes, duia els nens a escola, criava, treballava sense descans dins i fora de casa i, a més a més, somreia mentre que ell no sortia de casa. Aquella vegada va ser la primera ocasió en què vaig pronunciar una frase que, després, he repetit durant els darrers anys, en veu alta i cap a mi mateixa, com una lletania: “Estic deprimida, però en realitat faig veure que no perquè no em puc permetre tenir una depressió.” La meva condició de treballadora autònoma m’ha tatuat a la pell un convenciment: “Jo sóc la meva salut. Jo puc treballar i guanyar diners si estic sana físicament i mental.” Si em poso malalta, ja sigui per qüestions psiquiàtriques o d’altra mena, no puc treballar i, per tant, no puc guanyar diners. Aquest precepte, perniciós però cert, m’ha tenallat sempre i ha afegit una pressió extra al meu caràcter, cosa que ha fet que gairebé no hagi agafat mai baixes laborals. Amb aquestes circumstàncies, i amb l’autoexigència perillosa que professo sobre mi mateixa, he hagut de desestimar moltes vegades la possibilitat d’aturar-me, de reconèixer que no estic bé. Tant és així que, per culpa de no haver volgut admetre que havia tocat fons, que necessitava ajuda, he patit atacs d’ansietat demolidors, fins al punt d’acabar, en una ocasió, telefonant a un d’aquells telèfons d’ajuda per a persones que es volen suïcidar. No volia matar-me, no volia morir, només volia fer-me mal perquè la vida feia mesos que em sobrepassava, que m’ofegava, i de cop tot es va fer fosc i estret i ja no em quedaven eines, ni positivitat, ni esperança de creure que podia sortir-me’n. Volia fer-me mal físicament perquè em duguessin a un hospital, perquè algú fes el que jo no m’atrevia a fer: aturar-me. Obligar-me a reconèixer que em calia ajuda i que no sempre ho podem tot, ni ho hem de poder tot. Aquella nit tenebrosament freda d’estiu, un home que no sabré mai qui és, un àngel de la guarda, va contestar la meva trucada i em va convèncer que viure valia la pena i que havia de fer un replantejament vital. Va ser conversant amb ell, entre sanglots, que vaig adonar-me que aquell mal físic que jo em volia causar a mi mateixa era el darrer mal que em quedava per autoinfligir-me, perquè de mal psicològic, feia anys que me’n feia, sobrepassant tots els límits, i a més consentia que d’altres me’n fessin. L’endemà d’aquella terrible nit, d’aquella trucada, vaig acabar a les urgències d’un hospital psiquiàtric i, per primera vegada, vaig “rendir-me” i vaig dir a la meva psicòloga que em receptés antidepressius. Com us deia a l’inici de l’article, sempre m’he negat a prendre’n. I això ha estat bo en alguns moments, i no tan bo en d’altres. Me’n puc sortir sense pastilles, he considerat sempre. He invertit molts diners que he tret d’altres bandes per a fer sessions amb psicòlegs de tota mena, i sí, m’ha anat bé. Però sempre he sentit una enveja estranya d’aquells qui, amb pastilles, aconseguien mitigar el seu dolor anímic, l’angoixa, l’ansietat. Sóc massa tossuda i no m’agraden els camins ràpids. I també aquest era un dels motius pels quals no volia medicar-me, perquè sospitava que l’ús que fem dels antidepressius és un abús. El més
curiós del cas és que el dia que vaig demanar de prendre’n la psicòloga m’ho va
desaconsellar per altres motius que ara no fan al cas.

Justament, fa un parell de dies, al programa Més 324, el catedràtic de farmacologia de la UAB Joan Ramon Laporte confirmava les meves sospites. Laporte, entrevistat per Marina Romero, assegurava que més del 70% dels psiquiatres que diagnostiquen depressions com a malaltia són finançats per laboratoris farmacèutics que tenen, precisament, l’objectiu de generar socialment la necessitat de prendre antidepressius. Un altre motiu que m’ha fet reticent a aquesta mena de pastilles és el fet que medicar-se amb ansiolítics esdevé, massa sovint, el camí forçadament accelerat i trampós per a la cura de tots els mals; un camí que és símptoma dels temps en què vivim: el mateix que ens porta a la depressió –la pressa, la immediatesa, la necessitat d’estar sempre bé– és, alhora, la manera arriscada com volem resoldre els malestars, els dolors, els traumes, els contratemps. Ràpid. Més ràpid. De pressa. Ja. No ha de ser pas bo voler tapar i sanar amb presses mals que volen calma, serenor i temps. També en va parlar, d’això, el farmacòleg Laporte al Més 324. Comentava que, fa uns anys, un dol que durés més de tres mesos havia de ser medicalitzat, i que actualment aquesta franja de temps s’ha reduït perillosament a quinze dies. Partint d’aquest fet, convé de preguntar-nos si confonem la depressió com a malaltia psiquiàtrica amb malestars o dolors espirituals circumstancials. Evidentment que hi ha casos en què és necessari medicar-se i és clar que ajuda l’ús de les pastilles, però què amaguen rere tanta medicalització dels malestars socials i qui se’n beneficia? No deu ser que també hi ha, rere de tot plegat, una baixa tolerància a tot allò que cou, que punxa, que incomoda, que neguiteja? Com apuntava Laporte, qui en treu rèdit són les farmacèutiques i aquells qui ens volen sedats perquè no sigui que ens adonem que, en el fons, els nostres grans problemes són violències socials estructurals.

La contradicció que em generen els antidepressius és la següent: són una
rendició o una solució? Potser, mirant enrere, penso que si no m’hi hagués resistit
tant, si me n’hagués pres abans, no hauria arribat a fer aquella trucada
d’emergència. Però, d’altra banda, continuo pensant que prefereixo fer només
teràpia per baixar als inferns personals, conèixer d’on vénen els mals i treballar-los
lentament, per més que sigui tortuós. Sovint, en relació amb aquest tema, em demano fins a quin punt volem la vida massa còmoda. Assumim realment que viure no vol dir estar sempre bé, que viure és conflicte, és batalla, és dies d’estar una mica més amunt i dies d’estar decaigut? L’esperança i la il·lusió van i vénen. Pretendre la felicitat absoluta vint-i-quatre hores el dia els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any és una trampa que, a banda de depressió, genera consumisme, alienació i desconcert.

El passat 13 de gener, amb motiu del Dia Mundial contra la Depressió, es van fer públiques dades esfereïdores: en els darrers tres anys, l’ús d’antidepressius en menors de quinze anys ha augmentat d’un 250%. Més d’un milió de persones van consumir antidepressius el 2023. Si ho detallem, veiem que les noies, les dones, la gent gran i les persones que viuen en situacions socials desfavorables són les més afectades. Aquestes dades demostren que calen millores urgents en la sanitat pública, especialment en l’àmbit de la psiquiatria. Els professionals de sector de la salut mental asseguren que, si hi hagués més psicòlegs i psiquiatres, el nombre de persones medicalitzades es reduiria.

Sigui com sigui, és important que entenguem que tot plegat és el retrat d’un malestar social que ens va devorant. Com més injustícies socials tolerem, com més drets fonamentals deixem que ens retallin, com menys combatents ens mostrem, més depressió, més malestar i més malaltia. Els antidepressius estan molt bé per a casos clarament clínics, però també cal recordar que hi ha uns altres antidepressius que tenen a veure amb la vida a la qual hem renunciat. La vida pausada, la vida espiritual, la vida que no ens deixen portar. Cal que recuperem temps per a nosaltres mateixos, temps que hem de treure del laboral. Cal que, a estones, ens permetem viure sense produir, que ens obliguem a fer esport, a gaudir de la natura, a veure’ns amb els amics, a no fer res de tot allò que impliqui perpetrar aquest model vital que ens va matant a poc a poc.