31.01.2024 - 21:40
De fa temps, quan miro continguts audiovisuals en català amb els meus fills, practico l’exercici de fer-los veure errades en el llenguatge oral. Al principi, em pensava que no paraven atenció en el que els deia, però aviat vaig adonar-me que el meu fill gran, de set anys, s’ho prenia com un joc, i de tan pesada com m’he fet, ara ja és ell qui detecta tot sol les errades. Per bé o per mal, l’he convertit en un petit filòleg i les seves incipients conclusions són les següents: tothom parla molt malament, mama. No es refereix pas al fet que diguin renecs, sinó que cada dos per tres adolescents i adults, en programes i en sèries de ficció del 3Cat deixen anar expressions que hem donat per vàlides de tant sentir-les, com ara: “Se m’ha caigut” o “No s’escolta”. Ara fa uns dies, la criatura em va fer una confessió que no tinc clar si m’ha de fer sentir orgullosa o culpable. Resulta que a l’escola alguns l’anomenen “el catalanet” perquè “parles molt bé el català”.
Amb la petita de casa, la cosa és lleugerament diferent. Des de la llar d’infants, deixa anar paraules en castellà quan juga. Al principi no m’ho mirava amb preocupació perquè entenia que segurament l’encuriosia sentir canalla parlar una llengua diferent de la que xerrem a casa i, com un divertiment, utilitzava expressions castellanes en el seu oci per experimentar amb el llenguatge. El cas és que d’ençà que va a l’escola, la cosa ha crescut. M’he limitat a recordar-li que està molt bé que aprengui el castellà, però li he recalcat que té el dret de jugar en català encara que altres criatures de la classe se li dirigeixin en castellà, i que no cal que canviï de llengua.
Parlava amb una amiga sobre aquests fets i ella va brandar el cap i em va dir: “Prepara’t perquè la cosa empitjora. La nostra filla gran fa un any que va a l’institut i ens ha dit que és l’única que parla català. Per sentir-se integrada s’ha passat al castellà.” La meva amiga també comentava amb estupefacció la seva gran sorpresa pel fet que fills i filles de pares i mares catalanoparlants de tota la vida han abandonat rotundament el català a l’hora de parlar entre ells en tots els àmbits: a les classes, a les converses de WhatsApp, al carrer i a les xarxes socials. La situació no m’hauria d’esfereir perquè, ja l’octubre passat, els resultats de l’avaluació de competències bàsiques que duu a terme la Generalitat als alumnes de 4t d’ESO demostrava que els adolescents dels nostres instituts havien obtingut els pitjors resultats històrics en llengua catalana. Però, malgrat que trampegem com podem l’emergència lingüística i que individualment calmem les nostres consciències practicant diàriament l’heroic costum del #Mantincelcatala, de tant en tant, el pessimisme ens acosta perillosament a l’atac de feridura, sobretot quan se’ns fa evident que aquesta pèssima situació lingüística que amenaça la nostra cultura i la nostra identitat arriba després de dècades de polítiques lingüístiques favorables a la llengua pròpia, en un suposat sistema d’educació de proteccionisme del català.
La manca d’inversió en el sector educatiu d’aquests darrers temps s’ha convertit en el pretext perfecte per a desentendre’s de responsabilitats pel que fa a la llengua. I així, de mica en mica, com qui no vol la cosa o no sap fer-hi front, ens hem conformat a obtenir resultats de mínims amb el català a les aules. Personalment, en les darreres convocatòries de vagues de docents, he trobat que eren poc reeixides les preocupacions respecte de la paupèrrima situació de la nostra llengua, i per això avui m’esperança llegir que la plataforma DocentsCat, un grup de 130 professors, ha presentat un decàleg amb què reclamen de revertir l’escàs ús del català a escoles i instituts. Goso parlar d’esperança apel·lant a l’optimisme, malgrat que és una esperança pàl·lida i trista perquè les deu propostes del decàleg estan molt bé, però són tan de mínims que no fan més que dibuixar la nostra evident derrota. Sabent com sabem que l’enemic és una fera ferotge que ja ha devorat els drets dels catalanoparlants de les Illes i al País Valencià, costa d’empassar-nos la falta d’ambició en els nostres objectius. És clar que cal celebrar qualsevol embat i iniciativa que pretengui tornar la nostra llengua al seu tron, però dol assumir que reclamem –com si fos nou– un fet tan bàsic que ja hauríem d’haver assolit: que la comunitat educativa faci servir el català per comunicar-se amb els alumnes i que no canviï de llengua.
Ovidi Montllor es deu regirar a la tomba en veure que ens hem conformat a alimentar-nos només de molles i que hem cedit tant, que ens hem venut tant que ja no ens atrevim a parlar de màxims innegociables. Que no ho sabem que apuntant baix no aconseguirem res?
Perquè tot explota pel cap o per la pota, ara més que mai cal que ens tatuem com a estendard de lluita aquestes paraules del cantautor: “Les molles volen al vent,/ diuen: ‘Si no et donen, pren.’/ No és de lladres dir amén,/ quan la suor del que fem, / no l’eixuga el que rebem.” Ens ho devem a nosaltres, però sobretot als nostres fills i a les generacions futures perquè mai ningú no pugui burlar-se d’ells pel fet de sentir-se plens i orgullosos de parlar amb ple dret la seva llengua a les aules i als carrers del demà; per ells, sobretot per ells, amb el català no ens hem de conformar amb les molles, amb el català, “volem el pa sencer”.
