24.12.2017 - 21:00
|
Actualització: 25.12.2017 - 13:43
Benvolgut vice-president,
Aquesta carta consta de sis paràgrafs i d’incomptables pauses amb les mans aturades sobre el teclat. Avui és Nadal, vós sou creient i, com a Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i el conseller Forn, un monstre us té segrestat de la família a canvi d’un rescat impossible: la vostra dignitat. Per tant, us haurem de treure d’aquí d’una altra manera, i ho farem. No descansarem fins que no torneu a ser a casa amb els vostres, i encara no descansarem fins que el monstre no acabi assegut al banc dels tribunals de drets humans. No tinc ni idea de dret, sóc de ciències, però espero que els qui en saben ja s’hi hagin posat.
Mentrestant, aquí fora, acabem de superar la prova d’estrès del 21-D, i amb nota, i a moltes de les nostres institucions tornen a penjar les expressions de llibertat prohibides pels inquisidors, els rètols reclamant democràcia i els temudíssims llaços grocs. De qui és capaç de prohibir un color d’una font, com ha passat, no sé si ho sabeu, en pots esperar de tot. Ens volen vivint en una presó també aquí fora. O que, a força de tenir-vos empresonats a vosaltres, ens arribem a creure que això de fora és quelcom semblant a la llibertat.
Estic segura que, si poguessin, els repressors que van fer arrencar símbols grocs també ens arrencarien el cap i el cor perquè no poguéssim estar de pensament i de sentiment amb vosaltres. Com que allò que sentim i pensem no es veu, les seues resolucions absurdes ens han fet entendre que el color groc n’és la representació. I ai, per la nostra part, ja els ho podem assegurar: somiaran groc, somiaran llaços, somiaran cartells exigint la vostra llibertat fins més enllà que l’hagueu recuperada. Permeteu-me que ho digui en frívol: que mai més no puguin mirar amb sos fills els Minions sense pensar en vosaltres.
Per això us vull explicar, vice-president, que hem guixat pobles i ciutats i carreteres perquè ningú no s’acostumi a aquesta ‘llibertat’ podrida que ens volen fer (em)passar per normal. Us vull explicar que, a la capital catalana, que és on visc, cada vegada s’hi veuen més llaços pintats amb esprai als carrers, i en alguns balcons, al capvespre, s’hi encenen llaços grocs com llums de Nadal. Els passejants caminen, encara, entre cartells electorals amb la vostra imatge, vice-president, i travessen passos de vianants que reclamen ‘Free Junqueras’ com el que encapçala aquesta carta i que he fotografiat expressament per a vós. Algú que s’aturi distret en un semàfor es pot trobar que, de sobte, el crida un llaç groc que voleia furiós a l’altra banda, lligat en un fanal, o en un senyal de càrrega i descàrrega; ben amunt, perquè els feixistes no el puguin arrencar: el groc els corseca de ràbia.
Els republicans hem emplenat l’espai públic de denúncies que es llegeixen d’un cop d’ull, perquè ningú no s’oblidi de la vergonya, i, de retruc, perquè els seus còmplices tampoc no se’n puguin distreure ni un segon. Al nostre pas les parets parlen, xiuxiuegen, criden, diuen ‘República’, diuen ‘Llibertat presos polítics’, diuen ‘Democràcia’, diuen ‘Hem votat per ser lliures’; les bústies i els contenidors de plàstic també són del color del sol i als ferros dels ponts branden mil braços grocs.
I després passa una cosa màgica, vice-president, que a les grans ciutats és més remarcable encara. Passa quan, al carrer, dos desconeguts ens detectem el groc a la bufanda, als mocadors, al jersei, a les solapes. És un flaix instantani. Ens mirem de reüll i ja sabem que hi som, cridant sense fer soroll entre la multitud o en un carrer solitari. Som denúncies ambulants. Denunciem la vergonya més gran del sud d’Europa en el temps que dura una llambregada urbana. Això és el groc, ara, però quan sereu lliures, vice-president, que ha de ser ben aviat, aquest color ja no farà mal, ni ràbia, ni serà denúncia: quedarà per sempre com el color de la llibertat, el color de la República.
Us abraça des de Barcelona, a vós i a la vostra família i a tothom qui us vol bé,
Marta
