09.02.2017 - 02:00
Perquè ara és aquí, perquè esclaten com flors a les mans, perquè tallen el fil en lloc de perdre’l i perquè el bacallà és poca cosa, perquè trepitgen les paraules i el cap, perquè ningú no diu que no, perquè tenen el cor pelut, pels ganivets i les forquilles, pel color beix, per la mentida lineal, per la fricció, per l’espasa i el rampell, pels vidres fumats amb taques de pernil, pels gemecs, pels llapis, perquè es queixen com rates, perquè fan tremolar les metàfores i els cervells, per les alzines i els roquissars, perquè sovint són les més valentes, per la neu a les pestanyes, per les síl·labes d’oliva i les trenes de fang, perquè són el teu mirall i, com les dones antigues, són heroïnes de Montserrat, fins i tot en plena canícula estival… I perquè diuen: i què, ah!
Més que les sueques, m’agraden Les Sueques, per tot això i perquè, sense cercar-ho, de sobte saben capturar allò que a la majoria ens costa d’atrapar. Els qui les conegueu, segurament ja sabeu de què parlo. I per als qui no en sapigueu res, us recomano amb fervor que suequeu una mica. Podeu començar amb aquesta entrevista i amb aquest Bandcamp. I també amb aquesta versió recent de ‘Res’, nascuda de la puresa de l’assaig sense vergonya, sense finestres, sense maquillatge i sense postproduccions.
El dia 24 d’aquest mes n’apareixerà el nou disc, Moviment, que sense que encara sigui públic ja surt en unes quantes llistes dels discs del nostre país més esperats de l’any. I exactament al cap d’un mes, el dia 24 de març, el presentaran en una gran festa al Born Centre Cultural. Més endavant seran al Primavera Sound i en més escenaris de primer nivell que encara no es poden dir… Fent soroll, amb faldilles i en silenci.
Del concert del Moog, el primer, ja fa una colla d’anys. Recordo el terrorisme d’aquella nit d’estrena. El gaudi d’allò que és modest i tanmateix desacomplexat. I d’aleshores ençà, perseverança discreta i encegadora alhora, suant la carn, els rifs, les perífrasis sense verb, els versos atònits i els petons amb gust de tabac. Al Moog eren quatre cançons. Ara són quilòmetres de carreteres secundàries i tones de paraules infernals. Ara són, elles, potser sense saber-ho, model i espill.
Perquè hi ha un monstre a la banyera que s’alça i perquè nothing sempre ha estat res. I el monstre, ara sí, ja camina, en un segon pla que cada vegada és més primer, com si les petxines poguessin parlar. Perquè no són gens sintaxi buida i sí carícia que riu i segresta. Perquè en el fons mai ningú no sap en realitat què és passat i què és futur immediat, però sí que sap que és estona, molta, la que ressona avui, la que captiva, i la que tot fa pensar que ressonarà molt fort demà passat. I, a més, amb gust. Un gust, amb Les Sueques, subtil, que fa que les portes grinyolin de plaer i els ulls sagnin d’emoció. Escolteu-les. Seguiu-les. Gaudiu-ne. Enamoreu-vos-en, si us vaga, com he fet jo, per (des)intoxicar-vos d’això i d’allò altre, encara que sigui una estona petita. O molta.
