Ja havien deixat enrere els carrers estrets de Castell i havien enfilat el camí de l’Abadia que l’ombra fresca del matí va fer lloc als primers rajos de sol. Era un dimarts amb el curs tot just començat i hi havia poca gent per aquells camins. Amb prou feines van trobar dues parelles d’excursionistes grans que ja feia temps que no matinaven per treballar. No eren pas gaires, però tot i haver sortit compactes de Castell, pocs minuts després el grup s’esfilagarsava ben llarg pel camí costerut, a l’obaga del Pirineu.

Eren els alumnes i professors dels estudis de català de la Universitat de Perpinyà, que encetaven el curs amb una excursió a Sant Martí del Canigó i a Prada. N’hi havien anat una quinzena. Els més joves, els de primer any, tancaven la marxa, perquè els divuit anys acabats de fer demanen fotos, aturar-se, seure sovint i reposar. Sorprenentment, catalanoparlants per via familiar eren els únics que pujaven en francès.

A davant de tot, en Joan explicava per sobre la història de Sant Martí a un grup petit d’estudiants. Se’l veia content de sortir de l’aula un dia entre setmana i de respirar la frescor i el sol del matí. La setmana abans, per telèfon, l’havien advertit que no tenien guies que parlessin català. Si voleu, la visita podrà ser en castellà, van oferir a un grup d’alumnes que de castellà no en saben pas. No sabia què havia canviat, però el dia abans li havien telefonat per dir-li que sí, que al final podrien tenir la visita guiada en català.

La comunitat de les Benaurances, formada per monjos, monges i seglars, es cuida de l’edifici, dels jardins i de les visites dels turistes, els va explicar la guia un cop a dalt. Era una dona delicada, de pell clara, cara neta i cabells blancs recollits en un monyo que deixava escapar un floc de cabells que insistentment ella es recollia darrere l’orella. Vestia colors terrosos i somreia. “Em sap greu no parlar gaire bé el català. Sóc nascuda a Lilla, al nord de França. Vaig aprendre la llengua fa temps però no tinc gaires oportunitats de parlar-la.”

Els va explicar la història de Guifré II i de la seva esposa. Els va mostrar el campanar amb merlets i els va parlar de com tenien muda una campana per no ser harmònica amb les altres. Va dur-los a l’església i hi havia un monjo que resava i no se’l podia destorbar. Al claustre els va parlar dels capitells, i ja eren les dotze, i un altre monjo amb davantal va sortir a fer picar una campana petita; potser era l’hora de dinar. Ella, sense manifestar cap senyal de tenir pressa, els va explicar com tres segles enrere els últims monjos havien marxat del monestir. (“Que tristos, ai que tristos me deixaren! Tota una tarda los vegí plorar; set vegades per veure’m se giraren, jo aguaito fa cent anys per on baixaren; tu que vius més avall, no els veus tornar?”, li feia preguntar Verdaguer al campanar de Sant Martí al de Sant Miquel de Cuixà, a baix, a la plana.) Ella va assenyalar unes fotografies del segle XIX en blanc i negre que penjaven a la paret del claustre, eren imatges dels segles d’abandonament.

Ja havien arribat al final i l’explicació s’esllanguia. Els estudiants havien anat seient al bancal, amb l’esquena contra les columnes que aguantaven els arcs. Teniu preguntes? Els joves miraven a terra. Veient que els seus alumnes no deien res, l’Alà va preguntar-li que com era que venint de tan al nord parlés tan bé el català. I ella va contestar mirant cap endins que el 2002, quan celebràvem el centenari de la restauració del monestir, em va tocar dinar amb una taula de catalans. Jo m’havia adonat que els catalans, quan pujaven a Sant Martí, sovint semblaven enfadats, i vaig voler saber per què. Aquell dia em van parlar de la història del poble català, repartit a la solana i a l’obaga d’aquestes muntanyes nostres i del símbol que és el Canigó. I em vaig adonar que el poble català era un poble ferit, i vaig entendre que l’única manera d’acostar-me a un poble ferit era aprendre a parlar la seva llengua.

Hi ha lingüistes que parlen de la relació que hi ha entre la llengua (la identitat) i el benestar de les comunitats. Les comunitats que es dolen d’una història social adversa també pateixen un malestar i unes ferides que la recuperació de la llengua pot ajudar a guarir. Això que la lingüística explica amb estudis plens de dades, una dona nascuda a França i traslladada a un altre indret del seu mateix país ho va copsar per tenir, segurament, una sensibilitat i una intel·ligència excepcionals.

No vam dir res més i somrèiem amb les paraules senzilles de la nostra guia. Els alumnes, més endarrere, semblaven lluny d’aquell moment preciós, aixecant els rostres a l’escalfor del sol a recer dels arcs del claustre. Però ells també són una magnòlia solitària, joves nord-catalans estudiants de català. I “somrigué la muntanya engallardida com si estrenàs son verdejant mantell; mostrà’s com núvia de joiells guarnida; i de ses mil congestes la florida blanca esbandí com taronger novell”.

Carla Ferrerós Pagès és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).