26.09.2023 - 21:40
Sempre que algú em demana quin és el primer llibre que hauria de llegir imprescindiblement qualsevol jove que vulga dedicar-se al periodisme, responc que la Poètica d’Aristòtil. Faig trampa, és clar. En realitat qualsevol persona que vulga escriure de manera pública, siga què siga, abans de fer res més hauria de llegir l’obra del filòsof grec.
En aquell text, malgrat que ens ha arribat incomplet, Aristòtil fixa les bases de la comunicació humana, de la cultura de l’expressió. I explica que per a aconseguir la catarsi de l’espectador, aquell moment purificador que tothom aspira a viure, és principal i imprescindible imitar la realitat tan bé que l’espectador senta una emoció real tot i saber que té davant una obra de ficció.
Ignore la formació clàssica que puga tenir Alberto Núñez Feijóo, o el responsable d’escriure-li el discurs d’ahir, però tal com va començar s’hi veia perfectament la influència d’Aristòtil. Els primers minuts van ser antològics. Perquè Feijóo va eixir a la trona i va dir que l’amnistia era imprescindible i que l’exercici del dret de l’autodeterminació era necessari per a resoldre el problema català –cosa que durant uns pocs quants segons causà un xoc mental en els seus diputats, que es miraven les cares sense entendre res.
I aleshores, després d’un excel·lent i ben estudiat silenci dramàtic, va afegir: “Ja estaria, no?” Volent dir que amb això i prou, reconeixent això i prou, dient això i prou, ell podria ser el president del govern espanyol que, en canvi, no serà.
La catarsi que volia originar Feijóo té un punt de tramposa, o té massa de ficció. Volia dir que ell, acceptant això, tindria o podria tenir el vot de Junts, i de fet ho va explicitar així. Però no és gens clar que poguera tenir a la vegada el vot de Junts i el de Vox. Ara, en qualsevol cas, el moment va ser magnífic i els independentistes l’hauríem de saber valorar. Perquè efectivament aquest és el poder immens que el moviment independentista català té ara mateix a les mans. Representat en el teatre oportú i en el moment òptim, per un actor que ahir es va superar a ell mateix.
Hem arribat, després d’una dècada de mobilitzacions, després de dos anys amb un govern que va ser capaç de fer la ruptura, després d’un referèndum d’autodeterminació heroic, després d’aguantar sis anys de repressió, després d’acorralar Espanya a les institucions europees, a un punt en què qui vulga ser president del govern espanyol no té cap més remei que doblegar-se a les exigències de l’independentisme. Això és així. I és impressionant vist de la perspectiva de la transició espanyola que tant va reivindicar ahir Feijóo.
Algú dirà que en realitat només hi ha una conjuntura electoral fortuïta i en bona part és veritat; l’aritmètica és decisiva i juga molt a favor. Però no és tan sols això. No són solament els set diputats de Junts i la seua credibilitat en el sentit que no són simples vots afegits al PSOE, amb els quals el PSOE puga comptar sempre.
Escoltant el discurs de Feijóo hi havia una clau amagada però que s’entenia bé, que és el fet que el PP reconeix que tenim davant un canvi històric, per l’existència i la contundència d’un bloc independentista català i basc –amb ERC, Junts, Bildu i fins i tot el PNB– que farà impossible que governen ells, llevat que tinguen la majoria absoluta, però que també condicionarà el PSOE a l’hora de continuar essent el “partit nacional” que el PP voldria que fos. Cosa que fa perillar, per tant, el projecte nacional espanyol tal com s’ha entès fins ara.
La constatació, tota sola, és impressionant. Però ara cal que això ho sapiguem aprofitar. Els independentistes vull dir…
