Una magistrada alerta del perill de denegar l’amnistia i trenca la unitat a la sala de Marchena

Per primera vegada hi ha hagut una esquerda a la sala penal del Tribunal Suprem espanyol que va condemnar els dirigents independentistes pel Primer d’Octubre. Perquè la magistrada Ana Ferrer ha fet un vot particular, desmarcant-se de la resta de companys de la sala que presideix Manuel Marchena, sobre l’aplicació de l’amnistia a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, tots quatre condemnats per malversació (la sedició va ser derogada) amb penes d’inhabilitació que resten vigents fins al 2031. La sala del Suprem nega que els puguin aplicar l’amnistia, ni a ells ni als exiliats perseguits pel mateix delicte, el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig. Perquè, contravenint absolutament el propòsit del legislador quan va impulsar i aprovar la llei, entén que un desviament de fons per a l’1-O equival a un “enriquiment personal de caràcter patrimonial”. Ana Ferrer veu clarament l’aberració interpretativa i adverteix els seus companys de sala del “perill” de retorçar allò que s’entén com a ànim de lucre.

La magistrada veu a venir un exemple clar d’un abús de dret en l’aplicació i interpretació de la llei, que pot ser carn de condemna en una demanda ulterior al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Perquè, de fet, invoca l’article 7 del Conveni Europeu dels Drets Humans, quan diu: “La interpretació [de l’amnistia del delicte de malversació] que la majoria [de magistrats] reflecteix en la seva resolució corre el risc de trencar els principis de legalitat i de previsibilitat la protecció dels quals garanteix l’article 7 del CEDH.” I ho rebla així: “Podem discutir la constitucionalitat de la llei, o la seva adaptació al dret comunitari, però allò que no podem fer els jutges és fer interpretacions que impedeixin la vigència de la norma.”

Perquè, tal com adverteix en un altre punt del vot particular, de la lectura de la llei se’n desprèn “l’inequívoc propòsit legislatiu d’amnistiar l’aplicació de fons públics a la celebració dels referèndums que van tenir lloc a Catalunya els anys 2014 i 2017”. Marchena i la resta de membres de la sala, Andrés Martínez Arrieta, Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral i Andrés Palomo, a més del jutge instructor, Pablo Llarena, fan tot un seguit de tombs argumentals i d’interpretacions forçades de la llei per a afirmar que la malversació vinculada a l’1-O no es pot amnistiar perquè entra, segons ells, en el supòsit d’exclusió que estableix la llei: afirmen que va implicar un benefici personal perquè van disposar d’uns diners públics que no eren seus per a “capricis” seus, i que van tenir un benefici patrimonial senzillament perquè el seu patrimoni no va ser alterat pel fet que es fes el referèndum. De manera que, segons la majoria de la sala, si els diners amb què es va pagar tot allò no van sortir de la seva butxaca, van sortir de les arques de l’estat i, en conseqüència, se’n van beneficiar personalment i patrimonial.

Però Ana Ferrer diu: “L’única interpretació raonable de la llei que ara apliquem ens porta a entendre que aquest benefici orientat a procurar el projecte independentista català és precisament el que la llei vol amnistiar […], tot excloent només els casos en què s’haguessin pogut produir desviacions a supòsits de corrupció personal.” I els recorda que la sentència del 14 d’octubre de 2019 no van fer esment de cap possible benefici personal de caràcter patrimonial.

Els acaba advertint que la seva interpretació, “sens dubte, és contrària a qualsevol possible orientació pro reo, que, malgrat l’excepcionalitat de l’amnistia, sempre s’ha de conjugar quan es tracta de lleis amb efectes penals”.