27.05.2017 - 22:00
L’any 2014, arran de l’Any Vinyoli, em van encarregar un reportatge extens sobre la poesia de Joan Vinyoli (Barcelona, 1014 – 1984) lligada a Santa Coloma de Farners, la població que el va acollir d’infant i jove, paisatge i territori on el poeta va descobrir la natura i va escriure els primers versos.
Ja el 2008, Grup 62 havia publicat la Poesia Completa de Vinyoli, amb un pròleg d’Enric Casasses que és un monument. Casasses ens mostra Vinyoli com un home ambiciós, que ha bastit una obra total. Cada llibre de poemes que confegia era un anar més enllà en la seva voluntat de transcendència. Diu Casasses: ‘Des d’Ausiàs March no hi havia hagut un poeta així de compromès amb l’indret on neixo cada vegada, que és on mai no es toca fons […]. L’evolució d’aquesta poesia, del primer al darrer llibre, és molt marcada, molt visible, i és una obra mestra […]. La seva poesia completa és la història d’un home que es va tornant lentament, davant dels nostres ulls esbatanats, savi. I ens ho explica, pas per pas. I és tan sàvia la seva saviesa que al final, de vell, s’adona que s’ha convertit en un veritable màgic.’
Llegint la poesia de Vinyoli, i mirant d’entendre’n el simbolisme, lligada a la seva vida, als seus records, a la natura, al paisatge boscà de Santa Coloma de Farners, i més endavant també a les vivències dels estius a Begur, amb versos plens de mar, fonda o immensa, van començar a aparèixer referències al món del vi.
No me’n vaig poder estar de localitzar tots els poemes de Vinyoli que tenien alguna referència vinícola (vi, vinya, ceps, raïm, copa, taverna…). En vaig localitzar una cinquantena al volum de la Poesia Completa. Amb perles com les que segueixen:
El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi
***
He trabucat les gerres de la nit.
***
Oh fosca
dels horts a l’hora en què s’acosta
la nit humida, xafogosa,
d’estiu i passen les parelles
ardents, que no tothora saben
com podran fer-s’ho per caçar plaer
dins el vinyar
***
Tot es fa vinya, tot es fa raïm
assaonat en el seu sud sensible.
***
Ara, però m’estic,
bevent recança, en un racó de vespre
***
Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.
***
En aquell moment, havia parlat amb en Pep Solà, biògraf del poeta, i responsable de l’Itinerari poètic Joan Vinyoli de Santa Coloma de Farners. Però ell no havia escrutat aquest camí simbòlic. D’aquell temps ençà portava amb mi la idea d’anar més a fons en la relació de Vinyoli i el vi, i tenia pendent la Ruta Poètica Vinyoli de Begur i parlar amb l’escriptor i filòsof begurenc Miquel Martín, un altre home expert i sensible, estudiós i admirador de Joan Vinyoli. Finalment, ens hem conegut aquesta setmana en un Begur primaverenc, agradable, viu però tranquil, un dia de mercat, de sol intens.
En Miquel Martín fa temps que es va adonar de la presència vinícola en la poesia de Vinyoli i ja n’havia seleccionat alguns poemes per a un recital de poesia i música amb tast de vins. I quan vam parlar d’aquests símbols, de seguida va citar un poema, dels que van carregats de fondària, ‘Autoretrat a seixanta-cinc anys‘:
Mira’m la cara encesa
de sàtir vell. Quina vinosa
color de vida molt viscuda,
ja no recuperable. Vasos buits.
Cullo, però, raïm amb una falsa
voracitat. I m’embriago
de vi dels anys. I tentinejo, palpo
parets de fosca, no tocant ja mai
el cos de préssec de cap dona,
car ja no estic enamorat.
Malaguanyat
temps de la vida, aquest, tan sols per patollar-hi.
‘En aquest poema –diu Miquel Martín–, la “cara encesa” pel vi és de vida molt viscuda, amb molta intensitat. I els “vasos buits” és una metàfora del pas del temps: m’he begut el vi que és la vida. Car ja no està enamorat, no està enamorat de la vida. És així com es veu. Vinyoli té la capacitat de mostrar-se vulnerable amb tota cruesa. És una capacitat que li admiro.’
Jo també li admiro. I el seguirem escrutant. Màgic Vinyoli!
